Papers de la tremor: L'angosta ribera del riu Carreu

JOSEP MASANÉS
El tinent Caballero ha anunciat que les nostres tropes han esbardellat el front del Segre. Que la guerra està a punt de finir i que aviat fruirem de dones i vi a Barcelona, el país on estaquen els gossos amb llonganisses; emperò, el que barrino jo mentre travessem els horts de la Tremor, és que, de moment, no hem pas eixit del perill. Per començar hem d'avançar a través de l'angosta ribera del riu Carreu fins a la banda de ponent de l'afrau de Tresponts i allí conjunyir-nos amb les hosts de la Seu.
Els camps estan abandonats, la terra, llangorosa, tenyida de colors desnerits, l'herbassar s'ha fet amo dels millors saions, els rocs, somorts, el riu Noguera, un mer fil en un mar de sorra. De les desertes cases de Pessonada no surt un bri de fum, i enllà on la vista situa ses bogues, traspunten els cimals dels pins i pivets dels boscs cap els quals ens dirigim. Les cases són enrunades, les bigues cremades, el desori, míser, atuïdor. El sol bleeix aclaparador, mesell, sense pietat, abrasa i encega, ni un fil d'aire, només el garranyic esgarrifós de les cigales, dementre, dels nials, els tords, no gosen eixir. Entremig dels bancals, els filferros s'estenen. Aquí i allà, trinxeres. Pots, llaunes, algunes bales, pedaços, metralla, cendres, i cossos d'homes morts, rígids, garratibats, esbudellats per les feres, perlegen el camp de batalla. Ja ningú no es regira per aquestes coses. El tinent dóna ordre de seguir avançant. No res d'enterraments. Ja ho faran els vilatans quan retornin a llurs cases. No s'ataülla un ànima. S'acosta la nit i al voltant de la vella tresquera de llenyataires i contrabandistes per on marxem, no trobem un indret on resguardar-nos. Les cartes geogràfiques, desoladores en llurs prediccions, només assenyalen colls, obagues, solanes, bordes, serrats, eres, barrancs, en mig del no-res. Els homes estan rendits i consumits. Reneguen de sa sort. No hi ha camions ni cavalls ni una miserable haveria per fer menys sorrer el camí.
Ben entrada la nit, a la vora d'un plantat de bedolls d'escorces platejades, arribem a les cases de la Molina. Són tres casots enrunats i una església de la que només queden dempeus els murs exteriors i mitja portalada. Els companys es barallen per un lloc aixoplugat i jo m'endinso en el forest fins a descobrir una borda. La porta està badada. Hi ha palla per terra, una grípia per als animals. Del sostre penja una pedra de sal. No hi ha ningú. Bé, no hi ha ningú viu. Hi ha els cossos de tres dones, una mare i dues filles. Les nenes, aplegades a un racó. Totes tres tenen les faldilles pel cap. Els engonals, ensangonats. Miro llurs rostres trists, els ulls esbatanats, i, donant-los-hi l'esquena, m'apresso a fer-me el jaç.
La nit s'ha fet mestressa de la terra i un silenci acollidor m'agombola i m'apaivaga.
Voldria pensar que no sóc on sóc, que sóc lluny, que mai no he viscut ni he vist, el que he viscut i he vist. Els records se m'amunteguen en un paorós malson. Somio amb el tinent Caballero que ens ordena carregar sobre l'enemic, i que Peretort tomballa amb la closca esberlada per un tret, i que jo l'acarono impotent, adolorit i irat. I és que Peretort havia avisat que no havíem d'atacar. Però el tinent s'entossudí. Sento com la ràbia em fa bullir la sang i concebo un acte de reparació, un acte de justícia, però, entre els tels del somni, l'esperit bondadós de Peretort m'exhorta que no ho faci. Que no el mati, el tinent. Que dormi. Que esperi que fineixi la guerra i que, llavors, frueixi del vi i les dones.
Uns batzacs a la porta oberta i uns esgarips d'orat em desperten a trenc d'alba. És el tinent i son seguici de moros que l'acompanyen a tot arreu.
-Vine a fora, Mestres!
Afanyós, m'aixeco, engrapo la manta, la motxilla, el fusell, i llavors, el tinent, dirigint-se a sos acòlits, vocifera:
-Lligueu-lo a la soca d'un arbre i afuselleu-lo.