Jack Nicholson és el Joker, amb un somriure d'orella a orella

FERNANDO SABINO SEGUÍ
A punt d'estrenar-se a tot el món la darrera peripècia fílmica de Christopher Nolan al servei del ratpenat més famós de l'univers, és a dir, 'The Dark Knight', no estaria malament fer una ullada enrere als principis... A més a més, el personatge del Joker cobra una importància extra tenint en compte la desaparició del jove Heath Ledger a principis d'aquest any. Tant la comparació entre còmic i cinema com la comparació entre Nicholson i Ledger resulten d'un odiós olímpic. Però és de justícia referir-nos als dos films que l'inclassificable Tim Burton va perpetrar sobre Batman, a mig camí entre els simplons films de Joel Schumacher 'Batman Forever'(1995) i 'Batman y Robin'(1997) i els recents films de Nolan 'Batman Begins'(2005) i aquest particular 'caixer fosc', d'estrena aquest estiu. Benvinguts alCulturàliadel Joker més canalla, de la moixa més entremaliada i del Batman més entranyable (alhora que inexpressiu), és a dir, Michael Keaton. Tornem al Gotham City de fa vint anys... Aquest és elCulturàliadel Tim Burton's Batman!
Joel Schumacher va sepultar fa onze anys, amb 'Batman y Robin', l'exitosa sèrie del home-ratpenat sota un exèrcit de fans cabrejats, arguments dictats pel pur 'merchandising', superherois amb els pits mirant cap a Pamplona i una estètica irritant i despietadament 'camp'. La Warner va dedicar 180 milions de dòlars a recuperar l'esperit fosc i alhora comercial de la saga, de la mà del britànic Christopher Nolan, que ara seguim disfrutant. Nolan s'ha allunyat dels excessos de Schumacher, però també ho ha fet de les idiosincràtiques propostes de Tim Burton, que es desmarcaven de l'esperit contemporani i fosc que contempla al comic-book de Batman als darrers vint anys.
Tim Burton es va mantenir fidel al tebeo en el sentit que no es preguntava ni tractava d'indagar més enllà del seu original. Va saber traduir del còmic al cinema allò que necessitava per a conservar la seva impremta: el turment interior, l'idealisme i/o venjança com a catarsi personal, les ombres existencials i el pes de la pèrdua. Va voler ser fidel al treball fundacional del mestre Bob Kane, però l'esperit beu (però lluny d'emborratxar-se, més aviat al contrari...) dels treballs apocalíptics, intel·ligents i innovadors de Frank Miller i Alan Moore. Sota l'aparença de film comercial, dissenyat per a rebentar el taquilllatge, s'amaga un producte força més complex i molt poc donat a les concessions habituals, tenint en compte que ens trobem a finals del anys 80.
Però abans de tot això, l'heroi de les orelles-punxa havia estat un dels icones pop de la televisió dels anys 60. És obligatori recordar també aquella sèrie irònica i divertida, protagonitzada per Adam West (d'actualitat per ser el batle més desconcertant i 'freaky' que podria tenir Quahog, l'habitatge dels Griffin al cartoon brutal 'Family Guy', és a dir, 'Padre de Familia') i Burt Ward. En aquella psicotronia catòdica, el Joker era César Romero, artista llatí del tipus Fernando Lamas, pare del rei-de-las-camas... em poso vermell només de recordar-ho! Jo...jo... jo...
Quan Batman va ser presentat en societat al 1989 de la mà de Burton, va tenir una freda acollida per part de la crítica espanyola, poc amable amb les superproduccions americanes. Jo he de confessar, incrèduls meus, que aquest famós film mai ha estat sant de la meva devoció... no penso que sigui una mala pel·lícula, al contrari... però Tim Burton va crear un superheroi 'bizarre', a mig camí de tot i de res. Ni fred ni calor, el personatge encarnat per Michael Keaton estava lluny del classicisme detectivesc dels orígens, tant com de la llegenda fosca i gòtica dels prestigiosos còmics d'Alan Moore i Frank Miller; ni tan sols pertany a la classe d'antiheroi de l'univers Burton... es queda en terra de ningú, en un perillós punt de correcció, sota la pressió dels condicionants de producció... la feina bruta l'ha de fer un Jack Nicholson en-su-salsa...
I és que queda clar que Nicholson i Joker son ànimes bessones. El plat fort de la pel·lícula, del 'merchandising', de la promoció, és realment aquest cínic i psicopàtic bufó del negre Gotham. Tot i això aquest Joker és massa Nicholson, diria jo. També s'allunya de l'esperit del còmic, però reflecteix bé la dualitat dels dos antagonistes, l'equivalència dels contraris. Kim Basinger, la periodista Vicky Vale, li diu a Batman en una ocasió: 'Creuen que vostè és tan perillós com el Joker'... I es que l'un ha creat l'altre, respectivament. Quin joc es desenvolupa entre els dos! El millor del film és l'atac publicitat del dolentíssim Joker, amb castanyes com aquesta:
'No aconsegueixo explicar-me quina mena de món és aquest en el que un estúpid disfressat de ratpenat em roba la publicitat. Aquesta ciutat necessita una lavativa.'... jua... jua... jua...
Amb la segona entrega, 'Batman returns' (1992), Burton s'atreveix amb una història més gòtica, menys convencional que la primera (si la primera es pot considerar, en algun moment, en termes al voltant de la convencionalitat) i produeix un fenomen a la inversa d'apropament crític. Queda patent un canvi entre una cinta i l'altra; i és que al mig de les dues, es troba la meravellosa 'Eduardo Manostijeras'(1991), conte de fades entre poètic i extravagant, que serveix de pont entre un Gotham i un altre. També Burton s'allibera dels obligats peatges de la comercialitat i de coses 'raro-raro-raro' tipus affaire Basinger&Prince, per a fer un entreteniment més personal i apropiat.
El guió d'aquesta segona, escrit per Daniel Waters i Sam Hamm, prescindeix una mica de l'humor i rodeja Batman de personatges entre entranyables i patètics. El personatge de Selina-Catwoman-Michelle Pfeiffer amaga un desig de venjança contra el sexe contrari, pel que no es pot considerar un personatge especialment simpàtic, però realment ha esdevingut com el més carismàtic de la sèrie, amén de ser el més 'sexy'... miaaauuu... I el pingüi-Danny DeVito? El naixement d'aquest i el posterior abandonament al clavegueram semblen la continuació de 'Eduardo Manostijeras'. És a dir, que s'estableix una connexió fina i coherent entre els tres films.
L'estètica dels films, entre el terror gòtic i la fantasia futurista, entre 'Nosferatu' i 'Metropolis', entre terrats i soterranis, pertany ja a la història del cinema. Això és indubtable. Amics incrèduls, a uns us agradarà més aquests films 'Burtmans', a uns altres les noves propostes de Nolan; potser alguns preferiran els excessos ridículs i casposos dels films de Schumacher. Però aquest ha estat el Culturàlia del Batman segons l'evangeli de Tim Burton. Aquesta setmana ha tocat riure amb Jack Nicholson, plorar amb pingüins i ballar amb moixetes. La setmana que ve, qui sap? Hala-idò-dios...
Si voleu acabar com el Joker, és a dir, amb un somriure 'profidén', podeu provar d'escriure un e-mail aculturalia@menorca.info, i posar-me en un compromís... potser us sentireu més realitzats... ha... ha... ha... Fins a la setmana que ve, incrèduls.