Reflexions al voltant de

Sí, els temps estan canviant. El profeta Dylan ja ho anunciava ja fa temps, però no ho volíem entendre. Els fonaments de la nostra societat occidental s'enfonsen. Les institucions que eren els nostres pilars, la família, l'educació, la política, l'exèrcit, la societat del benestar i del consum fan aigües. El vaixell va a la deriva. En aquestes situacions el millor és córrer per salvar-se. Però córrer cap a on?
No hem de tenir por. O sí? Qui ens diu, per favor, si hem de tenir por o confiança? Qui ens està enganant? Hi seré jo en el lloc equivocat en el moment inoportú? Crec que el millor és fugir en grup, com les bandades d'ocells o els peixos. Dins el grup em sento bé, tots pensem igual i ningú no destaca a sobre dels altres. És important no ser el primer, no sigui que et prenguin pel líder. És important no quedar enrere, amb perill de quedar tot sol. No vull estar sol. Tinc por.
Ens diuen que hem de ser optimistes. Ens han regalat unes samarretes amb un gran somriure. Tots ens les hem posat. Així estem més alegres. Hem de tenir confiança, diuen. No ens han de preocupar ni les notícies de què estan arrasant el planeta ni que el meu veí és un especulador carronyaire. No hem de tenir por, hi ha persones que dediquen grans esforços a treballar per la nostra felicitat i benestar. No s'acabarà la gasolina. No. Ni el canvi climàtic serà tan greu. No cal fugir. A més, fugir cap a on?
Mirem cap enrera i ens adonem de què ningú no ens persegueix. Els que vénen darrera són com nosaltres, no són els nostres perseguidors, són gent normal, com nosaltres. Tots duim unes màscares que ens permetin plorar. Està bé, tenir màscares per plorar, però si ens posem les màscares la tristesa ens agafa i no podrem córrer. No tenim pànic, només una petita angoixa, aquí, al pit.
És la por a no arribar a temps, la por a no donar la talla, la por a estar tots sols, la por al dolor, la por a no saber prou i, entre moltes altres, la por a ser aquest desconegut que sóc jo mateix. I d'aquesta por no n'hi ha fugida possible.
("Fugen sense saber de què" és un dibuix a color de 30 x 40 cm de Cristòfol Pons Bendito).