Serps...! Per quina raó serps!?

Fernando Sabino Seguí
Amics incrèduls. Indiana Jones ha tornat. El passat 22 de maig es va estrenar mundialment 'Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal' amb un Harrison Ford pre-jubilat en bastant bona forma. Per a molts jovenets això serà la primera experiència a un cinema amb Indy. Per a la meva generació, Indiana Jones era el nostre gran ídol. Jo he anat disfressat d'Indy vint mil vegades per carnaval (sempre agrairé a la meva mare la seva paciència per a fer-me un fuet teixit amb corda (!) quan tenia 10 anys... gràcies, Ma!) i tothom ha patit els meus atacs d'arqueòleg de garrafa d'excursió o a la platja. Penso que tots nosaltres tenim un Dr. Jones al nostre interior, per sort. Amics, aquest és elCulturàliaque sempre he volgut fer. És elCulturàliade l'arqueòleg més famós de tots els temps. El començament de la llegenda... 'Riders of the Lost Ark'!! Benvinguts a l'any 1981.
Com una enorme partida de pin-ball, la bola va començar a rodar -no hi ha un sentit metafòric!! Bollaaaaa!!- fa 27 anys. Ja feia un parell d'anys que George Lucas i Steven Spielberg tenien al cap fer una pel·lícula d'aventures, estil serial de televisió dels dissabtes matí que van capitanejar el subconscient dels xavals americans allà sobre els anys 30 i 40. Amb un bon pressupost i un actor llavors prometedor i atractiu pel taquillatge com Harrison Ford van començar l'aventura. L'anecdotari que envolta aquesta saga fílmica és enorme, sobretot tenint en compte el caràcter entremaliat i autoparòdic d'aquesta gent. Però la gran curiositat, i la que té més rellevància posterior, és que Tom Selleck, alies Magnum, va dir nones al paper per a poder lluir camises estampades i seguir fent la vida impossible a en Higgins. Només dir que ja no porta bigoti, perquè se'ls ha anat estirant durant tots aquests anys de la ràbia... hi, hi, hiiii...!
'En Busca del Arca Perdida' és, sobretot, una apologia sobre el que ha de ser una cinta d'aventures. Ho té absolutament tot, des dels primers fotogrames. "El pròleg a la selva amazònica és el millor; una enginyosa reflexió sobre les convencions de tot un gènere, a on regna l'elegància visual pròpia d'Spielberg". Són paraules del desaparegut José Luis Guarner al 1981. Al començament, la muntanya de Paramount homenatjada -com a qualsevol de les quatre pel·lícules- i, al cap de cinc minuts de projecció, l'espectador ja ha tremolat amb la presència d'uns indis carregats de dards verinosos i d'unes taràntules mortíferes a l'espatlla d'un llavors desconegut Alfred Molina, ha vist saltar estaques d'afilades puntes i rodar immenses boles de pedra, ha sentit sota els peus l'imminència de trampes profundes i ha torçut el coll davant la caiguda de gruixudes cortines d'acer.
Amb el temps que altres utilitzen per les lletres de la pel·lícula, Steven Spielberg i George Lucas han sotmès l'espectador a un 'shock' que tan sols és un avançament del desplegament d'emocions i perplexitats que, sense temps per a respirar, acabarà per a atordir-lo. Pocs cops s'havia vist una cinta tan trepidant a un cinema. Encara avui poques vegades s'han malbaratat en una història d'acció i aventures, tal quantitat d'idees, de gags, de sorpreses i de peripècies irresistibles. Poques vegades s'ha dissenyat i filmat una pel·lícula tan compacta, tan totalitzadora de les seves fonts, claus i recursos d'un gènere. És tan, tan, tan... Ufff...!
Aquest esdeveniment cinematogràfic, clau per a una generació sencera, és la gran antologia, el resum brillant, la quinta essència depurada d'una llarga tradició de novel·les, fulletons, còmics i serials d'aventures. 'En Busca del Arca Perdida' va posar la primera pedra d'una definitiva posada en imatges del inconscient somni col·lectiu de la infantesa. I és que... qui no hagués volgut, als 10 anys, ser Indiana Jones, l'arqueòleg americà de la caçadora de cuir, capell i fuet, que ha de trobar la misteriosa Arca de l'Aliança i lluitar perquè no caigui en mans dels nazis? Eh? Qui?
La pel·lícula va ser escrita per Lawrence Kasdan. Aquest tercer vèrtex en el triangle creatiu, també mereix ser sobradament recordat. Va sortejar la paraula inversemblança durant la construcció de la trama i va crear una estructura de ferro al voltant del personatge que era força innovadora, quasi un desenvolupament del que avui dia seria un videojoc. D'una manera menys oberta, es podria dir que Harrison Ford es va aferrar tant al personatge que va alliberar-lo del llibret amb personalitat i força. Literalment va canviar el guió un parell de cops i sempre per millorar. Quan la devoradora de xupitos més famosa del cinema, Marion Ravenwood, li diu a Indy que ja no és l'home que va conèixer deu anys abans, a Ford només se li va ocórrer afegir: 'No son els anys, carinyo. És el rodatge'. Font Vella? No, però casi.
Potser l'escena més recordada és la (no) lluita amb l'espadatxí egipci. També forma part de l'anecdotari, perquè Ford va caure víctima d'un taco tunisenc i anava de cos exageradament, culpa d'una gastro-enteritis. I a l'escena de lluita fuet contra espada, el mal de panxa va fer que davant la vacil·lada de l' àrab, Indy acabés amb la moguda d'un tret. Coooorten! I cap a l'hotel... o al lavabo, qui sap! Tot i ser una escena carregada de racisme, fredament mirat, qualsevol escena d'aquesta mítica cinta és mel de porxo.
I bé nois, això s'acaba. La setmana que ve seguirem petant la xerradeta sobre Indy i les altres pel·lícules de la saga. Aquest ha estat el Culturàlia sobre la gran mentida que és el cinema. La meravellosa il·lusió del setè art al servei de la història, passada pel turmix de l'arqueòleg més intrèpid del món mundial. Com m'agrada el cinema gràcies a aquesta pel·lícula. Fins la setmana que ve, meravellosos incrèduls.

---

Com podeu comprovar, estic sorprenentment de bon humor. Tot i així, no tempteu la sort i envieu coses i cosetes a culturalia@menorca.info. Johnny Mora, encara no he acabat amb tu. Però el Dr. Jones m'obliga!! Iuujuuu... Sou collonuts, incrèduls!!