"La silla eléctrica son miles de voltios.¡Los deja negros! ¡Abrasados!"

"A ver dónde está la humanidad de la famosa silla."

Fernando Sabino Seguí
Sí senyors! Aquesta és la veu ofegada i humil del recordat Isbert, el botxí més famós de la història del cinema, a 'El Verdugo' de Luis García Berlanga. Corria l'any 1964 i ens trobàvem en ple franquisme. Només un director com Berlanga podia escriure un guió així i dirigir un projecte contra la pena de mort amb un humor tan negre i tan satíric. Bé, no estava sol. Rafael Azcona era el company de guió discret i sempre a l'ombra. Berlanga no seria Berlanga sense Azcona. Ni Trueba, ni Fernán-Gómez, ni Saura, ni Marco Ferreri... el cinema espanyol ha perdut el seu més gran guionista de sempre. Aquest és elCulturàliade Rafael Azcona. Un petit homenatge al mestre dels diàlegs, al creador dels guions més importants del nostre 'patrimoni nacional'. Incrèduls, toca obituari...
Azcona va néixer el 1926 a Logroño. Anava als toros i llegia molt. A força de llegir i llegir, va començar a escriure. I, com no, es va traslladar a viure a Madrid a la recerca d'una oportunitat. Volia ser poeta i novel·lista, però el seu sentit de l'humor va ser el que li va obrir les portes de la seva impressionant carrera. Els seus relats satírics a la revista 'La Codorniz' van fer que un director anomenat Marco Ferreri, un italià que semblava que ens havia parit, li oferís col·laborar amb ell. D'aquesta parella artística van sortir dues obres mestres del cinema nostre: 'El pisito'(1958) i 'El cochecito'(1960). Diminutius meravellosos que diuen­ molt del caràcter pesimista i carinyós alhora d'aquesta particular manera de veure la vida.
Rafael Azcona era un vitalista, un enamorat de l'existència humana, en totes les seves versions. Les seves històries van mostrar l'Espanya dels 60 i els 70 sota una mirada privilegiada, entrant als microcosmos íntims i domèstics, entrant directament al cor de la nostra supervivència, el nostre lloc al món. Ell ens mirava i llavors transformava la realitat quotidiana en suggerents i complexes històries plenes de humor, sarcasme i tendresa. Llavors vindria l'inevitable col·laboració amb Berlanga, que tant ha donat al nostre país.
I Pepe Isbert va ser el rostre d'aquest desencant social entranyable. Si a 'El Cochecito' era Don Anselmo, un home obsessionat amb aconseguir un cotxet per a paralítics i poder passejar amb els seus col·legues, a 'El Verdugo' era un atípic funcionari, que no aixecava una cella a l'hora de fer la seva feina, acabar el procés burocràtic penal a la tremenda. 'Plácido'(1961) també va oferir uns diàlegs genials en boca d'Isbert, Cassen o José Luis López Vázquez, per a posar a parir l'Espanya hipòcrita i tradicional. A la censura no li va agradar gens el títol original: 'Siente a un pobre en su mesa'... Uuufff!... Quina llengua més llarga!
No hi ha radiografia espanyola igual. La col·laboració amb Luis García Berlanga fou un conjunt d'històries realistes, però plenes d'aristes i rerefons que ens trasbalsaven els budells i les hormones. Visceral retrat psicològic de la divisió social i classista del país, altres grans obres d'aquests entremaliats creadors foren 'Vivan los no­vios'(1970), 'Tamaño natural'(1977), 'La escopeta nacional'(1978), 'Patrimonio nacional'(1981), 'Nacional III'(1982) o 'La Vaquilla'(1983). La trilogia dels marquesos de Leguineche és una obra clau en l'època de la Transició espanyola, pel seu contingut satíric contra la noblesa i la decadent classe alta. La intenció d'evadir capitals a través d'un tren religiós de camí a Lourdes només pot passar per l'escàner mental del Berlangaz­conator... jur... jur... jur...
Azcona era un gran arquitecte del guió cinematogràfic. Molts directors es van beneficiar destacant el caràcter estructural dels seus treballs; tot quadra a la perfecció, tot i els repartiments corals i l'ideari d'alt voltatge que manejava. Ningú diria que el mateix escriptor que va fer tota aquesta cinematografia, fou el creador dels llibrets de Carlos Saura 'Pippermint Frappé'(1967), 'Ana y los lobos'(1973) o '¡Ay, Carmela!'(1990). La mateixa mà que va escriure 'Un hombre llamado Flor de Otoño'(1978), a on Pedro Olea explorava un esplèndid José Sacristán transvestit i anarquista perquè aquest s'emportés la Conxa de Plata al festival de San Sebastián. Carmen Maura i l'ara penjat Andrés Pajares van rebre tota mena de premis també pels seus personatges en l'adaptació de la obra de teatre de José San­chis Sinisterra.
La llibertat i l'ambigüitat sexual sempre han estat pilars bàsics a les seves brillants històries. Les joioses vicissituds de 'Belle Epoque' (Fernando Trueba, 1992) o de 'La corte del Faraón' (José Luis Garcia Sánchez, 1986) van obtenir in­creïbles èxits tant econòmics com internacionals. L'Oscar de 'Belle Epoque' va marcar, com si no, una època de ressorgiment del nostre cinema. La Guerra Civil vista des del brètol Jorge Sanz, enamorant les quatre filles del revolucionari Fernando Fernán-Gómez, va ser el gran èxit d'Azcona i la seva confirmació com a geni absolut de les lletres cinematogràfiques.
Hi ha una pel·lícula en espe­cial que pot resultar especialment commovedora, pels temps que vivim. L'últim gran paper de l'increïble monstre escènic Fernando Fernán-Gómez i l'últim gran guió d'Azcona: 'La lengua de las mariposas' de José Luis Cuerda. Aquest film de 1999, un altre cop ambientat a la Guerra Civil Espanyola, relata la relació entre un mestre i un alumne. Azcona es va emportar el seu últim Goya, juntament amb Cuerda i Manuel Rivas, gràcies al colpidor crit final del petit Manuel Lozano. 'Si conseguimos que una generación, una sola generación, crezca libre en España, ya nadie les podrá arrancar nunca la libertad'. Fernando Fernán-Gómez dixit...
El darrer guió signat per Rafael azcona fou l'adaptació de la novel·la d'Alberto Méndez 'Los Girasoles ciegos', justament dirigida per José Luis Cuerda. Aquest recorda Azcona: 'Al seu costat em sentia un vellet que s'engronxava, mentre ell mantenia una vitalitat que era un repte per la feina, la vida i l'honradesa personal i professional'.
Va viure com va morir, discretament. El passat dilluns a Madrid, quan comptava 81 anys, va desaparèixer per culpa d'un càncer fatal. La seva obra, les seves pel·lícules quedaran per sempre amb nosaltres. Aquest ha estat unculturàliaque, pensant una mica en aquest gran home, ha volgut fer un esbós del que va ser. Però realment és impossible donar abast tanta vida en tantes poques línies. Ha estat unculturàliapel millor guionista del nostre país i peça clau en la nostra memòria recent. Adéu, mestre Azcona. Fins a la setmana que ve, incrèduls.
---
Tinc males notícies per a vosaltres, incrèduls. Ningú m'envia e-mails interessants. Això vol dir que he de seguir amb la meva xerrameca de sempre. Si ho voleu impedir, heu d'enviar les vostres (ehem!) idees a culturalia@menorca.info. Començau a creure. Sou bona gent... he... heee... heeeeeee...