La fruita del dilluns

Joan Pons
Entre un tipus molt definit d'intel·lectual s'ha posat de moda rallar amb suficiència despectiva del gènere literari de la novel·la. Fins i tot, els més nerviosos, n'han anunciat la seva mort com amargats afeccionats del futbol que desitgen veure la fi de la carrera dels seus ídols d'infantesa. És un fenomen purament local. No he percebut aquesta mateixa fòbia en in­tel·lectuals estrangers: de fet, un semiòtic tan seriós i prestigiós com Umberto Eco publica regularment novel·les. I el llistat podria ser inacabable.
Les raons que esgrimeixen els apocalíptics destil·len un aire de frustració, un tuf de ressentiment irreprimible i un absurd complex de superioritat que els fa semblar sospitosament l'home de negocis deLe Petit Prince, d'Antoine de Saint Exupéry (per cert, un aviador alemany ha reconegut haver estat el culpable d'abatre l'avió del novel·lista aventurer: un bon tema per escriure una novel·la si la novel·la no estigués morta): "Je manque d'exercice. Je n'ai pas le temps de flâner. Je suis sérieux, moi."
Jo no tenc temps de llegir no­vel·les. Som un home seriós, jo.
Aquestes mateixes frases les diuen gent molt variada i respectada. Poetes, especialment, però també professors, assagistes, columnistes, acadèmics, periodistes, científics, homes de negocis... Fins i tot poetesprofessorsassagistescolumnistesacadèmicsperiodistes o homes de negocis que han publicat novel·les! Molt dolentes, per cert, però no és el cas. Tal vegada l'egocentrisme descomunal els fa confondre el seu íntim fracàs individual amb el tot. És molt típic de la nostra era individualista. El món és així com jo el veig. No com és en realitat. Una confusió habitual entre la realitat i el desig que fa que inspirin la tendresa de l'enamorat rebutjat. L'objecte del seu amor es converteix en diana de la seva frustració: els podem veure a centenars a programes escombraries que se solen fer a mitja tarda.
També desprenen, per altra banda, un plaer narcisista i necrològic. Coincidir en el temps amb la mort d'un gènere mil·lenari els produeix una satisfacció similar a l'apuntada per Baudelaire als seus diaris: "Quan un home ha de fer llit, quasi tots els seus amics tenen el secret desig de veure'l morir; uns per comprovar que tenia una salut inferior a la seva; altres amb la desinteressada esperança d'estudiar una agonia."
I el més tendre de tot és que tenen raó. El sistema solar és finit i els científics ja han anunciat que esclatarà d'aquí a milions d'anys. L'eternitat amb data de caducitat.
Mentre esperem la fi del món, la novel·la seguirà nodrint d'històries el cinema, omplirà els tallers literaris d'aspirants, ajudarà milions de persones a entendre la complexitat del món, donarà llibertat i un alè d'aire fresc als ciutadans atrapats entre l'espasa de les multinacionals i la rigidesa repressora dels governs i farà les delícies de milions de lectors. Igual que la poesia, la filosofia, la pintura, la música o l'esport; la novel·la és un organisme viu que va evolucionant i va adoptant, amb la subtilesa d'un vidre a la mercè de les onades, noves formes.
A pesar de les persones serioses.