Fugen sense saber de què

JUAN ELORDUY
Si acceptem les afirmacions de què l'Art no serveix per a res i que l'Art tampoc no ens fa millores persones, què ens queda?
Per mi hi ha dues alternatives: feim Art per decoració o per compromís. No hi ha més.
No vull parlar malament de l'art que serveix per a decorar les nostres vides. Jo mateix, en el meu temps lliure, faig quadrets polits que m'emocionen i em fan companyia. Amb ells la vida és més agradable i la casa m'ofereix racons amables on vagar la mirada. Em sento bé a cases habitades per pintures i per llibres. La pintura decorativa es nodreix d'un cert talent màgic del pintor per representar imatges evocadores i per fer-nos veure figures i paisatges. No és poc, però tampoc té més.
Però no volia estendre'm més perquè jo volia escriure de l'Art com a compromís. I de l'obra d'un dels seus representants més genuïns: Tòfol Pons Bendito.
"Cristòfol Pons vs Quitolomalo. Muda de pell" és una exposició imprescindible. Allà hi trobarem un univers, la nostra societat contemporània, vista a través dels ulls sensibles de l'artista i contemplada a través de l'ull més crític del seu alter ego, Quitolomalo. Un posa la mà i el llapis mentre l'altre li dicta visions del món i dels éssers que el poblen. Una mà dibuixa mentre Quitolomalo posa la música de les emocions i l'escepticisme adient. Està bé tenir un amic com Quitolomalo, una persona intel·ligent que comprèn el que passa al seu voltant, que és sensible a la seva bellesa i al seu dolor, un amic que sent curiositat per tu, que s'escandalitza i plora i crida per tu, però que no ets tu. Ell és independent per poder ser lliure i és valent per expressar-ho al món. I així conviuen els dos. Esquizofrènia? Potser, però una esquizofrènia creativa i que els ha dut a crear un univers extraordinari.
Contemplar els dibuixos de Quitolomalo és compartir amb ell la seva intimitat. Ell obre el cartapaci ple de dibuixos on cada paper és com un poema, amb la seva bellesa de construcció, la seva sensibilitat en el dibuix, la seva harmonia entre la imatge i el contingut, amb la seva iconografia simbòlica i la seva voluntat de comunicació. En aquests dibuixos, sovint acompanyats de títol i text, no és rellevant l'ortografia ni la gramàtica, ni les lleis de la perspectiva ni les tècniques del clarobscur. Tot això ho deixem per la pintura decorativa. Ell ofereix a canvi autenticitat, espontaneïtat, honestedat, reflexió, rebel·lia, presa de consciència, crítica i valentia: els ingredients del compromís.
Univers Quitolomalo
Quitolomalo dicta un discurs pictòric en clau simbòlica. En algunes ocasions crea petites al·legories o contes morals. Fa un dibuix net, dins la línia clara del còmic. I empra un personatges símbol molt característics, com els homes titella, una clàssica representació de la manipulació; els cara-negra, uns personatges amb un cap dur com un casc i un sol ull, segurs i tancats en ells mateixos i amb un únic punt de vista; o els homes-fillets amb cap de televisió, ja abduïts per l'aparell que tant els estima; també surten altres personatges com les granotes, els homes màscara i la seva creació més genuïna: els animalons protegits.
Tota aquesta iconografia li serveix a Quitolomalo per representar a cop de dibuix els fantasmes del seu món. De vegades elscara-negrapersegueixen elsanimalons protegits, en altres elscaps-de-telejuguen amb els caps arrabassats dels fillets. Als dibuixos trobem accions, preguntes, reflexions, encontres i desencontres, descobriments, sorpreses... La majoria d'aquests personatges són reprobables i fan coses dolentes i tristes. Per això, per compensar, en Quitolomalo es va inventar els animalons protegits.
Aquests animalons són els meus personatges favorits. Tenen un cap que sembla una llavor amb unes orelles molt divertides que recorden els de les vedelles, però tenen unes cames llargues i polides com les de les ballarines. No tenen mans ni braços i per això semblen més fràgils i vulnerables, sense mans per poder defensar-se. Aquests animalons estan embolicats per un farcell de feltre, un petit homenatge a Joseph Beuys, un artista que va ser abatut del seu avió durant la guerra i que un pastor li van salvar la vida amb greix i embolicant-lo amb feltre. Aquests animalons protegits són com els valors naturals, que van néixer a la natura i nosaltres els veim créixer, aprenent a volar o amagant-se delscara-negraque els volen caçar amb cans i escopetes. Hi ha un dibuix extraordinari i deliciós d'un animaló que sembla que està mort. El fons del paper és d'un gris càlid i l'animaló està estirat en terra amb un tronquet com a coixí; hi ha un text que diu: "Su cuerpo permaneció inmóvil y bello para siempre jamás. Sólo en sueños seguía vivo y protegido. Ningún desencantador desencantará nunca este sueño eterno".
Quitolomalo representa la dualitat. És l'amic invisible de la infància, l'àngel de la guarda, el primo Zumosol. La dualitat de l'humà Clark Kent versus Superman. La dualitat d'un amb els seus fantasmes. Un amb si mateix. Però Quitolomalo és també una proposta a compartir amb tots. Tòfol Pons ha escrit amb bona cal·ligrafia un llarg Manifest en lletra vermella. En una part d'aquest Manifest diu:
"Quitolomalo quita el estrés, quita preocupaciones innecesarias, quita ideas preconcebidas, quita el dolor de tu alma, quita el futuro y limpia el pasado, quita la rabia, quita el rencor (...)
El viento quita lo malo, el agua quita lo malo, el juego quita lo malo, el amor quita lo malo, la música quita lo malo, un orgasmo quita lo malo.
Quitolomalo es una secta con humor, que ya somos esclavos de suficientes cosas y ya son suficientes los fantasmas que tenemos. Quita Quitolomalo".
Si us interessa descobrir aquest univers de Quitolomalo, cosa que jo recomano amb passió, podeu visitar l'exposició a les sales de cultura de "Sa Nostra" a Ciutadella i Maó els mesos de juliol i agost respectivament.