¡Penaaaaaaaal....!

Ferran Andreu
coordinador CD Menorca
A Anglaterra la pràctica del futbol, era molt estesa entre les capes populars de la població. El "hooliganisme" d'ara, és una broma comparat amb el d'abans. A la ciutat de Derby, aquesta passió pel futbol es vivia amb intensitat. La violència era dins i fora dels terrenys de joc.
El 1829 un periodista francès va presenciar-hi un partit, entre dos equips de la ciutat, els futbolistes repartien "llenya", amb entrades a les cames dels rivals. Va escriure que "si allò era futbol, què devia ser la lluita?".
Efectivament, sembla ser que abans de la primera Reglamentació, quan un futbolista en la demarcació de davanter, s'atracava a la porteria, era rebut pel defensa a "coça i clatellada", ho menaven net i era certa la vella dita: "si passa el baló, no passa el jugador".
La Reglamentació establí una àrea, anomenada de "penalty", com a disuassòria d'utilització de la violència, ordenant com a infració, el contacte físic amb l'adversari. El llançament des del punt de Penal fou el càstig imposat, pel qual l'equip contrari, llença la pilota cap a la porteria de l'equip infractor, sense cap altre intervenció defensiva que la del porter.
En la història del futbol, el Penal ha esdevingut una jugada decisiva, un ritual i cerimònia, sobretot les tandes o sèries de cinc llançaments per desfer un empat, després del temps suplementari de la pròrroga.
Tots hem escoltat expressions d'ús entre els aficionats com "penal de llibre o com una catedral", que fa referència a una falta clara dins l'àrea, sancionable amb un llançament. O el Penal de Panenka, llançat suaument a una altura mitjana, aprofitant la inèrcia del porter d'estirar-se cap a un costat.
També el penal indirecte, o passada avançada a un company que entra amb velocitat dins l'àrea, com féu Cruyff sobre Olsen. Així mateix, tothom coneix la Regla no escrita, que diu que "Penal i gol és gol".
He de reconèixer -apreciat lector-, que tot i l'espectacularitat del moment, la incertesa, o les situacions límit en què marcar un penal és imprescindible, no m'agrada que la dinàmica d'un partit o de tota una competició la canviï un penal. Tampoc, que un empat es resolgui en la tanda, preferesc abans jugar un altre partit.
Sí que m'agrada emperò, l'instant de tensió psicològica entre el llançador, que té tot l'avantatge i el porter, que intentarà endevinar les seves intencions. En el Penal podem veure moltes de les qualitats d'un porter, com la intuïció o el ritual de descentrar al que tira, provocant falls inexplicables.
Una vegada xutat apareix la velocitat de reacció del porter, l'agilitat, la capacitat d'impuls i estirada cap a un pal, o aguantar el màxim abans del colpeig del baló i també l'autoconfiança en si mateix. Aturar un penal significa ser el futbolista mes valuós, ja que és la jugada més difícil per a un porter. Quant als xutadors de penals, enganyar al guardameta, és l'opció menys elegida. Hi ha la tendència a "assegurar", a tirar amb potència i col·locació. Tenc preferència pels que tenen serenitat, utilitzen un moviment d'engany amb el peu o el cos, per burlar el porter, o els que aguanten l'estirada, llançant a l'altre costat.
De tota manera, si un davanter cau dins l'àrea, la multitud cridarà penaaaal!!!, esperant que l'àrbitre faci sonar el so agut i continu del seu xiulet i viure amb inquietud i commoció el llançament. Un penal pot marcar la diferència. Si no és clar, -apreciat àrbit-, no el xiuli.