De la Clota a Baixamar, en un esvalot (II)

Jaume Gomila Saura
La Clota ha articulat el discurs escènic de la funció, a partir de dues paraules autòctones d'allò més evocadores. La primera és esvalot, que ens remet a la idea, complexa, d'una batussa amena. La segona és baixamar: hem situat, fidedignament, l'acció, en un lloc inconcret, però comunament reconeixedor de la ribera. En qualsevol cas, podríem afirmar que no s'ha tractat d'acostar l'univers goldonià a l'imaginari menorquí, ans de desvetllar tot el que de menorquí té Goldoni o tot el que de goldonià té Menorca. Prova de l'esmentat eix transmediterrani Menorca-Chioggia ens l'ha brindat l'adaptació lingüística del text. Abans d'encetar la tasca, vam analitzar les dues traduccions catalanes preexistents, vertaderament exquisides: Gresca al Palmar de Juli Leal i Aldarulls a Chioggia de Pep Anton Gómez. Tanmateix, fou l'original, l'encarregat de donar-nos pistes destres i precises, d'indicar-nos quina era la dramatúrgia més adequada, ja que -és magnífic!- el dialecte venecià i el dialecte menorquí conserven fórmules lèxiques i morfològiques idèntiques. Davant de l'evidència, ens hem deixat seduir per incloure, en la llengua literària, vocabulari i modismes nostrats que encaixen amb la naturalesa primigènia de la comèdia.
També n'hem sintetitzat o comprimit el contingut. Calia tenir in mente els hàbits de consum del públic dels nostres dies, en pro de la fluïdesa i la connectivitat: hem maximitzat els aspectes de modernitat inherents a l'obra i hem minimitzat els elements més reiteratius i artificiosos de l'estètica clàssica, sense trair, en cap cas, el seu caràcter coral.
Tampoc no podem deixar de mencionar un altre plus de la proposta. Amb la gestació d'Esvalot a baixamar (2007-08), la companyia se suma a la commemoració mundial del tercer centenari del naixement de l'escriptor i reprèn el fil d'una compromesa tradició goldoniana. Pitus Fernández completa, així, la seva trilogia iniciada amb La viuda entremaliada (1987-88) i continuada amb El criat de dos amos (1996-97) -dos muntatges que van representar una fita per al teatre independent i que van comptar amb una extraordinària acollida per part dels espectadors i la crítica-.
A principis de juliol, doncs, els pescadors i les peixateres de La Clota fondejaran les seves barcasses a la redossa del Teatre Principal de Maó i, després, al llarg de l'estiu, podrem seguir gaudint de la seva impúdica desimboltura, tendra fatxenderia i indòmita bellesa, en refrescants vetllades a la vorera. Que el teatre, amb la seva força atàvica, -és el nostre desig- ens deixondeixi, com a illencs, un compartit esperit berguiner; perquè ens cal, crític i valerós, davant del fragment de paradís que encara ens resta, davant d'un mite portuari esbucat, en vies d'extinció.