La generació afterpop

Dan Piris
Basden
Posats a ser sincers des de bon principi, que és el que toca, els hauré de confessar que no m'agrada gaire el títol d'aquest article. Afterpop és un neologisme conjuminat pel jove escriptor Eloy Fernández Porta, i voldria fer referència a tot el curull de maneres d'entendre la creació artística per part de tot un seguit de nous autors que van néixer devers els primers anys de la dècada dels setanta i l'accés a la cultura dels quals ha esdevingut al bell mig del naixement d'allò que es coneix com les noves tecnologies. Tot plegat, pel que sembla, faria que la seva concepció de l'art s'apropi molt a una experiència immediata i fugissera, sense gaires barreres, allunyats del tradicional camí més o menys tortuós que s'ha de recórrer per obtenir algun tipus de recompensa. Una altra paraula també utilitzada per etiquetar aquesta mena d'autors és la de postmoderns, tot i que, més associada als corrents filosòfics, no ha trobat tant d'èxit entre els mitjans de comunicació. Així i tot, tornant al títol, em desagradaven encara més les altres possibilitats que se m'havien acudit, com ara sobre la generació nocilla (un nom que també s'aplica sovint a aquest grup de nous narradors i poetes arran de la publicació de la novel·la Nocilla Dream, d'Agustín Fernández Mallo). Fins i tot havia pensat en un títol que inclouria paraules com ara futilitat o prepotència, per exemple, dit des d'una mena de respecte irònic que finalment m'ha semblat que no s'acabaria d'entendre. Al capdavall, he pensat que hauria de donar excessives explicacions i ho he descartat amb caràcter d'urgència. Així que, senyores i senyors, la generació afterpop.
La veritat és que es troben vostès davant d'un article que escric amb reserves, potser ho han notat, encongit sota una mena d'ambigüitat i d'ambivalència que no sé si sabré explicar. Aquesta generació afterpop és quelcom que ha arribat a certa part de l'anàlisi cultural del nostre país arran de la publicació, l'any 2006, de la primera novel·la del corunyès radicat a Mallorca Agustín Fernández Mallo. El títol d'aquest primer volum d'una trilogia encara en construcció era, com dèiem abans, Nocilla Dream, i el publicava la modesta editorial Candaya. Fou un èxit prou inesperat, tant pel que fa a les vendes com a les crítiques rebudes. Alguns mitjans la qualificaven immediatament com la millor novel·la de l'any, cosa que, juntament amb tot un seguit de declaracions més o menys incendiàries per part de l'autor i d'altres escriptors que tenien una edat semblant (incendiàries, m'han d'entendre, només enteses així dins el sempre burgès i engalavernat món de la cultura), feren que tot d'una es comencés a mastegar quelcom que s'hauria d'arreplegar ràpidament sota una nova etiqueta generacional. El nom de generació nocilla és el que més acollida ha trobat entre els mitjans de comunicació i entre el públic, tot i que la major part dels autors que en formarien part la rebutgen obertament (Vicente Luis Mora, Eloy Fernández Porta) i a alguns, fins i tot, els horroritza (Lolita Bosch). En general, els agradaria més postpop o, com dèiem abans, afterpop. Però, al capdavall, quin és l'entrellat de tot això, em diran. I aquesta, ja ho suposaran, és la veritable pregunta del milió de dòlars.
joves autors
Els joves autors de la generació afterpop (la llista de noms varia, però tanmateix no hi podrien faltar Agustín Fernández Mallo, Vicente Luis Mora, Jorge Carrión, Eloy Fernández Porta, Milo Krmpotic, Lolita Bosch, Gabi Martínez, Javier Calvo i Domenico Chiappe, entre d'altres) proven de definir, ells mateixos, allò que són artísticament, cosa que, ironies de la vida, els apropa als moviments d'avantguarda del segle passat i els allunya una mica d'aquest postmodernisme que pretenen. Algunes característiques concretes que ells mateixos atribueixen a les seves obres són, entre d'altres, el caràcter fragmentari de les seves obres; la barreja i dispersió dels gèneres ja establerts (bàsicament: novel·la, poesia i assaig; però també poden incloure als seus texts fragments de correus electrònics, de missatges de mòbil, etc.); el rebuig de l'alta cultura com a únic referent possible; l'entesa del llenguatge no ja com una eina a l'abast, sinó entès com un veritable problema a l'hora d'enfrontar-se a les noves realitats; l'acceptació de la cultura popular com a rerefons, tanmateix, indefugible; la influència de les noves tecnologies; la seva presència en editorials petites i menys comercials; l'interès per àrees del coneixement ben diverses i tradicionalment allunyades de l'art, com ara la física, la publicitat de masses, la sociologia?
