-Tu no tens futur. -Què vols dir? -El teu futur es va acabar

FERNANDO SABINO SEGUÍ
Al·lots! Aquest divendres va començar, per Televisió Menorquina, '35 mm', un programa dedicat a programar pel·lícules clàssiques sense interrupcions ni talls publicitaris. Englobats en petits cicles temàtics, aquest espai està coordinat i presentat... tachaaan!... per un servidor! Tachiiiiin!... 'a todo cerdo le llega su San Martín'. Bé, a part de la publicitat que estic fent, us parlo d'això perquè he inaugurat el programa amb un autèntic personatge de llegenda dins el setè art. Probablement la gran encarnació d'aquesta manifestació artística. M'estic referint al grandíssim Orson Welles. I aprofito aquestCulturàliaper a parlar de la que és, sense cap mena de dubte, la seva millor pel·lícula, sempre segons la meva humil opinió: 'Touch of Evil', o com es va titular aquí, suposo que un dia de molta calor, 'Sed de Mal'. D'això fa tot just cinquanta anys!
Hi ha motius de sobres. Mig segle dóna per molt. Benvinguts alCulturàliade 'Sed de Mal' d'Orson Welles. Aquest és elCulturàliade Hank Quinlan, un dels millors personatges del geni Welles, del recentment desaparegut Ramón Miguel 'Mike' Vargas, és a dir, Charlton Heston, d'un dels millors 'travellings' de la història del cinema i del 'no-future' de la Tanya-Dietrich. Unculturàliasobre la foscor abissal de la corrupció humana. Un culturàlia entre la perversitat i la tendresa. Un culturàlia 'espesito-espesito' per a combatre la xafogor del estiu. Serà com a menjar mongetes amb xoriço a la platja sota quaranta graus centígrads, però... per què no? Som-hi, valents!
Charlton Heston, a l'any 1958, tenia un contracte amb la Universal Pictures i li quedava una pel·lícula per a esgotar-lo. Com ja era una gran estrella consagrada, es va buscar un nom de prestigi per a realitzar aquest darrer film de conveni. El guió escollit fou l'adaptació d'una novel·la 'pulp' de Whit Masterson, 'Badge of Evil', i Welles, que ja havia estat contractat per a fer d'Inspector Quinlan, va acabar dirigint el projecte.
Aquest drama criminal narra l'enfrontament professional i humà entre el policia mexicà Mike Vargas, just acabat de casar amb Susan (una Janet Leigh vivint els seus millors anys a Hollywood i començant a escriure la seva particular pàgina de glòria cinematogràfica que acabaria en un simple plat de dutxa d'hotel) i el policia fronterer Hank Quinlan, els dos involucrats presencialment en l'assassinat d'un ric nord-americà. Quinlan és instint pur i res el pot parar; ni tan sols la fabricació de proves falses. Vargas, contràriament, respecta les regles i els procediments habituals. Dues cares d'una mateixa moneda, característica absolutament wellesiana.
Welles va reescriure el guió previ, donant a Quinlan un paper tan important com el de Vargas, però sobretot, trasllada l'acció a la frontera entre Mèxic i els Estats Units i hi afegeix tensió racial a la trama. Durant el rodatge, demostra la seva extraordinària capacitat per elaborar escenes extremadament complexes i filmar-les superant tots els obstacles: així succeeix a la famosa escena d'obertura en la qual un admirable pla-seqüència amb l'ajuda d'una grua, segueix l'autor del atemptat i les pobres víctimes en el seu viatge cap a la frontera i a la mort. El que comença amb una parella acabada de casar menjant-se un gelat (Hes­ton i Leigh) i acaba en tragèdia és un exemple perfecte de narrativa visual sobre un vertiginós 'travelling', una filigrana que molts cadells posteriors s'han cansat d'intentar imitar. I no miro a ningú! (en realitat m'estic imaginant mirant fixament a un tal Brian De Palma... he... he...).
Tot i això, torna a esclatar una crisi entre la creativitat visceral de Welles i els freds productors dels estudis. La còpia enviada a la Universal dura 109 minuts, alterna llargs plans-seqüència i escenes extremadament ràpides i precises, tot a partir d'una miscel·lània d'enquadraments diferents i angulacions impossibles, influenciades totalment per l'expressionisme germànic, que tant encisa al geni. Les expectatives de l'espectador 'de-a-pie' es frustren constantment per la ruptura repetida del ritme. Aquesta versió no convenç l'estudi, que imposa un tall de quinze minuts (fet que elimina bona part de la comprensió moral del film) i hi afegeixen 'raccords' sense xitxa firmats per un tal Harry Keller. També introdueixen banda sonora i els títols de crèdit damunt la virtuosa escena inicial. Welles encara es remou a la seva tomba...
Tot i aquest intervencionisme, 'Sed de Mal' continua sent una absoluta obra mestra. Tot i no ser una intriga policíaca a l'ús, Welles aixeca un autèntic monument al setè art, confeccionant, a la seva mesura, el paper d'un personatge tirànic, malalt d'absolutisme, moralment censurable però dotat d'un olfacte infal·lible, capaç de fer sorgir no tant la grandiloqüència del mal com la innocència del pecat. Welles es fa un regal a si mateix. Tot un angelet, aquest Hank Quinlan!
El seu nèmesi, Mike Vargas-Charlton Heston, ofereix el contrapunt exacte per a l'ambigüitat moral que s'instal·la al cor del relat. Ambigüitat aquesta que es correspon amb una anàloga ambigüitat estètica, que es manifesta en una violenta malformació de l'espai (degut a l'ús primordial del gran angular de focal curta, que exagera la profunditat de camp i al treball extraordinari de llums i ombres realitzat pel director de fotografia Russell Metty) i que es realitza en el ritme imprevisible del muntatge, finalment desestimat pels 'millonetis', però recuperat per a la història gràcies a les indicacions que va deixar al seu testament creatiu (quina paradoxa!) el gran monstre cinematogràfic del segle XX. Orson Welles, of course...
'Sed de Mal' és retorçuda, fosca (quasi sempre tot succeeix de nit) i tràgica. També té el toc crepuscular del film 'noir' per excel·lència: l'aparició d'una fantasmagòrica 'femme fatale' com Marlene ­Dietrich, contrapunt amoròs del derrotat Quinlan, ple de força i vulnerabilitat, monstruositat i patetisme. Relacions plenes de bellesa, al fons dels més insondables abismes.
Segons 'Cahiers du cinéma', és 'la millor pel·lícula de Sèrie B de tota la història'. Potser no els hi falti raó: els materials amb què compta Welles són mínims; els diàlegs no són especialment brillants; però potser això és l'essència del cinema... la manera de veure les coses fa, de les coses petites i humils, enormes i riques manifestacions d'art. En aquest cas d'art malsà, però tan imprescindible que ningú hauria de morir-se sense haver-la vista i tot això. Aquest ha estat elCulturàliad'una de les indiscutibles millors pel·lícules de la història de la Humanitat. Aquest ha estat elCulturàliade 'Sed de Mal', el petit gran toc de malícia d'Orson Welles. Acaba elCulturàliadel seu gran Hank Quinlan, del que la Dietrich diu al final allò tan típic: 'Era un policía corrupto, pero a su manera, un gran hombre'...uualaaa... Ens veiem a Los Robles, al·lots!
Petits vampirs de la cultura cinèfila, vosaltres també teniu set de mal. Quina manera més inspirada de fer valer les vostres dents que escriure (no cal que sigui amb sang) un e-mail redemptor aculturalia@menorca.info. Escribid escribid malditos... ha... ha... haaa... Fins a la setmana que ve, incrèduls.