Motxilla vermella a Sant Joan

Josep Florit
Na Clara és al Pla. Espera junt amb una massa de gent el començament dels jocs. Ella però no ho espera com molts d'altres. Té un motiu personal. Ni tan sols la destorba el petit incident que fa una estona ha tingut amb un petit grup de persones d'aquelles per qui la festa només és festa si és com ells volen, quan ells volen i per qui tot el que els envolta no val res. Ni tan sols recorda qui eren ni com eren. Només recorda una motxilla vermella amb la qual quasi l'han feta caure a terra, i ni tan sols n'ha obtingut una petita disculpa. "Perdona, em sap greu".
Na Clara espera com tothom la música, els caixers, els jocs. Són els seus primers jocs, les seves primeres festes i, a més, han esdevingut molt especials.
A la universitat na Clara havia sentit a parlar els seus companys de curs de les festes de Menorca. Dels cavalls. Del gin amb llimonada. Cadascú ho contava segons la seva experiència, segons la seva procedència, sobretot si eren de diferents poblacions de l'illa de Menorca. Però la que s'enduia els majors elogis, la més fantasiosa, l'autèntica, contaven, era la de Sant Joan a Ciutadella.
Na Clara sabia pel que li havien dit a casa seva que era de descendència menorquina, però feia tant temps que no hi havia records per contar. Un avantpassat havia tingut terra a l'Havana. Era un menorquí que havia emigrat a l'illa de Cuba quan aquesta era espanyola.
Eren temps de bonança i molts feren doblers ràpidament, però l'illa era una perla preuada per altres i va esclatar la guerra. Una guerra amb greus resultats pels qui la perderen, o sigui els espanyols. El seu avantpassat va poder, miraculosament, passar als Estats Units, on es va establir amb els doblers que havia pogut arreplegar. El seu fill va retornar a Espanya en temps de la Guerra Civil. Va venir amb les brigades internacionals i a Barcelona va conèixer la que seria la seva dona, l'àvia de na Clara.
Per açò a ca na Clara no havien pogut contar res de Menorca. Feia massa temps que havien perdut els contactes. Ni tan sols sabien si encara hi tenien familiars. Si hi quedaven arrels o aquestes s'havien esvaït en la història. Tampoc, però, no els havia amoïnat.
Na Clara era a Menorca per feina. Llicenciada des de feia pocs dies en la carrera de Ciències de la Informació, havia entrat dins la borsa que la universitat oferia als mitjans de comunicació per facilitar el treball als seus alumnes més avantatjats, i quan va rebre la proposta del Diari Menorca l'hi va fer gràcia. Va pensar que estaria bé estiuejar a Menorca. Bé es mereixia unes bones vacances. Ara coneixeria tot el que havia sentit a dir a la universitat i ho faria per ella mateixa. A més, amb la feina podria sortir-li econòmicament a compte, ja que tampoc els sobraven els doblers.
Arribà a Menorca a final de maig. La presentació al personal del diari va ser curta. Tot d'una li van assignar la primera feina. S'havien de preparar, ja que enguany duien endarrerits els articles de l'especial Sant Joan. Tot d'una partí cap a Ciutadella per ajudar-hi en la confecció.
Quin desgavell. No entenia res. Quants càrrecs que té aquesta festa! No tenia temps d'entendre l'entramat i ja havia de fer les entrevistes. No sabia què demanar-los. No sabia per qui començar. Els companys de redacció li recomanaven calma i tranquil·litat. Ets a Menorca, li deien. Podries començar amb el fabioler, o amb el caixer fadrí, que és el més jove i així entraràs en matèria.
-Hola, hola! En Pere Marquès?
-Hola, sí. Qui és?
-Hola, bon dia. Perdona. Et telefon del diari per a una entrevista per a l'especial Sant Joan..., perdona els nervis. Tot just m'he incorporat i encara no sé ben bé cap a on he de partir.
En Pere, rient, li va donar moltes facilitats: -No pateixis, digue'm quan vols que quedem i ja sortirem al pas del que necessitis.
