Al final de l'estiu

PAU FANER
Hi havia coses que ens fascinaven; la bolla de vidre amb un esquiador dedins, carregada de neu en plena primavera, si la sacsejaves; el vol de les papallones per entre els ramells de les pasteretes, amb unes ales d'allò més vistoses que semblaven fetes de vellut; el despatx fosc, de parets empaperades amb moltes capes de paper carregat de figures geomètriques, la taula del despatx, blanca, amb el damunt folrat d'hule negre; els calaixos de la taula, que feien olor de reclòs; la carpeta que hi havia damunt la taula, amb quartilles blanques on jo hi dibuixava, emprant el tinter de tinta blava, el mànec i el plomí.
Na Nineta era una al·lota molt polida, semblava impossible que fos tan polida i fos, a més, la meva amiga de jocs. Jugàvem al pati, a encalçar papallones, i a recollir la goma de les pruneres, com si la poguéssim aprofitar per aferrar estampes. Provàvem de pujar dalt la palmera, però mai no aconseguíem arribar gaire amunt, i el meu pare reia i em deia que la vida era com aquella palmera, que mai no podies arribar gaire amunt. Teníem una bicicleta atrotinada i jo la muntava i desmuntava per convertir-la en un molinet i en unes quantes coses més, gairebé totes inservibles. Teníem un arbre de caramels, i un ou de Pasqua, i una sageta trencada dins un núvol de cotó de fira, i un rellotge d'arena, i un carrerany de formigues que s'emportaven el cap d'una senyora fet de crosta de pa, i semblava impossible que se l'emportassin, el cap, perquè era com si un seguit d'homes s'emportassin la catedral.
Quan va acabar l'estiu, una vegada, na Nineta ja era tota una dona, en el dir de sa mare, i jo la vaig besar davant el canterano. Me l'estimava molt, na Nineta, i li ho hauria donat tot.
- Et donaré l'esquiador de la bolla -li vaig dir-, i els dibuixos que faig dins el despatx, i aquest entrepà començat si em deixes besar-te.
- Ai, Joanet -va fer na Nineta, i no podia reprimir un somriure de satisfacció-. De què és l'entrepà?