Dins la foscor

Teresa Garcia Petrus
Era de nit, jo dormia profundament. Un sorellet em va despertar.Tic, tic.. tic, tic... Uns dits, millor dit, la punteta de les ungles d'uns quants dits d'una mà, copejaven des de fora el cristall de la finestra de la meva habitació. Vaig obrir els ulls, dormia de costat, donant l'esquena a la finestra, l'habitació era fosca, però era nit de lluna plena i entrava prou claror per veure-hi bé sense necessitat d'haver d'encendre la llum de la tauleta de nit. Em vaig girar. I vaig veure un rostre que em mirava fixament des de fora, des de l'altre costat del vidre de la finestra. Era el rostre d'una dona molt vella, ple d'arrugues i berrugues, amb una mata de pel blanca i crespada per cabells. Uns ulls grossos, verds, oberts i esglaiats em miraven fixament...Tic, tic, tic, tic... Insistia repicant al vidre, mentre que amb l'altra mà, feia un gest perquè m'hi acostés.
- "Mamaaaaaa!!!". Vaig cridar amb totes les meves forces.
La mare vingué corrents des de la seva habitació i prengué la llum. Em vaig aferrar a ella, mentre em donava un poquet d'aigua i m'acariciava perquè em calmés.
- "Dorm, carinyo meu! Només ha estat un malson".
A l'endemà vaig sortir a jugar. Era de dia, un dia clar amb un sol lluent. Vaig agafar la bici perquè volia arribar fins a unes tanques plenes d'abatzers amb móres que hi ha no molt lluny de casa.
- "Hola Gisela!". Vaig sentir que deia una veu al meu darrera.
- "Cóm sap el meu nom?", vaig respondre.
- "No visc molt lluny d'aquí. De vegades he sentit a la teva mare quan et crida".
Era la mateixa velleta que m'havia despertat a la nit. Però ara, que la podia mirar a ple dia sota els llampecs de sol, ja no em feia por. La tenia al davant i veia que es tractava d'una senyora molt vella, que caminava poc a poc i agafada d'un bastó. La seva cara era diferent de la que havia vist a la nit, no tan horrorosa i més simpàtica.
- "Què fas?", em preguntà la senyora gran.
- "Estic recollint mores".
- "Oh, T'agrada el pastís de móres? Per què no vens a casa meva i te'n donaré un bocí? Visc aquí a prop!". Em convidà amablement.
Pel camí, la velleta em va explicar que es deia Magdalena i que el que més li agradava era cuinar, ja ho veuria en arribar a casa seva... Quan varem ser-hi, vaig quedar meravellada, la seva caseta, al bell mig de bosc era encisadora! Tooota de fusta amb una teulada i una xemeneia que treia fum. Però el millor estava a l'interior. La taula de la cuina era plena de llaminadures, pastissos, xocolates, caramels, confitures...
- "Pots agafar el que vulguis...", digué la vella.
Quan feia una estoneta que menjava, es va començar a fer fosc, un grapat de núvols negres havien tapat el cel i de seguida descarregà una tempesta. La vella Magdalena m'havia deixat sola. Un gatet es passejava ben ample per la casa, de sobte em va mirar amb ulls felins i em va mostrar les seves dents ben afilades. Volia tornar a casa! Estava morta de por!
No en vaig saber res més de la vella Magdalena fins al cap d'uns quants dies. Em trobava a prop d'on havia conegut la velleta l'ultima vegada. Un nen s'acostà a mi.
- "Hola Gisela!", vaig sentir.
- "Què fas?".
- "Cóm saps el meu nom?"
- "La meva àvia es la vella Magdalena i m'ha parlat de tu", digué el nen.
- "Ets el nét de la velleta Magdalena? No m'ho va explicar pas que tingués un nét! I tu, cóm et dius?".
- "Em dic Anselm", respongué el noi.
- "Gisela, vols venir a casa de la meva àvia? És hora de berenar! Avui l'àvia ha preparat un pastís de bescuit de xocolata, replè de crema de xocolata blanca i cobert de xocolata negre!".
- "Sí, sí , anem-hi!", vaig dir jo, "la boca se m'està fent aigua!".
Quan arribarem, la taula estava tan plena de llaminadures com l'altre dia. El pastís era calentet, encara treia fum! La vella Magdalena no hi era i nosaltres començarem a atipar-nos del dolç.
De sobte entrà la velleta. Anava tota mullada perquè a fora plovia a bots i barrals! Els cabells banyats amb les gotes que li regalimaven per a cara li donaven un aspecte terrorífic.
- "Cony de fillet!", digué feta una fura. "Com has gosat a menjar-te el pastís sense demanar-me permís!".
L'agafà per les mans i l'entrà arrossegant-lo a una habitació, mentre l'Anselm cridava atemorit:
- "Gisela! No em deixis, No em deixis sol amb ella! Em menjarà!"
L'Anselm plorava, jo també! Tot era fosc! Mamaaaaaa!!! Papaaaaa!!! Veniu!!!
La meva filla es diu Gisela i ja té sis anys. Fins ara el seu desenvolupament, la seva infància ha estat "normal". Però jo que la conec força bé, he sabut que ella sempre ha estat una nena especial. A mida que ma filla ha anat creixent, jo he notat sempre alguna cosa estranya, que els psicòlegs s'han encarregat d'explicar-ho amb justificacions del tipus: és una nena especialment sensible, o... el fet de que la família viviu al camp, a una casa lluny de la ciutat, provoca que els nens que creixen en aquest entorn, s'aïllin més de tot...; o potser amb el naixement del germanet no li heu prestat força atenció... Però fa un temps cap aquí, el seu comportament ha anat a pitjor: ha perdut la gana, la son, la capacitat de relacionar-se amb els nens de la classe, li ha canviat el humor, s'enfada i s'irrita per no res... De sobte ha anat tornat molt poruga, mai ho havia estat tant! Les últimes setmanes han estat terribles, la Gisela ha començat a tenir al·lucinacions...
Ahir el psiquiatre infantil ens va dir que sens dubte la meva filla pateix una esquizofrènia paranoide. Aquesta malaltia és poc freqüent en nens, però per desgràcia n'hi ha que la sofreixen. Tampoc mai es manifesta ni evoluciona de la mateixa forma en els pacients. El cas de la Gisela té la peculiaritat, segons el metge, de que ha aparegut molt sobtadament i els símptomes psicòtics han evolucionat amb una rapidesa aclaparadora.
La meva nena conte que ens els seus deliris se li apareix una bruixa que és veïna nostre, que es tracta ni més ni menys que la bruixa del conte d'Hansel i Gretel (La caseta de xocolata), i que li vol mal. Quantes hores hem passat ella i jo divertint-nos llegint aquest conte! I ara... Qui ens ho havia de dir! Aquesta innocent historieta per nens s'ha convertit en l'objecte de les seves al·lucinacions, visions imaginàries que la tenen atemorida i que l'angoixen fins la bogeria.
No pot ser que açò ens estigui passant a nosaltres! Intento enganar-me a mi mateixa i em vull creure que això és com un conte dels germans Grimm, i que un dia tot aquest sofriment acabarà amb un final feliç. Què difícil és per un pare patir aquesta realitat! Jo no faig res més que repetir-li a la Gisela: Filla meva, recordes com acaba el conte d' Hansel i Gretel? Que la Gretel aconsegueix alliberar-se de la bruixa empenyent-la a un forn on hi crema un foc a flama viva. Tu has de fer el mateix!".
Tant de bo un dia la seva ment pugui alliberar-se de tots aquests fantasmes! Tan de bo puguem sortir de tota aquesta foscor.