En Molins

Pau Faner
En Molins era un fillet ric, satisfet de si mateix, a qui ningú no molestava. Son pare tenia molt mala cara, i una veu estentòria que semblava que et lladrava, en tost de parlar. Vivien a un casalot fosc, grandiós, i sa mare semblava feta de llum, amb el cabell ros i la cara sempre encesa en un somriure. Davall l'escala, abans d'arribar al despatx de son pare, hi havia un rebost ple de xocolata. Sa mare sempre me'n donava una pastilla, i quan obria la porta quedava tota plena de llum blanca, com si dins el rebost hi guardàs també un tros de sol. La xocolata era boníssima, vegades amb un farciment de neu, i mumare deia que allò hauria "fet ressuscitar un mort". En Molins i jo anàvem passejant i menjant pa amb xocolata, i com que el cementeri catòlic era molt prop del poble, ens hi atracàvem, gairebé sense adonar-nos-en. En Molins sempre anava molt ben vestit, i si de cas trobàvem n'Adelaida, esperant vora el portell del cementeri dels Ases, ella feia molts d'espants de la jaqueta sahariana que duia el meu amic, de color beix, amb galons i tres estrelles d'or, com un general. Jo, amb els calçons curts, amb un serzit a la banda, m'empegueïa, però procurava dissimular el meu trasbals. N'Adelaida, amb el vestit blanc i el cabell amollat, es desfeia en somriures per a en Molins, i jo em moria d'enveja. La porta del cementeri estava oberta i l'àngel de pedra ens feia l'ullet des de dalt de tot; entràvem al recinte i calcigàvem les lloses de les tombes impunement, tot i que mumare sempre deia que per res del món havíem de calcigar-les; passàvem per la costeta dels baüls, i altra vegada mumare estava cansada de repetir-me que mai del món havíem de passar per allà on passaven els morts.
Hi havia algun mort que es despertava i treia una mà descarnada per agafar un turmell de n'Adelaida, però ella encara reia, com si li fessin cossiguetes; defugia l'abraçada de la mort i corria, feliç, entre les tombes, carregada de vida. Jo deixava, d'amagat, un tros de xocolata damunt la llosa, perquè aquell mort pogués menjar-ne i ressuscitar, tal com deia mumare que podia fer la xocolata, i no guardàs rancor a la meva amiga. Després tots tres sortíem agafats de la mà, i evitàvem que cap de nosaltres caigués dins una tomba oberta. Però un fosquet en Molins hi va caure, dins un forat obert, i tant com queia ja l'estiraven les ombres fredes del fons, i no hi va haver xocolata de neu capaç de revifar-lo.
Van dir que l'havia envestit un carro, però nosaltres sabíem que havia caigut dins el forat; el van posar dins un taüt blanc, amb adorns d'or, amb les mans creuades damunt el pit, els ulls clucs i la jaqueteta sahariana amb tres estrelles de general. Feia cara de sant, amb les galtetes inflades i el cabell pentinat, amb la jaqueteta i aquell taüt tan bo. La corrua de l'enterrament va sortir del casalot fosc, i la porta del rebost es va obrir per deixar sortir un raig de llum celestial, com si en Molins volgués avisar que encara hi era, que no se n'havia anat, i que volia tornar menjar pa amb xocolata. N'Adelaida precedia el taüt, amb el cap cot i dues llàgrimes calentes damunt les galtes. Sa mare d'en Molins anava darrera, tota vestida de negre damunt la pell blanca, avui un poc esmusteïda, i el cabell ros daurat guaitant davall el vel negre. Son pare, en coll i corbata, semblava un ca ferit, i gairebé grinyolava llastimosament. Feia pena, aquell homenàs, compungit fins al moll dels ossos, impotent davant l'urpa cruel de la mort. El fill major, que era ben igual que son pare, anava darrera, ben enravenat, gairebé bavejant de ràbia, i estic segur que si hagués obert la boca hauria mostrat dos claus molt llargs i esmolats, i un llengot prim i rosat com un llop.
A mitjan missa la mare Soledat va llegir la llibreta d'en Molins, i tothom plorava. Van baixar el taüt amb dues cordes gruixades, van paredar el nínxol i hi van escriure el nom i la data al damunt, i quan van tornar col·locar la llosa n'Adelaida i jo vam esperar que l'enfangassin i hi vam llançar moltes pastilles de xocolata. Era un capvespre daurat, com si el sol també ploràs llàgrimes calentes, i abans de sortir per la porta, que avui l'àngel guardava amb moltíssima de commiseració, em vaig tornar girar i vaig veure un núvol d'ocellets giravoltant damunt la tomba.
El germà d'en Molins era un fillet grassonet, com els àngels de les pintures, però jo l'havia vist nedar vegades a la platja i no tenia ales. Nedava a la vorera, recolzant-se amb les mans al fons d'arena. Quan feien olla, al col·legi, posaven molts de caramels dins una olla de terra penjada d'una corda, i el germà d'en Molins la colpejava amb un bastó, amb els ulls embenats, i estava ben plena de caramels. Tenia el cabell ros, onat, com un Bonjesuset, i sa mare sempre li donava doble ració de pastilles de xocolata, jo crec que perquè així se figurava que també en donava a en Molins, el fill mort. A l'hora del crepuscle, obria el rebost i els ulls se li omplien de llàgrimes. Nosaltres sempre guardàvem pastilles de xocolata de la bereneta i les anàvem a posar damunt la tomba d'en Molins, a veure si ressuscitava, i tot i que no ressuscitava mai, la veritat és que les pastilles de xocolata sempre desapareixien.
Una vegada la senyoreta Olla va destapar una llauna de cacauets calentets, acabats de dur del forn. Feien una oloreta boníssima, i com que feia fred, l'escalforeta resultava d'allò més agradable. Devia estar de bones, perquè ens en va donar un punyat per hom, i llavors li vam demanar el punyat d'en Molins.
-En Molins és mort.
-Però s'else menja igual.
La senyoreta Olla va fer un poc de mala cara; duia unes ulleres de vidre gruixat, amb un muntura primeta de color d'or; darrera les ulleres, els ulls eren molt petits, però quan se les treia per llevar-se una brusca amb un mocador, tenia uns ulls enormes, blaus com la mar, preciosos. Per molt mala cara que fes i per molt petits que tingués els ulls li vam veure guaitar una llàgrima, mentre ens donava una embosta de cacauets per al nostre amic mort. Vam córrer a la tomba, i al germà d'en Molins li va agafar un rampell i cridava:
-Venga, surt a menjar-te'ls... I tu no sortiràs, a menjar-te aquests cacauets tan bons?
Va venir el guarda i ens va donar uns quants toquets damunt l'espatlla.
-Demà s'ho haurà menjat.