L'Evasió

Leonardo Gastón G.L.
Maó
1r d'ESO
La nit estava tranquil·la i el vol cap a Texas, USA, seria de 13 hores aproximadament, amb una escala a Ciutat de Mèxic.
Els motors del 707 estaven en marxa, per iniciar probablement l'últim viatge de n'Andrés, comandant aquest tipus d'avions.
En la línia aèria s'havien produït novetats en l'últim temps.
S'havia signat un compromís de venda d'alguns avions, entre els quals es trobaven els 707, per reemplaçar-los per altres més moderns.
Els nous models estaven equipats amb sofisticades computadores, reduint-se la tripulació a només el pilot i copilot, havent-se eliminat el lloc d'enginyer de vol.
N' Andrés va sentir que acabava una era gairebé romàntica de l'aviació. Li resultava increïble pensar que les computadores reemplacessin algú tan important com un enginyer de vol.
La nau es va acostar al capçal per iniciar l'enlairament i només s'esperaven les instruccions de la torre de control.
N'Andrés davant aquestes novetats, desitjava conformar un equip estable amb un copilot, tan expert com ell, per als vols a l'estranger.
La visita obligada a primera classe, durant el vol, ho considerava gairebé un deure i era la part que més li entretenia del viatge. Però deixar l'avió sol, en mans d'un copilot inexpert, el preocupava. Fins ara la presència d'un enginyer de vol era una garantia de seguretat.
Aviat es va rebre l'ordre de desenganxar i el 707, amb els seus motors a màxima potència, s'elevava una vegada més pels cels, iniciant així un nou viatge a l'estranger.
En aquesta ocasió, l' acompanyava el copilot en Carlos, un pilot experimentat, madur, que posseïa totes les característiques que n'Andrés exigia per conformar l'equip que ideava. En Carlos era baix, calb, rostre sanguini i, segons es deia, havia estat pilot de guerra en la seva joventut, però mai es va saber si això era cert o no.
Aquesta podria ser una excel·lent ocasió per conèixer les aptituds professionals de qui podria arribar a ser el seu company d'equip.
Als pocs minuts d'enlairar-se, n'Andrés li va demanar a en Carlos que prengués el comandament de la nau. Aquest el va mirar sorprès i va acceptar encantat l'ordre, ja que considerava que era una mostra de confiança del professor n'Andrés en les seves habilitats.
D'enginyer de vol hi anava el conegut Guillem, qui realitzava un dels seus últims viatges a l'estranger, abans que arribessin els nous avions.
En l'etapa d'ascens, en Carlos ho estava fent molt bé i es veia que es tractava d'un pilot experimentat.
Estant ja en el nivell de creuer, n'Andrés va connectar el pilot automàtic i van demanar que els portessin una mica de menjar.
Una hostessa rossa d'ulls blaus va portar les safates de menjar i quan va veure a en Carlos, se li va il·luminar el rostre, li va donar un sonor petó a la calba i amb el millor dels seus somriures, li va preguntar:
Li porto també el seu acostumat got de vi?
-Encantat - va respondre en Carlos.
N'Andrés al veure aquesta mostra excessiva de confiança de l'hostessa amb el seu copilot, va aprofitar l'ocasió per saber una mica més d'ell.
Sembla que el coneix molt bé...
-Així és, aquesta nena és un àngel, em vol com si fos el seu pare...
En Guillem que coneixia la relació entre l'hostessa i en Carlos, va dir irònicament:
-Així és, comandant, aquesta és una de les seves filles adoptives predilectes...
-Escolti, sembla que vostè té alguna debilitat per les rosses.
- No n'hi ha per a tant. És una noia simpàtica, res més...
N'Andrés se sentia profundament satisfet amb aquesta conversa d'homes madurs i va aprofitar per tocar el tema de Vietnam.
-Com va ser la seva experiència a Vietnam?
A vostè també li han contat aquestes històries?
No, exactament. He escoltat comentaris que vostè va ser pilot de guerra.
A ningú li ho he confessat públicament, però a vostè li diré la veritat. Vaig estar a Vietnam i vaig ser pilot de bombarder. Em van derrocar una vegada i vaig estar en poder del Viet Kong gairebé un any.
Han passat més de 20 anys d'això, espero que no ho hagi passat molt mal.
Són coses passades de la joventut...