En Pere, amb dues paraules, havia aconseguit tranquil·litzar na Clara. Li havia aclarit qui és qui en la festa i a la vegada li havia facilitat l'encontre. L'aniria a cercar i farien l'entrevista mentre ell feia feina al lloc; així, al mateix temps, coneixeria altres coses i podria entendre millor el perquè de les festes.
L'encontre va ser ensoldemà a la redacció. Ella estava un poc neguitosa però va bastar la salutació per veure que en Pere era un home transparent. Es van donar la mà i en Pere va començar a rallar de Sant Joan mentre anaven al cotxe.
Na Clara no demanava res. Només escoltava. En Pere ho explicava com si ho hagués fet tota la vida. Ho sabia tot! D'on venien les festes. Qui componia la Junta de Caixers. Com s'elegien. Per què ell era el caixer fadrí d'aquest bienni...
En Pere era, com molts, un enamorat de Sant Joan, del camp, de la seva vida de pagès. De Menorca. Havia estudiat enginyeria agrònoma. Volia que la feina al camp fos diferent. Volia que no s'acabés. Lluitava contra corrent. L'estructura de les amitges, el turisme, l'afany destructiu per construir més i més, sobretot a llocs on no era convenient... Totes les seves paraules tenien sentit. Na Clara mai hauria pensat que podria aprendre tot el que va aprendre en un moment. Fins i tot va veure com una tanca sembrada d'ordi s'havia segat, recollida la palla i al final havia quedat una tanca plena d'uns grans rotllos de la mateixa palla. "Una tanca, quin nom més polit", pensà. El temps va passar volant i ella havia de redactar aquell article i havia de fer, encara, les altres entrevistes. Quan en Pere la deixà a l'oficina de la redacció ella li va dir: -Ens tornarem a veure?
-Sí, segur que sí. Tothom es troba per Sant Joan.
La presentació de la revista fou un èxit. Així ho deia al manco el diari que la publicà. Molta gent. Totes les autoritats i els redactors i, clar, la majoria de membres de la Junta de Caixers també hi eren presents; hi faltava, però, en Pere. Na Clara el va cercar amb la mirada però no hi era. Mig escoltava el que li deien amb admiració de la seva prosa, de com havia pogut expressar tan bé un sentiment que per a ella era nou. Tot eren elogis, però ella només mirava si hi havia en Pere. A tots donava les gràcies pels comentaris dient-los que si no hagués tingut l'ajuda dels seus companys no hauria pogut fer res, que els elogis els havia de compartir amb els col·legues.
Estava a punt de partir quan en Pere va arribar. Tot d'una les mirades es van creuar i ambdós es van somriure. En Pere felicità la feina de na Clara. Li deia que era molt bona periodista.
Que tot d'una entenia les coses i que després les expressava de manera molt entenedora. Un discurs senzill. Na Clara li deia que no, que era ell qui li havia fet la feina, que ella només havia posat uns quants de punts i comes. Volia agrair-li el que havia fet però no sabia com. Ell li digué: -És molt senzill. Viu aquesta festa com si fos el darrer que poguessis fer. Participa en tots els actes i cada vegada que em vegis em fas un somrís. I si un dia tornam a coincidir, em contaràs què t'ha semblat l'experiència i si has pogut sentir en el més profund de l'ànima alguna cosa del perquè aquestes festes són com són, del perquè aquestes festes són el que són. I així quedaren.
Na Clara va demanar al director del diari si li semblava bé que pogués continuar dins de les seves feines el seguiment de Sant Joan, tema que considerava que podia donar-li molt de joc i experiència i, en obtenir el seu vist-i-plau, és va traslladar a Ciutadella.
Anés a on anés hi havia ambient de festa. A totes hores es sentia el so del tambor i el fabiol. Pertot hi havia banderes vermelles amb la creu de Malta, a les finestres i als balcons, al carrer, als fanals, als cotxes... Sentia tothom rallar des be. De rentar el be. De vetlar el be. Del Dia des Be. Notava que tot i el que s'havia escrit a l'especial Sant Joan i el que s'escrivia cada dia a la premsa, encara li faltava conèixer molt de la festa. Pensava "En Pere m'ho aclariria, però mentre jo n'he de treure molt en net".
