Escultura i literatura

MIQUEL ANTONI PONS CARRERAS
Normalment l'atractiu més important de les escultures és que l'espectador es pot moure al voltant i a través d'elles experimentant la seva interacció amb l'espai. Eduard García García (1965) és llicenciat en Belles Arts en l'especialitat d'Escultura per la Universitat de Barcelona. Les obres que presenta a la galeria "Encant" de Maó,Els mons del Petit Príncep, són un homenatge al protagonista de sis anys del conte d'Antoine de Saint-Exupéry (1945), qui actua de narrador i se confessa decebut pels adults que li recomanen que deixi el gust pel dibuix i es dediqui a altres coses més "edificants" com la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. Davant la disjuntiva, conclou que els majors mai no comprenen res ells tot sols, i es fa cansat pels al·lots haver de donar sempre explicacions. Al final aprèn a pilotar avions i degut a una avaria s'imagina perdut en el desert del Sàhara, que és quan coneix un Petit Príncep que ve d'un planeta molt petit, a penes més gran que una casa!
Aquest conte ha inspirat les "escultures-planeta", tallades sobre pedres massisses a les quals l'escultor ha respectat la forma natural i orgànica per tal que evidenciïn el seu origen, malgrat que s'han extret del seu estat natural propi. És com si l'artista necessités comprendre l'energia interna vital de cada roca a partir de la seva corpulència, dels diferents formats, proporcions i colors -segons sigui pissarra, granit o calcària- perquè cada peça, sense deixar la seva condició formal i geològica, prengui un nou status, una nova posició en l'espai, des de plaques de pedres retallades i planes que combinen l'alt i el baix relleu, presentades penjades a la paret, als blocs massissos i pesats de formes molt més arrodonides i poderosos volums dels quals l'autor és capaç de treure uns paisatges fantàstics que, quan és necessari, s'adapten a la forma i al pendent de la roca esculpida.
Els macs més espectaculars són els que s'exposen penjats del sostre de gruixuts fils metàl·lics capaços de sostenir el seu feixuc pes. Es tracta d'una percepció molt física en la que es transmet la textura i el color del sòl de cada planeta, sobretot en la part de la pedra en què l'escultor ha extret material, on els hàbitats concentrats s'escalonen en marjades horitzontals d'un urbanisme irregular i concèntric que supera la inevitable inclinació de la topografia del terreny que recorda les corbes de nivell. En la part supe­rior dels paisatges planetaris hi sol haver una, vàries o, en el cas dels més habitats, un conjunt d'estructures cúbiques, en una referència minimalista a les construccions arquitectòniques dels diferents pobles que han transformat cada planeta per habitar-lo, pot ser una al·lusió a la tècnica, però també a la vanitat humana.
Algunes d'aquestes escultures-planeta són planes, concebudes com a relleus escultòrics, amb una ocupació densa, sense pràcticament espais naturals. D'altres presenten la forma de muntanyes que mostren la textura geològica de la roca estratificada. El setè planeta que visita el Petit Príncep és la Terra, el més habitat de tots. I precisament puja a una muntanya molt alta amb la intenció d'abastar-lo d'un sol cop de vista, però només veu roques i sent l'eco que repeteix les seves paraules. Pensa que els homes -en realitat és l'eco- no tenen imaginació perquè repeteixen el que senten.
Potser Eduard García ha aconseguit mantenir la frescor imaginativa i la saviesa de quan tenia sis anys alhora de concebre les seves originals escultures de planetes i asteroides. L'espai expositiu d'"Encant" es transforma evocant l'univers en el que flueixen amb una naturalitat àgil les obres, un univers en el qual "viatgem" i experimentem el sentit de recerca, el camí cap el coneixement adquirit en el viatge de El Petit Príncep que experimenta l'orgull i la vanitat, l'ambició, l'egoisme, l'avarícia que fan que les persones sentin la soledat. En demanar-li a la serp on són els homes, en front de la soledat del desert, aquesta li respon que també se pot estar tot sol entre els homes. No obstant els fruits de la recerca contribueix a augmentar la seva sociabilitat, comença a interrogar-se i acaba descobrint altres valors com la força de voluntat, la responsabilitat, la lleialtat, la passió, l'amistat, la solidaritat i l'amor, que contribueixen a estructurar una comunitat.
Un cop més, l'espai i el temps literari s'uneixen amb l'espai i el temps de l'art, capaç de transmetre una experiència estètica escultòrica singular -per les característiques formals de les obres mateixes- i alhora basada en l'experiència estètica literària que pren cos i solidesa com un sol conjunt escultòric que interpreta la vida.