Sum vermis, un salm català

«Finita Nona, Sacerdos et ministri induti paramentis nigris coloris, sine luminaribus et incenso procedunt ad Altare, et ante illud prostrati aliquandiu orant.» Així comença l'ofici del Divendres Sant i en certa manera el poema més humà i alhora diví de Jacint Verdaguer, el Sum vermis publicat a Flors del Calvari el 1896. Començaven per a l'autor els seus anys més foscos, de crisi social i personal, però també els més prolífics com autor. Trobam, doncs, una poesia que ha substituït l'artifici propi de les seves grans obres èpiques com L'Atlàntida i Canigó per la seva sinceritat humana i les seves preocupacions religioses com a conseqüència en gran mesura pel seu viatge a Terra Santa i les seves obsessions de convertir-se a una vida més pietosa, caritativa i de lluita constant contra el diable que trobava encarnat en les possessions. Un nou estil de vida que arribà a escandalitzar als alts cercles socials i eclesiàstics i a les seves pròpies relacions amb les amistats com Collell i que finalment el portaria no sols a la reclusió, sinó també a afrontar la màxima pena per a un prevere: la suspensió a Divinis per la qual li fou prohibida la celebració dels sagraments.
Aquí començà el calvari de mossèn Cinto, en aquest precís moment el capellà i poeta entengué que significava l'expressió llatina de Sant Ciprià amb la qual s'havia d'identificar: Christianus alter Christus. No sols fou un moment de comprensió espiritual del catolicisme tridentí i de resposta a les angoixes sobre la fe i la vocació, sinó també un moment on la poesia li feu de bàcul, com ell mateix diu al pròleg de Flors del Calvari "a quiscun que em venia a donar càstig, l'hi feia pagar amb una tirada de versos". Així doncs, tenim tot un preàmbul per a la creació d'un poema que, si més no, seria el mirall d'un poeta i d'un capellà que a la seva corona havia substituït el llorer per «l'espina del dolor» (v. 22) , tal i com ho havia fet el seu Senyor , i que trobaria en les lectures pròpies de la litúrgia del Dimecres de Cendra i del Divendres Sant un refugi on trobar el significat teològic del seu patiment i la font per sublimar-lo poèticament.
Ja d'un principi, l'absència de rima al Sum vermis confereix una nuesa ornamental, en comparació amb els altres poemes del mateix llibre, que ens fa correspondre el poema amb la nuesa d'esperit del propi l'autor. Aquí no canta al crucifix de Jesús, sinó a la seva pròpia creu que ha adquirit per seguir-lo . Els decasíl·labs marquen un ritme reflexiu sense ostentació, on la paraula sola té prou força, una forma que anys més tard seria freqüentada per un altre dels grans mestres catalans, Miquel Martí i Pol, que al poema Si parlo de la mor escriu: «Llavors serà el moment de l'elegia / i algú hi haurà per fer-me el panegíric / (en català, si us plau, i en decasíl·labs)» (Martí i Pol, 2004: 116).
Una vegada cisellada la copa, comencem a tastar la seva beguda amarga. Com ja s'ha dit més amunt, l'autor trobà en les Escriptures un recolzament vital, aquest fet fa que el poema sigui realment una tirallonga de cites bíbliques tan del Nou com del Vell Testament. Està clar que Crist és la figura central amb la qual el prevere s'ha d'identificar, però no és l'única, també hi apareixen la Gènesi, Isaïes, les epístoles paulines i el llibre del Salteri. Així doncs, la veu poètica se'ns presenta, com el títol ja indica, com un ésser que és un «no-res perdut dintre l'abisme», una imatge que encapçala un dels poemes més populars pel seu dramatisme, propi de les exèquies, el Salm 130, conegut per les seves primeres paraules en llatí de la Vulgata , el De profundis. Aquest ésser «despullat de tot bé, malalt y pobre» l'identifica amb un «cuch de la terra vil», una altra imatge molt significativa que sorgeix també dels salms, concretament del 22 (21), el mateix que Jesús recità a la creu , d'on s'extreu el títol del poema i la cita llatina del vers 46, «Però jo sóc un cuc, no pas un home», un salm encara més dramàtic que el citat anteriorment del qual també l'autor troba el seu paral·lelisme com a víctima social.