Parlava amb la gent. A les botigues, als bars. Amb els companys de redacció. Mirava l'hemeroteca. No deixava res sense demanar. Li agradava que tots fossin santjoaners encara que n'hi havia de crítics. Uns perquè la massificació fa malbé la festa. Altres perquè el caixer senyor ja no representa ningú. Altres per enyorança de temps passats. Però tots, santjoaners!.
Es temé que algunes coses com les banderes a les balconades, les samarretes i mocadors, així com un caramull de bijuteria, no eren més que modernitats i que alguns feien l'agost al juny venent aquestes santjoanades.
El Dia des Be havia arribat. Una gernació esperava la sortida de la comitiva. Hi havia tanta gent que na Clara no va poder arribar a la casa d'on sortiria s'homo des be. Tot i que li ho havien explicat, no s'havia imaginat el que era. Hauria que recuperar la notícia al llarg del dia en les diferents visites. En Pere anava tot elegant. No semblava una persona del camp. "Podria perfectament passar pel caixer senyor", pensà.
Els seus ulls es trobarem per primera vegada a la seu de Ciutadella del Consell Insular. Com havien quedat, ella li féu un somrís que ell li tornà. No pogueren, però, tenir una paraula fins unes quantes visites més tard, quan la gent ja no els acompanyava. Ell li demanà que com anava, que com ho duia. I ella li respongué que molt bé. Que anava descobrint el que ell li havia explicat i que per aquest motiu ho vivia d'una manera diferent.
A cada visita en què tenien ocasió feien una estona de xerradeta. De fet passaven de moltes coses. Se sentien bé junts i açò donava un nou caire a aquest Sant Joan.
A l'acomiadament van quedar pels festers. En Pere li deia que havia d'acabar feines del lloc i que no podria baixar a ciutat, però que la cercaria als festers.
El divendres de Sant Joan na Clara cercava els festers. N'hi ha una trentena!, li havien dit, i ella els cercava. Recordava els festers de casa seva quan d'al·lota ajudava a arreplegar llenya per cremar. En recollien una gran pila. El foc durava hores amb balls i cançons. Però aquí, a Ciutadella, no havia vist més que quatre fustes. Just un foc de campament.
Era davant la catedral quan es van trobar. Un somriure, una besada a cada galta i abans que pogués dir res en Pere li va dir: -Frissa, que estan a punt de sortir.
-Qui? -va demanar ella.
-Els Fru-frus. Venga, que si feim tard no ens tocarà cançoner.
Na Clara, sense saber exactament el que passava, es va deixar endur per en Pere. Quina confiança que li tenia! Just el coneixia però pareixia que fos de sempre. Es trobaren amb un grup de persones que, amb guitarres i capells, repartien uns pamflets que la gent agafava amb rapidesa. És el cançoner. Hem de mirar quina la diuen enguany. La de les garroves va ser molt divertida. I, mentre li ho intentava explicar, van començar a cantar.
Fru-frus, fru-frus...
Les melodies, les cançons, el gin amb llimonada. La companyia. Tot feia de la vetlada un moment especial. En Pere coneixia totes les cançons manco la d'enguany, però no va estar gaire i ja la cantava com si la conegués de sempre. Ella intentava seguir-los amb el cançoner, però n'hi havia tantes que hi faltaven! Li comentà que li havia xocat trobar aquell grupet de persones acompanyant el grup amb cadires de rodes i altres necessitats. En Pere li digué: -Son els de Vidalba. Van pertot. No hi ha barreres que els aturin. "Una cosa més per indagar", va pensar na Clara.