escriptura fragmentària
Arribats aquí exposaré algunes de les meves reserves, atès que tot plegat em crea un seguit d'entrebancs conceptuals als quals no acabo de donar-hi una sortida satisfactòria. D'entrada, és clar, hom podria pensar: grandiloqüència, afany de protagonisme. Una mena de foteses que, tanmateix, sempre han acompanyat l'art des que l'home es considera a si mateix artista. Al capdavall, crec que molts dels elements que els afterpop reconeixen com a propis han format i formen part de l'obra d'autors ben diversos que res tenen a veure amb ells. L'escriptura fragmentària és quelcom que han experimentat no pocs autors prou diversos, com per exemple (gairebé a l'atzar) Andrés Neuman o Julio Ramón Ribeyro, el mallorquí Sebastià Alzamora, el francès Blanchot, autors clàssics com Pessoa o, fins i tot, aquell qui feu de la fragmentació de l'obra un veritable objectiu: Walter Benjamin. És cert que la fragmentació de moltes de les obres que acabo de citar manté una mena de sentit el fil del qual el lector no hauria de tenir excessives dificultats per cabdellar. Potser la importància de la fragmentació narrativa dels afterpop rau en el fet que el lector no sigui capaç d'extreure'n amb claredat el sentit (o potser és l'absència d'un sentit últim, allò que els caracteritzaria). En Biel Mesquida, és fragmentari? Bé, els hauré de confessar que m'és del tot indiferent. M'interessa el que escriu, sense que les etiquetes imposades pel nostre paradís del consum em facin variar l'opinió. La cultura popular, per altra banda, forma part de l'art des de fa ben bé quaranta o cinquanta anys (Warhol en seria el rostre més visible, certament). No es pot dir, doncs, que això sigui una gran troballa. La generació beat n'és un exemple clar pel que fa a la literatura, per posar un altre exemple. Si algú, posem per cas, pretén que el còmic Watchmen d'Alan Moore es pot posar a l'alçada dels llibres d'Alessandro Baricco, per exemple, poca gent hi dirà res en contra, em sembla. Si hom s'aventura a confessar influències del cinema de zombies i vampirs i, alhora, avança potser alguns paràmetres filosòfics de Lyotard o Sloterdijk, ell mateix. Pel que fa a la barreja i la dissolució dels límits dels gèneres, tampoc es pot dir que sigui quelcom que acabi d'arribar: ja fa prou temps que les fronteres entre gèneres literaris trontollen obertament. El rebuig de l'alta cultura, el llenguatge com a barrera a l'hora d'enfrontar-se a la realitat (cosa que lamentava ja profundament Béquer, dit sigui de passada), etc. Bé, i què?
Les meves reserves es poden resumir en el fet que no estic molt segur que amb una visió del món ben amarada d'internet, de la televisió o dels videojocs de la Playstation, amb tot d'excuses formals i conceptuals ben heterogènies, n'hi hagi prou per establir una nova generació d'escriptors. Al capdavall, ho contemples tot plegat i no t'ho acabes de creure, talment com si t'estan explicant un anunci publicitari ben vestit amb les robes lluents d'un cànon literari modern i enrotllat que, pel que sembla, t'hauràs d'empassar sí o sí en cas que siguis jove, petit intel·lectual i fashion-victim sense remei. O potser és quelcom semblant al darrer premi Ramon Llull o Sant Jordi que et compres si no vols perdre el fil de la moda literària burgesa en català. Vull dir que allò que no em fa el pes és la impostura, les declaracions ofensives i volgudament cridaneres, la sensació embolcallada de grinyols sospitosos d'assassinat que et deixa un tipus que s'esforça a fer saber a qui el vulgui escoltar que allò que ell fa és postpoesia i que, no content amb això, desenvolupa conceptualment aquesta nova invenció fins arribar, potser, a una paròdia de si mateix. Tanmateix, és evident que tot això no significa que no puguis trobar obres (o fragments d'obres) perfectament valuoses pel que fa a la seva qualitat artística. Així, el primer volum de la trilogia nocilla d'Agustín Fernández Mallo (el segon, Nocilla Experience, m'ha avorrit d'allò més), els texts absolutament heterogenis de Jorge Carrión o els llibrets més convencionals de Lolita Bosch i Elvira Navarro, per exemple. I de ben segur que en podríem citar d'altres. Però també podríem parlar, tot estirant el mateix fil d'Ariadna, de l'irreverència fragmentària i plena a vessar de referents de la cultura popular que el lletrista dels Antònia Font, en Joan Miquel Oliver, acaba de publicar. Els misteris de l'amor inclou bona part dels supòsits dels afterpop sense que el seu autor, però, hagi sentit la necessitat, pel que sembla, d'embolcallar-lo sota una novíssima etiqueta de gent jove i enrotllada. Tot just és una proposta literària i, com a tal, et pot agradar o no. Potser, en el fons, aquesta qüestió seria allò que vertaderament importa. Potser, al capdavall, es poden vendre llibres sense que l'autor hagi d'entrar en una mena de reality-show.