'O baby, this one's from the heart'

FERNANDO SABINO SEGUÍ
1982. Tom Waits realitza una de les seves obres més complexes: la banda sonora del film 'One From the Heart', de Francis Ford Coppola. La crítica de llavors parla de l'esperada trobada entre Waits i el cinema, del caràcter cinematogràfic de les seves composicions; però el món de 'One From the Heart' ('Corazonada') es troba en el punt oposat de l'obra anterior de Waits...i a anys llum del que el públic desitja! Coppola acaba subhastant els seus Estudis Zoetrope per a sortir de l'escandalós fracàs econòmic; Waits surt més ben parat: torna a casa amb un altre bon disc a la butxaca que afegir a la seva extensa discografia i amb una nominació als Oscar d'aquell any per la seva partitura.
Incrèduls! Aquesta setmana la secció es desvia una miqueta de l'habitual to cinematogràfic, però ens trobem en el mateix parany, segur!! El motiu? Tom Waits va tornar a Espanya el mes passat per a oferir tres actuacions entre San Sebastián i Barcelona. Una oportunitat d'or, que molts van saber aprofitar, i que jo vaig veure passar davant els meus nassos com un 'Downtown train' que no va parar a la meva estació. Al·lots! Benvinguts alCulturàliade Tom Waits, el rei dels captaires, la veu ofegada de bourbon i cigarrets, el gos de la pluja... Benvinguts alCulturàliade la música més cinematogràfica, capaç de guiar vaixells per una espessa boira.
Si no heu llegit mai un article de Tom Waits, heu de saber que tots comencen igual. És una mena de norma no escrita, un pacte amb el diable: Thomas Allan Waits va venir al món el 7 de desembre de 1949 a Pomona (California), al seient del darrere d'un taxi i a pocs metres de l'entrada de l'hospital. Per part de mare, una família sencera dedicada a l'art, l'ensenyança i la cultura. Per part de pare, una colla de bojos i borratxos. Realitat o ficció? Tant se val! Waits és un personatge de novel·la. O de cinema, si pensem en les moltes vegades en què s'ha internat dins aquest mitjà. És la vida de l'etern perdedor. de l'artista alcohòlic i maleït, del príncep dels cors trencats, del rei dels falcons de taverna...
Durant els anys 70, el rodamón 'folk-singer' va trobar l'èxit de la mà de l'empresari Herb Cohen, representant en aquells moments de l'inclassificable Frank Zappa, i va començar a desenvolupar un imaginari musical que encara perdura. Va publicar el seu primer disc a l'any 1973 ('Closing Time') i es va consagrar l'any següent amb l'imprescindible 'The Heart of Saturday Night'. Sota el segell discogràfic Asylum, Waits va descarregar el seu implacable atractiu. Creador privilegiat, com a músic i com a escriptor, la seva principal influència és la literatura 'beatnik' de Jack Kerouac, Allen Ginsberg i William Burroughs, però la seva expressivitat de joglar bevedor el va portar a comparacions amb l'inexplicable magnetisme de Charles Bukowski, però amb l'irreverència del mític showman Lenny Bruce. D'aquesta manera, el jazz i el blues s'arrosseguen amb un meritori ganxo dramàtic extret dels baixos fons i porten la música del cantautor molt més enllà de la música en sí. Les cançons esdevenen teatralitat i, en certa manera, atmosfera cinematogràfica.
Alguna cosa canvia als anys 80. Waits inicia una carrera paral·lela com a actor d'ençà del seu paper a 'Paradise Alley' (La Cocina del Infierno, 1978) de Sylvester 'piernas-sin-sentido' Stallone. Es fa amic de Francis Ford Coppola, que el fica al repartiment de quatre pel·lícules: l'esmentada 'One From The Heart', 'La Ley de la Calle' (1983), 'Rebeldes' (1983) i 'Cotton Club' (1984). Apart dels desdibuixats destins dels seus creadors, a 'Corazonada' el destí uneix Waits amb la qui serà la seva futura dona, la guionista Kathleen Brennan. Amb ella, el polifacètic músic comença una singladura artística més arriscada i imaginativa que encara perdura. La simbiosi musical amb la seva dona es caracteritza així pel mateix Tom Waits:
'Jo soc el proveïdor i ella la cuinera. Em diu "Porta-ho a casa i jo ho cuinaré". Ens esmolem l'un a l'altre com dos ganivets'...Que bonic!!