La nit era molt polida. La lluna a dalt de tot acompanyava els ritmes. De tant en tant ella demanava alguna cosa de les lletres. Li agradà molt la de Parella, la ciutat encantada. En Pere li anava explicant el perquè, el significat de les cançons. Tant era que fos d'una llegenda com d'un personatge polític. Tenia resposta per a tot. La nit màgica tocava emperò la retirada. En Pere havia d'anar a dormir. Demà seria un dia molt llarg i havia d'estar fresc. Li recordà els moments que no es podia perdre. El primer toc de fabiol. La recollida de la bandera a cal caixer casat. L'entrada del caixer senyor a la plaça des Born. Sant Joan de Missa. Les avellanes. Els caragols... No s'havia de perdre res. Es retrobarien el dia de Sant Joan al migdia.
Com havien quedat, es varen trobar en el moment en què la comitiva s'arreplegava per anar a missa. Era un petit moment de descans i ho varen aprofitar. Ella havia complert. Havia fet un somrís ben gros i li havia contat a la correguda totes les emocions viscudes el dia anterior. Només als caragols havia tingut dubtes de què fer, ja que els cavalls estaven molt junts i amb tanta gent havia tingut un poc de por. Van riure dels petits encontres en què, als caragols, ell la perseguia amb el cavall quan la veia. Tan sols eren uns segons. No podia perdre la fila, havia de seguir. Que la cercava, però, era evident. Na Clara s'havia sentit estimada.
En Pere abans de l'acomiadament, ja que els caixers agafaven cadascú el seu lloc, va dir-li:
-Avui vespre, als jocs, agafaré una ensortilla en el teu honor. Al Pla ens trobarem ­-i li envià una besada amb la mà.
Ella somrigué i li retornà. El cor estava a punt d'esclatar-li. "Serà veritat que m'he enamorat? Mai havia sentit el que sent. Mai havia viscut unes festes com les que estic vivint aquí. Aniré al Pla i esperaré en Pere, i tant si agafa l'ensortilla com si no li diré que l'estim.".
Hi ha una gernació. Gent pertot arreu. A dalt del Pla no hi cap una agulla. Al Pla és pitjor. Com ho podran fer els cavalls, per córrer. Ara recorda aquell eslògan de "Jo pas"... La música és a punt. Les autoritats són al seu lloc. Els cavallers agafen l'ensortilla. El fabioler puja a la tarima. El semàfor és encès. Sona el fabiol i el primer cavall i cavaller corren. La llança en alt, el cavall al galop, s'atraca... "Ui!...", crida tothom. Na Clara encara no sap com s'ha pogut obrir un camí perquè el cavall pogués córrer fins a l'anella. Tot ha sortit bé. Ningú ha pres mal i ja se'n prepara un altre.
Del primer grup, només un cavaller ha encertat l'ensortilla. Hi ha hagut un esvalot. Tota la gent amb els braços en l'aire celebrant la victòria. Es prepara el següent grup. Hi ha en Pere. Quina emoció! "Voldria, en veritat voldria que l'obtingués. Per ell i per mi. Ja ve el primer cavaller...".
Ara li toca a en Pere. Sona el fabiol. Un camí s'obre al pas del cavall cap a l'anella. "Ho he de veure bé. Hi ha sorolls. Una petita discussió. Són els mateixos d'abans. Voldria saber què hi fan, aquí. Ara és el meu moment. Perquè no se'n van?".
En Pere ja és prop, la llança cap a l'anella, sembla que... està a punt de... Però què? Una picabaralla, empentes. El camí es tanca. El cavall és al damunt. Tropissa. Les potes s'han embolicat amb una motxilla vermella que han tirat al mig. En Pere amb la mà alta aguanta la llança, que li fuig de la mà. Na Clara no pot entendre el que passa quan rep una forta punxada enmig del pit. Veu en Pere com cau a terra i com el cavall li passa pel damunt.
En Pere sent que al cavall li passa alguna cosa. Nota com cau. Tot i que en darrer terme ha enganxat l'anella, nota com la llança se li escapa de la mà. Mentre cau a terra veu horroritzat com aquesta es clava al pit de la seva Clara. No pot ser. Ella no. Al cap d'un moment el cavall li passa per damunt i li trenca el coll.
La Festa s'ha acabat per a na Clara i per a en Pere. Només es van poder dir el que sentien amb la darrera mirada. Les oracions de les monges de clausura de Santa Clara enguany no han estat escoltades.