"Sóc un vell guerrer que va estar al servei del senyor de Geishu. El meu nom és Hanshiro Tsugumo..."

Hola Sabino, quería comentarte que la sección de cine es muy interesante y que cada domingo es un placer leerla, en la mayoría de los casos estoy de acuerdo con tu opinión sobre actores, directores y largometrajes.
Bueno, vamos al grano, te escribo para comentar una película japonesa en blanco y negro que considero una auténtica obra maestra, pienso que es desconocida para el gran público y que vale la pena hacer unos comentarios sobre ella. Se trata de un film de Masaki Kobayashi, que ganó el premio especial del jurado del Festival de Cannes en 1963. Creo que es una película atemporal, aunque va a menos todavía hay gente que cree que su palabra vale más que un papel firmado, la película narra unos hechos referentes a dos guerreros samurai.
La primera vez que la visioné fue por casualidad, haciendo zapping acabé en el canal valenciano Punt9. La vi en versión original subtitulada y me impresionó. Años más tarde la compré por internet, no sin dificultades. Por cierto, la película se titula "Seppuku", también conocida como "Harakiri".
Pau Gomila

Fernando Sabino Seguí
No hi ha esperança per al samurai, que les ha vistes de tots els colors al camp de batalla, en un món de pau, desorientat i abatut per una societat que ara el rebutja. El millor que pot fer és marxar a l'altre barri de la manera més honorable possible... però en Tsugumo aquest té moltes coses a dir abans de palmar-la! És 'Seppuku' de Masaki Kobayashi, una autèntica obra mestra del cinema japonès que ens reivindica en Pau Gomila. En Pau i jo ens coneixem de fa la tira d'anys; a part del cinema compartim una altra gran passió: el bàsquet! Bé, doncs, anem per feina! Aquest és elCulturàliade 'Seppuku', traduïda aquí a Occident com 'Harakiri', obra crepuscular sobre els samurai. És elCulturàliad'en Pau, un gran amant del cinema, que fa bé en recordar-nos que també hi ha clàssics inesborrables a Orient...
Als anys 60, el gegant asiàtic produïa pel·lícules 'a dojo'. Fredes xifres ens contemplen. Només a l'any 1961, els Estats Units van produir 189 films... i Japó, 535! La qualitat és discutible, sobretot perquè a Occident quasi no hi arriba res. Només Akira Kurosawa i Yasujiro Ozu tenien suficient cartell entre nosaltres. Però altres noms es van obrir pas a Europa, gràcies a la obertura internacional de prestigiosos festivals: So Yamamura, Kon Ichikawa, Hiroshi Teshigahara i, com no, Masaki Kobayashi que amb 'Seppuku' (1962), aquest violent al·legat antimilitarista que critica la crueltat del feudalisme japonès i la institució dels samurai, va guanyar el Premi Especial del Jurat al Festival de Cannes de 1963. Al 1965, va repetir premi i festival amb 'Kwaidan' ('El Más Allá', 1965).
Nascut a Hokkaido el 14 de febrer de 1916, Kobayashi va estudiar Filosofia i Arts Orientals; durant la Segona Guerra Mun­dial va ser enviat a Manxúria i, en un acte de desafiament personal, va renegar de la seva promoció i es va mantenir com a soldat ras durant el conflicte; això diu molt del caràcter contestatari d'aquest gran realitzador, mort el 4 d'octubre del 1996 a Tòkio. "Totes les meves pel·lícules tracten de la resistència al poder inamovible..." Tot i els premis, la productora Shochiku només li va permetre fer uns pocs films abans d'acomiadar-lo. Una ovella massa negra per al ferri entramat social nipó.
Lliçons d'història medieval japonesa (rrrooaarrr!): Com a resultat d'un shogunat al Japó del S. XVII, és a dir, un canvi del govern central que controlava les quasi 250 províncies en les quals es dividia Japó, molts samurais es van quedar a l'atur i es van convertir en ronin. La vida de aquests era, més o manco, absolutament menyspreable. Se'ls expropiava dels seus privilegis i honors i molts d'ells es buscaven la vida en algun daimyo (clans poderosos que controlaven les províncies a través del Shogun), fent la pena i buscant misericòrdia.
Molts d'ells buscaven aquesta sortida a través del seppuku, reconegut erròniament a Occident com l'harakiri. El seppuku es contempla sota el codi samurai i esdevé un final honrós. Et treus els budells tu mateix i un padrí (jou, jou...) t'assisteix finalment decapitant-te, per si de cas... L'harakiri no té codi samurai i es contempla com un simple suïcidi 'gore'. Reeees... caaaaa...
La història de Tsugumo reflecteix perfectament aquesta època i aquest ritual. Però ell és un samurai de primera generació, perfectament ensinistrat i valerós, que li dóna mil voltes a tots aquells suposats espadaires dels quals es pot dir que 'mestria no demostrada a la batalla és com nedar a la terra'. Tsugumo els humilia i demostra la falsedat de les institucions que utilitzen l'acolliment al codi sagrat dels guerrers com a eina de poder.
Hanshiro Tsugumo és l'actor Nakadai Tatsuya; ve a ser com a Toshiro Mifune per a Kurosawa. Interpreta aquest ronin desesperat que condemna tant la picaresca que rodejava els esperpèntics actes suïcides (la majoria frustrats per compassió i posteriorment recompensats econòmicament) com l'excés ferri de les tradicions classistes de la seva època. El codi d'honor de Tsugumo esdevé un cant a la llibertat personal i a la fe en un mateix contra la intolerància dels poderosos. Quasi es pot fer una interpretació marxista d'aquesta envolada, quasi...
'En un món de pau no hi ha esperança', sentenciaven els samurais al 1630. Els (anti)herois de Kobayashi es mouen entre una obediència deguda i l'honor personal, de manera que els deures dels guerrers, fidels al bushido, entren en contradicció amb l'acatament als superiors. L'expiació d'aquesta contradicció és el motor d'aquesta meravella clàssica i suposa un punt d'inflexió en el tradicional gènere cinematogràfic japonès, el Chambara, el bel·li­cisme èpic i interiorista dels episodis sobre aquests guerrers 'bushido'. Tècnicament és magistral. La fotografia de Yoshio Miayajima és mil·limètricament perfecte, buscant una iconografia ja desapareguda, sublimant l'imaginari de Kobayashi. Tôru Takemitsu firma una banda sonora absolutament esgarrifosa, minimalista i més que genial. Uuauhh...
Si els herois occidentals estan subjectes al destí com a força inexo­rable que condiciona els seus actes, Tsugumo obeeix a la seva moral, al seu propi codi de comportament i això l'empeny al seu fatal destí, no al contrari. Vaja!
Aquest ha estat elCulturàliade Sepukku, del cinema samurai i d'en Pau Gomila. Unculturàliadel qual n'he après molt jo també i que espero que aprofiteu per a descobrir noves latituds cinèfiles. Moltes gràcies Pau! Fins a la setmana que ve, incrèduls.

---
Jo no em faré ni harakiris ni seppukus, però si em seguiu donant tanta feina amb els e-mails, potser m'ho penso... culturalia@menorca.info... que és molt difícil? Aaaaiiiii... començau a creure, començau...