No sols els salms li serveixen d'inspiració. Podem extreure cites començant per la Gènesi. La cendra és un altre dels components importants d'aquesta composició on ell es veu com un animaló que ha «vingut en la cendre á arrocegarme», tenint present la cita bíblica que es repeteix al Dimecres de Cendra quan el prevere l'aplica sobre el cap del fidel fidel: «Memento quia pulvis es, et in pulverem reverteris» . També el profeta Isaïes sembla fer-s'hi present travessant tot el poema amb un dels seus capítols més impactants, el 53, on hi trobem cintes com aquesta:
«No tenia figura ni bellesa que es fes admirar, ni una presència que el fes atractiu. Era menyspreat, rebuig entre els homes, home fet al dolor i acostumat a la malaltia. Semblant a aquells que ens repugna de mirar, el menyspreàvem i el teníem per no res. [...] Nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. [...] Quan era maltractat, s'humiliava i no obria la boca. Com els anyells portats a matar [...] L'han empresonat i condemnat, se l'han endut. I qui es preocupa de la seva sort? [...] l'han ferit de mort [...] a ell que no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia.»
Els evangelis clarament també hi són presents, així doncs, seguint la cita de Mateu abans esmentada, invoca les «congoxes del martiri», vol revestir-se amb els elements de la passió: la corona «espina del dolor,», el mantell i la creu. Tal vegada, per a la nostra mentalitat actual se'ns faci fins i tot sàdic aquestes imatges però per a ell és tot un missatge de vida com ja ens afirma a la cita que precedeix el poema «no arriba a tenir vida si abans no mor». Ell realment no canta a la mort sinó a la vida però passant per la mentalitat pròpia de l'època i del catolicisme on els màrtirs són exaltats, recordem que el llibre s'inicia amb una cita de les Benaurances i el pròleg amb una de Ramon Llull on explicar que estimar és morir per grans turments. Es sent un seguidor de Crist que ha trobat en Ell la conversió de les seves suportes desgràcies en benaurances. Així doncs pot exaltar al llarg del poema la pobresa, els insults i les calumnies perquè com diu l'Evangeli de Marc capítol 15 (unes altres cites amb les quals es degué sentir identificat):
«Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, uns perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit. »
Tota aquesta ansietat de sofriment sols té un objectiu: la vida eterna. Verdaguer expressa la seva esperança en la resurrecció de tornar com Crist «de mort á vida», confiant i esperant, com diu el salm 27, en el Senyor. Està segur que deixarà de ser aquell «cuch de la terra vil» i es convertirà amb una crisàlide amb les ales de la qual se'n pujarà al Cel. Per tant totes invocacions als patiments i a la imitació del Crist sols tenen una interpretació que podríem interpretar amb els coneguts versos de Santa Teresa de Jesús : «Y tan alta vida espero, / que muero porque no muero». Només així pot cridar amb tanta força que «muyra aquest cos insoportable, muyra; / cansat estich de tan fexuga càrrega».
Arribats a aquest punt i tenint totes aquestes coses presents podem arribar a una interessant descoberta: la vertadera finalitat del poema. Cal ara repetir que Verdaguer estava suspès a Divinis i que per tant no podia celebrà l'eucaristia. Aquesta dada és primordial. Si ens fitxem amb l'estructura del poema a primera vista pot semblar normal, però si ho observem amb més detall podrem comprovar que mossèn Cinto fa a través del poema allò que li estava prohibit: celebrar. Ja he insinuat tot just al principi d'aquest breu assaig la correlació entre el poema i la litúrgia tridentina pròpia del Divendres Sant. Així doncs, al començament tenim al capellà estirat a terra, «Senyor, á vostre plantes», després un seguit de lectures litúrgiques (que tot i que les cites no siguin de la missa tridentina, són lectures pròpies dels dia i que curiosament moltes de les citades formarien anys més tard part de la nova litúrgia del Concili Vaticà II), l'altar està nu de qualsevol ornament, sols hi ha una tela sobre la qual es col·locarà el Santíssim Sacrament (però no hi ha consagració aquest dia, només es fan precs diversos i es prega el Parenostre) i finalment tot acaba «per volármen ab Vos á vostra Glòria» o com deia (i diuen alguns) els celebrants després de la missa: «Proxit in vitam æternam».