El primer disc plegats 'Swordfishtrombones' (1983) deixa els executius d'Asylum tan perplexos que no gosen publicar-lo i l'artista fa les maletes per a anar-se a Island Records. Waits ha obert la caixa de Pandora. La seva excentricitat investiga i avança cap a un eclecticisme que sembla pura teràpia de xoc. Durant la dècada dels 80, Waits es reivindica com a autodidacte, tira d'imaginació i, fins i tot, es construeix el ritme, literalment, amb instruments inventats i insòlits. A sobre, la seva veu sona més fosca i cavernosa que mai. Tot plegat ofereix una cruïlla de camins entre la faràndula popular i la bohèmia de cabaret. Com va dir el periodista Ramon Llubià: 'Kurt Weill passant l'arada'.
Es van succeint els discs més essencials i centrals de la seva vida: 'Rain Dogs' (1985), probablement el seu millor disc, i 'Frank's Wild Years' (1987) obra escrita a mitges amb Kathleen Brennan i que també va suposar el debut de Waits com a autor teatral i que va ser estrenada al 1986 a Chicago per la Companyia Steppenwolf. El disc és conseqüència de la comèdia musical, però amb un tractament més excèntric i una instrumentalització més excèntrica, of course.
Pel que fa al cinema, Waits intervé en la que serà la seva pel·lícula favorita i amb la que tindrà més pes específic, ja que surt de l'habitual 'cameo-role': 'Down By Law' ('Bajo el peso de la Ley', 1986) de Jim Jarmusch, amb Roberto Benigni i el també músic John Laurie. En aquesta comèdia interpreta a un disc-jockey a la presó, que fuig amb els seus dos companys de cel·la. El paper que fa esdevé una caricatura de sí mateix i la seva dificultat radica en composar un personatge a punt de morir espiritualment, tipus ell mateix? Qui sap...
Al 1988 va estrenar 'Big Time', la seva pròpia pel·lícula-concert. Juntament amb l'obra de teatre, aquest projecte també es va convertir en disc i li va proporcionar papers semblants al cinema, com el de 'El Rey Pescador' (Terry Gilliam, 1991) o el de Rudy, un captaire amb un càncer incurable, a 'Tallo de Hierro (Héctor Babenco, 1988), paper aquest pel qual actors dramàtics amb força experiència com Dennis Hopper o Harry Dean Stanton foren rebutjats i que el va fer compartir plans amb Jack Nicholson i Meryl Streep.
Més cinema. Paper protagonista i banda sonora de 'Night On Earth' (Jim Jarmusch, 1991). Torna amb Coppola per a fer un psicòtic Renfield a 'Bram Stoker's Dracula' (1992) i menjar-se una degustació de fauna microbiòtica absolutament còmica. No hem d'oblidar l'entranyable xofer borratxo de 'Vidas cruzadas' (Short Cuts, 1993) de Robert Altman, una de les millors adaptacions literàries (en aquest cas, de Raymond Carver) a la gran pantalla de tota la dècada dels 90. Waits, queda clar, no ha estat només un personatge que apareix en certes cintes, no. Ha treballat, al mateix nivell, amb actors consagrats i ho ha fet per a directors força prestigiosos.
Bé, fins aquí. Podríem parlar eternament d'aquest fascinant artista. Pot resultar tòpic, però és la pura realitat. És, potser, una altra llei no escrita, pensada per a finalitzar qualsevol article sobre Tom Waits. Jo m'he reservat una cita del prestigiós periodista cinematogràfic Carlos Boyero per a finalitzar aquestCulturàliadedicat al rostre impenetrable de Tom Waits. Unculturàliamolt i molt especial, per a una personalitat única, més que un cantant, més que un actor: Tom Waits és un estat d'ànim...
'Yo no soy de ese tipo de admiradores, aunque me haya comportado a veces como un irremediable imbécil. Pero cuando gimes, cuando vomitas en alma y cuerpo, cuando eres lírico, cuando sufres de verdad, cuando el sarcasmo alivia la melancolía, yo le amo, señor Waits'.