El realisme com a continuïtat de la tradició artística en l'obra de Mascaró

Llucia Pons
Ferreries
Carlos Mascaró es declara, amb orgull i passió, ser un pintor realista. "Em sent hereu d'una llarga tradició, per açò pint el que pint", afirma mentre explica que ell no és en realitat un home d'aquest temps, que és aquí i ara per equivocació perquè en realitat ell es sent un home del segle XVII. Els pintors holandesos d'aquest segle són els seus mestres, especialment Vermeer, de qui l'artista aprèn constantment copiant els seus trenta-sis quadres i estudiant la seva obra i la seva vida. Viatjar per conèixer els originals és una de les seves escoles a més de la lectura i la investigació en especial dels autors del set-cents. L'art de la pintura és vital per a Carlos Mascaró, s'hi dedica en exclusiva convençut que "l'art si no el coneixes no et fa falta, però quan el descobreixes no pots viure sense ell".
El seu gust pel passat es reflecteix en l'atmosfera que banya tots els seus quadres. La nostàlgia es materialitza en les llums i els colors que a través de les veladures ofereixen uns efectes encisadors. El silenci dels seus bodegons i també dels interiors es torna màgic quan ens deixa entrar a ser partícips de les sensacions vessades en la intenció primera del quadre.
Les antiguitats que col·lecciona solen convertir-se en protagonistes dels seus bodegons, una de les temàtiques que l'autor manté com a constant en tota la seva producció. Crea una composició d'elements i aliments en un espai dins el seu taller que deixa que es banyi per la llum que entra per la finestra.
Cada dia pinta en dos o tres quadres diferents, ja que la llum i les ombres cal que siguin les mateixes per poder realitzar el quadre. El seu taller és al saló de casa seva, un espai ampli on tot apareix perfectament ordenat i decorat segons els gustos del pintor que, meticulós, a més de la disposició de cada objecte, també cuida la informació que es refereix als seus quadres en uns dietaris on s'observa igual predisposició al màxim control.
Els interiors són racons de cases rurals que Mascaró pretén immortalitzar per si es perden: racons de dalt els porxos, una escala o qualsevol habitació que contengui l'encant dels anys. Espais que enamoren el pintor, que després sap com representar-ho sobre la fusta. La captació atmosfèrica la reflecteix especialment en la textura de les parets que, il·luminades de forma natural a través de petites finestres, recreen un ambient autèntic i transmissor d'una serenitat en la que no resulta difícil recrear-s'hi en la contemplació de l'obra.
L'habilitat de les mans i la sensibilitat de la personalitat del pintor es deixen anar amb lentitud i perfecció en cada una de les capes que sumen les veladures que ofereix la tècnica per la que opta Carlos Mascaró. Tal com alquimista d'un altre temps, prepara les seves pintures: trementina, vernís, cola i pigments naturals en pols són mesurats en xeringuilla en proporcions que el pintor investiga fins a obtenir el color exacte que necessita. El dibuix és l'inici i l'acaba com si es tractés d'un dibuix acabat i l'executa amb pintures de colors, com les que utilitzen els infants, perquè sap que el plom del llapis convencional pot espanyar a la llarga els colors, als que Mascaró tracta amb gran delicadesa. Sobre el dibuix es superposen les veladures, sis, set o més capes en les que els preparats diluïts amb molt poc pigment van sumant intensitats fins oferir com a resultat final el d'un quadre amb intensitats que l'artista ha controlat i amb unes textures que a sobre del quadre desapareixen en la seva part matèrica per quedar-se només en la representada, sens dubte més espiritual.
Mascaró defensa el seu art, en el que creu, i es mostra crític davant la crítica cap a l'art que reprodueix la realitat que segons el pintor mai és una reproducció cent per cent. Declarant-se molt llunyà de l'hiperrealisme on a vegades se l'ha encasellat, observa que els seus quadres demostren la seva personalitat i no l'objectivitat en la que podria definir-se un art que simplement reprodueix el món real.
A pesar de valorar part de l'art més actual, Mascaró es declara partidari d'aprendre tècnica i adquirir coneixements amb dedicació per poder considerar la creació artística com a tal. "Jo pint molt, però em surten pocs quadres, la malaltia pitjor que pot patir un pintor és la producció massiva" perquè llavors, explica, s'abandona la tècnica, a vegades ni apresa: "a l'art d'avui li sobra moda i especulació, d'aquí a cent anys la majoria dels quadres d'avui no valdran res", afirma amb judici contundent.