Els van servir el menjar i en Carlos va semblar gaudir-lo de debò. Quan va aparèixer l'hostessa per retirar les safates, li va preguntar molt coqueta al copilot:
-Escolti, vol alguna cosa per beure o li porto el seu habitual whisky amb soda?
-Avui no prendré whisky, prefereixo una menta, la meva bella...
-Però, recordi's de la seva pressió alta...
- Sí, però en honor al comandant Andrés, avui em serviré una menta...
N'Andrés va observar callat aquesta curiosa relació, que no li semblava de pare a filla adoptiva, però no va dir res.
Va recordar la seva joventut, quan encara era copilot tenia fama de espavilat, però ara s'havia posat seriós i no entenia com en Carlos que era de la seva mateixa edat, caminés amb aquests embolics.
Al cap d'una estona, es va aixecar del seu seient per fer l'esperada visita a primera classe i li va dir a en Carlos:
-Escolti, el deixo a càrrec de la nau, comuniqui's amb la torre de control de Panamà i després vagi directe a Ciutat de Mèxic, on farem la nostra única escala.
No es preocupi, comandant, deixi-ho tot les meves mans...
N'Andrés se'n va anar tranquil deixant l'experimentat copilot a càrrec de l'avió.
Van transcórrer poc més de 3 hores des que Andrés va abandonar la cabina i de cop i volta, l'avió va girar bruscament cap a la dreta iniciant un ràpid descens. N'Andrés va despertar sobresaltat, va mirar el seu rellotge i va veure que faltava encara més d'una hora per descendir cap a Ciutat de Mèxic. Es va aixecar de la butaca de primera i es va dirigir cap a la cabina, enmig de l'ansietat dels passatgers espantats pel curs inesperat que estava prenent el vol. A l'intentar obrir la porta de la cabina, va veure que estava fermament tancada. Va copejar la porta i no se li va obrir, mentre l'avió pujava i baixava de forma aparentment descontrolada. N'Andrés subjectant-se com va poder, va acostar l'oïda a la porta i va escoltar en Carlos donant instruccions a cau d'orella a en Guillem:
-Pilot a bombarder, deixar bombes sobre l'objectiu. Pilot a artiller, dispari a babord, un MIG enemic se'ns aproxima amb dolentes intencions. Inici maniobra dissuasiva...
Mentre Carlos cridava aquests desvaris, va apagar tots els llums de la cabina de l'avió i va iniciar una baixada violenta com si es tractés d'un bombarder.
N'Andrés va caure al terra, mentre el 707 cruixia per la velocitat d'aquest vertiginós descens. Moments després, es va estabilitzar l'avió i va iniciar un ràpid ascens i es va escoltar la veu d'en Carlos que cridava:
Objectiu destruït, excel·lent punteria soldat...
N'Andrés va aconseguir aixecar-se i li va donar una puntada a la porta, obrint-se de bat a bat, es va acostar a en Carlos que estava totalment fora de si i li va donar un cop de puny, deixant-lo inconscient.
Ràpidament es va asseure en la seva butaca, va estabilitzar l'avió i va encendre les llums de la cabina.
La cridòria dels passatgers encara no acabava, així que n'Andrés va decidir tranquil·litzar-los usant el micròfon.
Abans que n'Andrés acabés el seu discurs, va entrar agitadíssima l'hostessa rossa que es va abalançar sobre Carlos que encara estava inconscient:
-El meu vellet, altra vegada li va venir l'atac vietnamita...
N'Andrés la va mirar incrèdul i li va dir:
-Li passa això freqüentment?
-En certes ocasions li ocorre, comandant, però mai volant...
En Carlos recuperat a mig fer del cop rebut, va mirar fixament n'Andrés i li va dir:
Quina escapada hem tingut! El MIG venia directe cap a nosaltres i he hagut de fer una maniobra dissuasòria.
Per sort, el soldat Guillem té una punteria molt bona i l'ha enderrocat...
Mentre la rossa li passava amorosament un drap mullat per la cara a en Carlos, per tornar-lo a la realitat, n'Andrés el va mirar amb pena i li va dir:
-Excel·lent feina, Carlos, ha realitzat una maniobra extraordinària. Els 150 passatgers s'han espantat un poc, però s'han salvat de morir tirotejats pel MIG enemic...
-Així és, comandant, han tingut molta sort que vingués un autèntic pilot de guerra, al comandament d'aquest bombarder...