Harold Abrahams, jueu olímpic, no vol córrer els 'sabbath', però rep bones notícies

FERNANDO SABINO SEGUÍ
Benvinguts, incrèduls! Mentre Michael Phelps rebenta piscines a la Xina i es penja quilos i quilos d'or al coll, fent història, jo em dedico a mirar aquestes setmanes la història del Olimpisme des del món del cinema... Si la setmana passada li va tocar a tota una llegenda de l'aigua com Johnny 'Tarzan' Weissmuller, aquest cop faré un repàs per algunes cintes que han reflectit, d'alguna manera, l'esperit olímpic. També hi haurà lloc per alguna disciplina olímpica 'alternativa'...he, he, he...
'Carros de Fuego' és, sense cap mena de dubte, la pel·lícula més famosa de tots els temps sobre l'Olimpisme. Amb ella (i amb el protagonista Eric Liddell emocionat amb un diari...) obrim aquestCulturàliadedicat a la part amable dels Jocs Olímpics. Unculturàliade personatges marcats per la superació de barreres més enllà dels àmbits esportius. Benvinguts, doncs, alCulturàliadels corredors de fons... carreres que van molt més enllà de la pista... of course.
'Charriots of Fire', és a dir, 'Carros de Fuego' fou un film britànic dirigit per Hugh Hudson al 1981. Basada en fets reals, explica la història de dos corredors de diferent condició social i religiosa per a arribar als Jocs Olímpics de París de l'any 1924. Va ser nominada a set Oscars i se'n va emportar quatre, inclòs el de millor pel·lícula. És una cinta molt i molt britànica, amb coneguts i respectadíssims actors de l'escena anglesa, però la seva temàtica, la universalitat de la proposta i, sobretot, la seva banda sonora la van convertir en un èxit sense precedents en aquests tipus de cinema.
La música de Vangelis és, probablement, el gran regal que li ha ofert el cinema al olimpisme. No hi ha cap dubte. Quan els sintetitzadors comencen a fer de les seves i les primeres notes del piano apareixen, tots pensam el mateix. I tots pensam en càmera lenta! Pensam en dos corredors en lluita, un esforç titànic, una baralla contra l'impossible... és el clímax per excel·lència! I una gran paradoxa! El que més representa les Olimpíades a la gran pantalla... és una ximplona música 'new age' super-eighty! Però és, sense cap dubte, una de les bandes sonores més famoses de tots els temps... t'agradi o no (a mi particularment, nones... peròal-César-lo-que-es-del-César...).
Eric Liddell i Harold Abrahams són els protagonistes de la cinta. El primer és un cristià reformista escocès i el seu objectiu, a part de guanyar curses a París, és... anar a Xina! De missioner, és clar... (no es podien imaginar, als anys 20, uns Jocs Olímpics moderns a Àsia, però... the times... they are changing!). L'altre corredor és un jueu del Caius College de Cambridge amb fortes conviccions antisocials derivades de la religió. Un guanyarà l'or i l'altre la glòria... El contrast entre la competitivitat d'un i la fe irreductible en Déu de l'altre és un excel·lent exponent dramàtic sobre els pilars interiors que sostenen la competició esportiva.
Ben Cross i Ian Charleston encapçalen un repartiment 'british' absolutament de luxe, en el que podem trobar noms com Nigel Havers, Sir John Gielgud, Brad Davis, Nigel Davenport, Patrick Magee o Ian 'Bilbo Bolson' Holm, que va rebre una nominació als Oscars per aquest paper. El guió de Colin Welland també va ser premiat i va ajudar particularment en aquesta conquesta anglesa dels cors i el taquillatge americà. Per sempre queda la famosa carrera pels carrers de Cambridge amb la musiqueta de sucre dels Vangelis.
Una altra cinta, més antiga i menys reconeguda, que parla de les dificultats culturals i socials superades gràcies al esperit olímpic és 'Jim Thorpe. All American' (Michael Curtiz, 1951). Aquesta pel·lícula explica, en clau biogràfica, la història de Jim Thorpe, un indi de la tribu dels Fox i Sac, que va guanyar dues medalles d'or als Jocs Olímpics de Suècia de l'any 1912. Després es va convertir en un gran jugador de futbol americà i va arribar a ser president de la lliga dels Estats Units. Protagonitzada per (atenció a l'indi!) Burt Lancaster, és un film sobre la superació personal i el maltractament que va rebre la comunitat índia als USA per part del Gran Germà Blanc. Aquesta història i aquest atleta van servir d'exemple pel futur de noves generacions i representa l'aspecte reivindicatiu del olimpisme. Això no va impedir, desgraciadament, que Thorpe acabès els seus dies submergit en alcohol pur.
Més recentment, al 1998, Robert Towne va dirigir 'Without Límits', és a dir 'Sin Límite', un biopic sobre Steve Prefontaine, un corredor atípic de distàncies entre 2.000 i 10.000 metres, que ni tan sols va guanyar un sol metall, però que va tenir una carrera intensa i, com no, tràgica. Billy Crudrup és 'Pre' Fontaine, en una de les seves millors interpretacions, i Donald Sutherland li dóna la rèplica com a Bill Bowerman, el seu fosc i cruent entrenador personal. La relació entre aquests dos personatges, d'una competitivitat malaltissa, és un fosc i despietat quadre dels excessos als quals s'arrisquen els esportistes d'elit. Però aquest llargmetratge també és una història de superació, d'amor per l'esport i, sobretot, dels laberíntics camins que condueixen a la creació de mites. Tres anys desprès d'anar-se de Munich-72 sense res, es va matar en un accident de cotxe...
Tots aquests films tenen un cert regust amarg, una ombra de tristor sota la victòria. Acabem amb un somriure! En un episodi de 'Monthy Phyton's Flying Circus', el grup britànic s'atreveix, en un dels seus més celebrats 'sketches', amb una nova disciplina olímpica: el quic-amagar. Terry Jones representa Uruguai en la final olímpica, Graham Chapman ho fa per al Regne Unit... temps a rebaixar...més d'onze anys!!! Ha, ha, ha, haaaa... I al final, per un segon... Empat!! Després de 23 anys han de desempatar!! Ho, ho, hoooo... Aquest ha estat el segonCulturàliaolímpic. Unculturàliasobre el drama de la superació d'obstacles de tota mena, seguint el caliu humà de la flama olímpica... I unculturàliareivindicant l'homologació del 'escondite' com a esport olímpic!.. Que no? Ho, ho, ho... La setmana que ve, més, al·lots!
La setmana que ve, final olímpica!... la cara fosca dels jocs! Supereu-vos a vosaltres mateixos i envieu opinions i comentaris aculturalia@menorca.info... Unash Olmpiadash de sine... uaurgh! Incrèduls meus, fins a la pròxima.