Els festivals de la cançó a Alaior (i 5): El quart any, el festival es mor

JOSEP PORTELLA COLL
Així com l'Arxiu Municipal d'Alaior ha guardat informació i documentació de primera mà abundant i valuosa dels tres primers anys, així mateix l'Arxiu guarda un gran silenci sobre la realització del darrer dels festivals que es van fer a Alaior. Les causes ens són desconegudes, per la qual cosa només podem especular. Possiblement va ser a causa del canvi de Consistori que es va produir, potser perquè ja se sabia que no es continuaria amb els festivals i ningú no es preocupà d'arxivar la documentació... El 1967, el país vivia en la cruïlla entre la fidelitat infrangible al règim i la necessitat de promoure una tímida i limitada obertura, que propugnaven a veu baixa les noves generacions de dirigents franquistes. Menorca no vivia aliena a aquest procés. La visita de Carmen Polo de Franco, el 16 de juliol, recordava adhesions antigues.
El quart festival havia de ser el de la gran expansió, però va ser el darrer. En poc anys, el format dels festivals havia entrat en crisi a Espanya. La meva teoria és que se'ns va fugir de les mans. Per a la realització del concurs es plantejaven canvis significatius. Els més importants eren que les gales sortien del Cine España i es feien a la plaça convertida en amfiteatre, i que es modificava el sistema de jurat i el resultat ja no era únicament per votació popular. En certs cercles ja existia el discurs que el festival era massa car, que l'Ajuntament no el podia mantenir. Les extraordinàries despeses, motivades pel fet de voler fer el festival a l'exterior van donar força a aquest discurs de la impossibilitat de mantenir la convocatòria.
El jurat que havia d'elegir les 20 cançons d'entre les concursants es va reunir el 24 de maig. En aquest jurat d'experts no hi havia cap menorquí, tots eren representants de la comunicació, de les cases de discs, etcètera. Dels 28 autors (entre compositors i lletristes) seleccionats n'hi ha 19 de Barcelona, 3 de Menorca (Arcadi Gomila, Deseado Mercadal i Biel Cardona), i 6 de la resta d'Espanya. Pel que fa als menorquins, Arcadi Gomila i Deseado Mercadal ja són coneguts, en Biel Cardona és un jove de Ciutadella que el diari presenta com "el Serrat menorquín". També hi participarà, com a lletrista, Jesús Ruiz Manent, fill d'Àngel Ruiz i Pablo, resident a Barcelona, i vicepresident llavors de la Casa de Menorca. El festival de la cançó havia pres molta força entre els compositors catalans.
A la plaça de Bisbe Sever
Com ja hem dit, el principal canvi que va conèixer l'últim festival va ser el de la localització, es passa del Saló del Cine España a la plaça del Bisbe Sever, a l'aire lliure. Naturalment, en passar-lo a l'aire lliure es millorava l'aforament i s'evitava el mal del calor que es patia a la sala. Però, el canvi també promovia altres problemes: s'havia de crear l'escenari des de zero, s'havien de llogar i preparar totes les localitats, s'havia d'organitzar l'accés al lloc i controlar-lo, s'havia de reforçar tot l'equipament de so i de llum. A més, s'havia d'estar pendent de la climatologia. Precisament, aquella setmana de Sant Llorenç de 1967 va ser extraordinàriament ventosa i els organitzadors en van passar un fum amb els elements d'escenari. No només representava una feina major, sinó que també una despesa més elevada. El 20 de juliol es fa pública la relació d'intèrprets, que són els que apareixen en el programa editat; durant les darreres setmanes encara es produiran molts de canvis de noms, i cadascun d'ells és una nova preocupació. De fet, a l'hora de la veritat seran un total de nou canvis sobre la llista avançada. Des de principis d'agost, un batalló de tècnics, manobres, fusters, etcètera, enllestien l'espai que havia d'adequar-se a les necessitats del festival. La tasca no acabava mai. I van arribar les gales finals amb la gran orquestra Maravella, dirigida per Lluís Ferrer. Per a la selecció de les cançons finalistes s'havia establert un sistema mixt. Un jurat d'experts assignaria a cadascuna de les 20 cançons el nombre de vots que cregués oportú segons el mèrit respectiu, al seu judici, i de manera que els vots del jurat havia de ser en igual nombre que els vots atribuïts pel públic. Aquelles gales de classificació van acabar prop de les tres de la matinada. Tothom volia saber quines eren les cançons que passaven a la final. Els criteris del públic i del jurat d'experts van ser molt divergents a l'hora de les votacions. Però, en contra del que s'ha dit, els vots del jurat extern no va influir gaire a l'hora d'elegir els finalistes. De fet, únicament "Tengo dos amores", de Deseado Mercadal, que havia quedat en cinquè lloc entre les preferències populars, va quedar fora de la final. Les finalistes van ser "Cançó d'enyorança", "Cuando me vaya", "I ara què?", "La chica del verano", "Mía", "No sé por qué", "Quisiera alcanzarte Menorca", "Tú te ríes", "Yo seré tu cantor", i "Vuelvo a Menorca".
Un èxit sense precedents
Si l'expectació en les gales de classificació havia estat com la dels anys anteriors, la gala final va suposar un èxit sense precedents. Les cròniques de l'època parlen d'uns 3.000 assistents. Quant els que van votar sí que sabem que van ser 1.753. Siguin tres mil, siguin dos mil, la xifra, situats en 1967, era realment important. En els dies precedents, tres cançons s'havien situat entre les favorites: "Cançó d'enyorança", de Núria Espinal; "Vuelve a Menorca", de Jesús Gracia i Rosario Vilanova, i "I ara què?", d'Antoni Parera Fons. No obstant, José Solà, compositor de "Quisiera alcanzarte Menorca", havia reservat un as: la seva cançó seria interpretada per dos guanyadors, na Magda Sintes i en Josep Maria Planas.
Aquest cop, el guanyador tornava a ser fruit del vot popular. A les tres de la matinada, després del final de festa amb l'orquestra Maravella, es feia saber el resultat definitiu: La cançó guanyadora era "Vuelvo a Menorca", que havien cantat Los Íberos i Yolanda, amb 588 vots. En segon lloc quedava "Quisiera alcanzarte Menorca", que rebia 403 vots.
Magda Sintes i Biel Cardona serien les veus menorquines en la final. La majoria són artistes de fora: Jacinta, Planas, Latorre, Los Íberos, Jack Carmelo. Hi ha un intent de posar al dia el festival, de fer venir cantants/autors que també representin els canvis que es produeixen en el món de la música, i dels que Menorca no és aliena.
L'experiència del jurat mixt no havia agradat a ningú. Uns, com Mercadal, veia mans negres que podien modificar la decisió popular, altres, com els propis membres del jurat d'experts, veien que no es podien evitar les contradiccions entre el vot del públic (localista i amb el cor) i el vot dels professionals (més obert i amb el cap). De fet, en la final, on s'havia de seguir amb el vot dels experts, aquests van abstenir-se d'exercir-lo. Potser per aquest motiu, les cases de discs ja no van enregistrar les peces guanyadores i el festival va perdre projecció. Tanmateix, la gran amenaça sobre la continuïtat del festival era l'econòmica. Els tres primers anys havien originat un dèficit elevat, però suportable. Pel que sembla, ja que no hem pogut localitzar documents fiables i suficients, el quart va ser una ruïna per a les arques municipals.
El 1968 ja no es tornaria a aixecar el teló del festival alaiorenc, però la breu història de quatre anys forma part avui de la cultura popular de la Menorca de finals del segle XX.