Així doncs, Verdaguer aconsegueix fer tot un recorregut per tota la història sagrada, la mística i la litúrgia per unir els dos plats de la balança de la seva persona, el capellà i el poeta, la fe i la literatura, que comparteixen l'únic objectiu de la transcendència divina. Examinat tot això, sols podem arribar a la darrera conseqüència, encara que pugui ser escandalosa per alguns, equiparar aquest poema de Verdaguer amb el Salteri. Clarament no és ni serà mai considerat un salm, però, pel seu contingut, la seva forma, els seus referents i, sobre tot, la seva perfecció [Marcos Casquero 1997: 5], no és difícil veure-hi reflectit en Verdaguer al mateix rei David, ja que els dos poetes van viure la glòria i l'abisme, la pietat i la vida mundana, la llum i la foscor.

Annex. Salm 22 (21) Déu meu, per què m'heu abandonat?
1Per al mestre de cor: a la tornada de «Aièlet haixàhar». Salm del recull de David.
2Déu meu, Déu meu,
per què m'has abandonat?
No véns a salvar-me,
no t'arriba el meu clam.
3Crido de dia i no em respons, Déu meu;
crido de nit, sense repòs.
4I això que tu ets el Sant,
que té per tron les lloances d'Israel!
5En tu confiaven els nostres pares,
hi confiaven i els vas alliberar;
6a tu clamaven i eren deslliurats,
en tu confiaven i no foren confosos.
7Però jo sóc un cuc, no pas un home,
befa de la gent, menyspreat del poble.
8Tots els qui em veuen es riuen de mi,
fan ganyotes, prenen aires de mofa:
9«Que s'adreci al Senyor, que ell el salvi,
que l'alliberi, si tant se l'estima!».
10Però tu em tragueres del si de la mare,
ets tu qui em confiares als seus pits;
11acabat de néixer, em van dur a la teva falda,
des d'aleshores ets el meu Déu.
12No t'allunyis, que el perill és a prop
i no tinc quin m'ajudi.
13M'envolta un ramat de braus,
m'acorralen vedells de Basan;
14uns lleons que destrossen i rugeixen
baden la boca contra mi.
15Tot jo m'escolo com l'aigua,
se'm deslloriguen tots els ossos;
el cor, com si fos cera,
se'm fon dins les entranyes.
16La meva gola està resseca com terrissa,
la llengua se m'encasta al paladar.
M'ajeus a la pols de la mort.
17M'envolta una munió de gossos,
m'encercla un estol de malfactors;
m'han lligat a les mans i els peus,
18puc comptar tots els meus ossos.
Em miren, em contemplen satisfets;
19es reparteixen entre ells els meus vestits,
es juguen alas daus la meva roba.
20Però tu, Senyor, no t'allunyis;
força meva, cuita a defensar-me.
21Allibera la meva vida de l'espasa,
que no mori entre les grapes del gos;
22salva'm de la gola de lleó,
guarda'm de les banyes del brau.
Senyor, m'has escoltat!
23Anunciaré el teu nom als meus germans,
et lloaré enmig del poble reunit:
24«Fidels del Senyor, lloeu-lo,
fills de Jacob, glorifiqueu-lo,
reverencieu-lo, fills d'Israel!
25Perquè no ha rebutjat ni menyspreat
el pobre desvalgut;
no l'ha privat de la seva mirada
i quan cridava auxili l'ha escoltat.»
26En tu s'inspirarà el meu cant
davant de tot el poble;
davant dels fidels oferiré el que vaig prometre.
27Els humils en menjaran fins a sacier-se,
lloaran el Senyor els qui el cerquen
i es diran: «Que tingueu llarga vida!»
28Ho tindran present i tornaran al Senyor
tots els països de la terra,
es prosternarà davant seu
gent de totes les nacions.
29Perquè la reialesa és del Senyor:
ell és el sobirà dels pobles.
30Els qui estan plens de vida l'adoren,
s'agenollen davant d'ell els moribunds
i el qui ja no es pot revifar.
31Una descendència donarà culta al Senyor;
parlaran d'ell a aquesta generació.
32Vindran a anunciar la seva bondat
al poble que ha de néixer,
i diran: «El Senyor ha fet tot això!»