Un entreBANC

TERESA GARCÍA PETRUS
El seu saldo és inferior a l'import sol·licitat, si us plau consulti amb l'oficina". Glups! He pensat incrèdula davant la pantalla del caixer del banc. Però el pitjor estava per venir....
- És vostè Sandra Puig? -m'ha dit l'empleat del banc que ha obert la porta per sortir-me al pas-.
- Per favor, si disposa d'uns minuts? El director de l'entitat voldria parlar amb vostè. Si és tan amable, m'acompanyi i passi al despatx? L'està esperant.
Sense adonar-me estava asseguda davant aquell senyor que em mirava amb ulls amables. Era tal i com me l'havia imaginat. Un home a punt de jubilar-se. Un senyor avorrit que portava tota la vida treballant de director a aquella petita sucursal. Duia una corbata gens original combinada amb una camisa llisa, impol·luta i sense cap arruga, segurament planxada amb molta cura per la seva soferta muller. Uf! Això promet... he pensat.
- Ho sento -he dit excusant-me-, però tinc una mica de pressa.
- No passis ànsia, Sandra. Però penso que és important que parlem -m'ha contestat amb un fals somriure-. Tu, ets una noia jove, fa poc que treballes, oi?
-Si, treballo de dependenta alBershka, que està aquí a la vora?
-Ho sé, perquè fa dos mesos la teva empresa t' ingressa la nòmina al compte que tens aquí obert amb nosaltres -m'ha informat pacientment-. Escolta'm Sandra, sé que avui en dia els joves, quan comenceu, no cobreu uns salaris molt alts... Malgrat això l'entitat confia amb vosaltres i pel fet de que ens ingresseu la nòmina, vos donem una tarja de crèdit per a poder fer-ne ús? però lògicament n'heu de fer un ús responsable?
- Ejem... jo. -Li he interromput-. Diguem-ne que he tingut que afrontar algunes despeses? inesperades? però queden cinc dies per cobrar la nòmina del mes que ve i...
- Precisament és d'això que et vull parlar, Sandra -m'ha dit mirant-me als ulls-. El jovent de vegades vos deixeu emportar pels impulsos.
Amb aquest arrencament del discurset, l'home m'ha sorprès mentre li estava posant una carota... no sé si ho ha notat, però la qüestió és que de sobte el seu parlament ha canviat de direcció.
- Mira, et posaré un exemple. Això és com una persona que té un pou a casa seva amb una capacitat de cinquanta litres d'aigua potable i que una volta ple, li proporciona aigua durant un mes. Això vol dir, que aquesta persona s'ha de racionar aquesta aigua per fer-la durar tot el mes. Em segueixes? I per tant, no pot començar el mes gastant deu litres d'aigua a diari, perquè al quint dia es quedarà sense aigua per beure... i el mes té trenta dies. Entens maca, el que et vull dir?
-Sí, sí. Perfectament! -he contestat ràpidament assentint amb el cap-.
No sóc pas tonta! Volia fotre el camp d'allà immediatament! Semblava que m'estava parlant el meu avi! He hagut de fer un sobreesforç per mossegar-me la llengua. Estava a punt de dir-li a aquell bon home que tot plegat m'importava tres pitos! Que els joves no es que cobrem "unes nòmines poc altes" és que cobrem uns salaris de misèria. Que si l'entitat confia amb nosaltres és assumpte d'aquesta i no meu... i que per discursets de tipus metafòric ja en tenc prou amb els dels meus pares. Però he optat per aixecar-me de la cadira i molt educadament dir-li a aquell amable senyor.
- Li prometo que d'ara endavant en tindré cura. -I fent jo unes passes cap a enrere, he conclòs-. I ara si em dispensa, tenc que entrar a treballar i no voldria fer tard. Suposo que ho entén. Disculpi, però no em puc quedar.
- Sí, sí, noia. Jo tampoc et vull enredar més -m'ha contestat, acompanyant-me a la porta intentant semblar servicial-. Només espero que portis a terme la teva promesa i que aquest entrebanc al teu conte quedi solucionat aviat. De fet, nosaltres et podem dir com...
- Gràcies -he acceptat amb desgana-. No es preocupi que el pròxim dia vindré amb més temps i ho podrem parlar millor. Adéu! Tingui bon dia!
I he sortit corrents d'aquell banc i d'aquella ordidura.
-------
I ara per fi sóc a casa. Vaig directa a la meva habitació i obro decidida l'armari. En trec les capses de la prestatgeria i les obro a poc a poc. I les vaig desembolicant lentament del paper de seda. Aquí les teniu: les culpables dels meus daltabaixos econòmics, el motiu de la meva ruïna o les calamitats que han disparat la meva VISA, com ho vulgueu dir...
En primer lloc, el primer parell, són unes sandàlies de pell fina color fúcsia amb uns originals serrells sobre l'empeu deManolo Blahnik. 410 euros. És l'accessori més "in" de la temporada. Em fan sentir com una autèntica emperadriu de la Roma clàssica! Delicioses!
El segon parell, són unes sabates conegudes antigament com escarpins i que ara el Vogue les ha batejades com lesPeep-toes. Avui les porten totes les "celebrities"! Segur que les heu vistes! Estan fetes amb una sola de plataforma i uns talons de vertigen, dotze centímetres! Són de pell, imitant la pell de poni, però amb un estampat de zebra en blanc i negre. Estan acabades amb un adornament de metall platejat on hi està gravada la marca,Dior. 685 euros.
La veritat és que no sé si me'n sortiré. Hauré d'inventar-me una excusa per tal de justificar el meu retard amb el pagament del lloguer als meus companys de pis. Aquest cap de setmana ja em puc espavilar, i quan vagi a casa dels pares emportar-me unes carmanyoles ben tipes de menjar per poder-me alimentar... Ah! I que no se'm oblidi demanar-li al pare els diners del bitllet del tren!
Si surto amb els amics hauré d'anar "de gorra". No em queda altre!
I he de pensar a demanar-li a l'encarregada delBershka si me'n puc emportar unes samarretes tacades que hi ha decantades al magatzem... perquè si no no podré tenir un fil de roba a estrenar!
Per no estressar-me em calço les sabates. Són precioses! Però si tot plegat val la pena! Penso mentre em miro al mirall.
Ah! I per descomptat, penso canviar de banc!