Papers de la tremor: L'home que era un tell

JOSEP MASANÉS
Herman Melville a son conte "Bartleby, l'amanuense. Una història de Wall Street", batejà els companyons del bufet novaiorquès on feinejava Bartleby amb els agnoms de Turkey, Nippers i Ginger Nut, és a dir, Pioc, Grapes i Pa de Pessic. Witold Gombrowicz a la moderníssima novel·la "Ferdydurke" i Slawomir Mrozek a la novel·la satírica "El petit estiu" segueixen l'exemple del pare de "Moby Dick". N'hi ha molts altres, així que espero que no els molesti que presenti el senyor Lindemann com l'home que era un tell.
Christoph Friedrich Heinrich Lindemann era un pastor protestant dels Regiments Hannoverians destinats a l'illa de Menorca per Jordi III, rei de Gran Bretanya i Irlanda i elector de Hannover, que romangué a Menorca des de 1775 a 1782, i que com fruit de sa experiència ens gicà tres excel·lents relats: "Descripció geogràfica i estadística de l'illa de Menorca", en la mateixa línia que la coneguda obra de John Armstrong, "Història de l'illa de Menorca"; "Diari del setge a la fortalesa de sant Felip a l'illa de Menorca" i "Diari d'un capellà en relació al viatge per mar de les tropes hannoverianes a l'illa de Menorca" i que suara han estat recuperats mercès a la labor de Lothar Pabst, Wilhelm Ziehr, Tomàs Vidal Bendito i l'Institut Menorquí d'Estudis.
Voldria centrar-me en el segon dels llibres esmentats. Des de sempre m'han encativat els diaris. Compten amb un punt d'autenticitat i immediatesa que cap present històric no pot arrabassar-los-hi. Endemés, el diari de Lindemann, sense ser literari, cuida la forma, i d'altra banda, és quelcom més que una àtica crònica. Hi ha clarícies a forfollons, i en aquest sentit, és un eximi exordi a la cognició dels fets històrics que conduïren a la presa de Menorca per les tropes comandades pel duc de Crillon, i, també, una profitosa faisó d'entrelluscar com era la vida a Menorca en aquells temps llunyans, sense mitjancers ni síntesis valoratives.
Posaré només dos exemples del que hom pot trobar en aquest llibre i que, tal vegada, no hauria sospitat mai. Primer exemple: Podien els artillers del duc de Crillon estronyar a canonades la bandera de la fortalesa de sant Felip? Cal apuntar que, per les enormes dimensions de la tela, aquesta era un blanc fàcil, mes el que calia era esbardellar el pal, i això ja era un altre assumpte. Però, es podia o no es podia? La resposta és que sí. I com? Amb les boules à deux têtes o bales de dos caps. És a dir, dues boles de ferro afermades entre elles amb una cadena i que, quan sortien del canó, agafaven força extensió. Quasi es podria dir que només servien que per abatre estendards.
Segon exemple. Atenent les ensenyances de Juli Cèsar, estrateg entre estrategs, podia el duc de Crillon atallar el subministrament d'aigua els assetjats? Que la cosa era seriosa ho demostra que els anglesos temeren que els espanyols els haguessin entuixegat l'aigua, circumstància que Lindemann estimava una barbaritat inacceptable entre nacions civilitzades.
Cal explicar que els anglesos obtenien l'aigua d'un pou que es trobava al ben mig de la fortalesa, en teoria, doncs, el lloc més protegit de llurs defenses. Podien els artillers del duc de Crillon encertar un blanc que ni tan sols ataüllaven? Per començar cal remarcar que les hosts espanyoles coneixien l'emplaçament exacte de les defenses, car el cap d'enginyers de les tropes angleses, coronel Brewse, havia omès els plànols de l'estelada fortalesa a la casa de Maó on s'hostatjava. Això connota que l'exèrcit espanyol sabia que el polvorí principal de la fortalesa estava al primer nivell de contramines, al costat del pou; emperò, la qüestió continua en peus: Podien els artillers del duc de Crillon encertar un blanc que ni tan sols ataüllaven? La resposta és que sí. El canoneig sobre la fortalesa de sant Felip fou tan intens que una bala de canó estifollà els taulons de fusta i sacs de terra que cobrien la boca del pou i una altra s'escolà fins al soterrani, a la vora del polvorí. Per sort per als anglesos aquests esdeveniments quedaren amb meres anècdotes. Tot seguit el general Murray ordenà tapiar els forats provocats per les bombes.