L'última voluntat

MOISÈS DOLZ
El vell Pelai vivia retirat des de feia més de quinze anys en una antiga caseta de pescadors vora el mar, a s'Estalella. Vivia de forma austera i senzilla, i encara que es passés la major part del dia sol, en absolut se'l podia considerar una persona esquerpa.
No passava setmana sense que rebés la visita de joves que venien en grups per escoltar les seves històries. Com el descriuria més tard un dels seus biògrafs, el vell era 'un dels últims exponents del militant revolucionari'.
Pelai explicava les històries que havia viscut en carn pròpia abans de la guerra, quan els sicaris de Joan March li havien etzibat tres tirs al ventre, en el transcurs d'una vaga de sabaters. Explicava també com durant la convalescència el metge li havia emmetzinat la ferida amb greix de motor de cotxe. Pelai intercalava aquestes històries amb relats del començament de la guerra, quan havia lluitat al front d'una columna d'anarquistes durant el desembarcament a Mallorca, i havien realitzat incursions suïcides en territori enemic, sense pla de retirada. "Cinc vegades em vaig jugar la vida, solia dir, i cinc vegades en vaig sortir victoriós".
Als seus noranta anys, Pelai conservava un cos eixut i extraordinàriament fort per a la seva edat. Aquesta circumstància, àdhuc la lluentor que recuperava el seu esguard quan rememorava batalles passades, el feien atractiu fins a l'extrem que no era estrany que els diumenges capvespres, quan les visites marxaven de s'Estalella, alguna al·lota quedés a vetllar els estels amb ell.
Un dematí, poc més de tres mesos abans del seu aniversari, Pelai es va despertar amb el soroll d'un cop sec a la finestra que donava al mar.
Quan va sortir per veure qui o què havia colpejat el vidre, es va trobar La Mort amb un salabre que caminava per la vorera de la mar.
-Perdona que et destorbi -va dir La Mort -. Esteia perseguint un coa-rotja que volava per aquí, no l'hauràs pas vist?
-Doncs no. He sentit un cop al vidre, però res més.
La Mort es va mirar el rellotge i va fer una ganyota de desaprovació.
-Què hi farem. Ja el trobaré -va dir La Mort, mirant enterra.
-No vols seure una estona? Feia molt que no ens vèiem.
-Qualsevol diria que t'alegres de veure'm -va dir La Mort.
-En certa manera sí. Havia arribat a creure que no et veuria mai més. I ara que et tenc davant...
La Mort es va tornar a mirar el rellotge, inquieta.
-No tenc gaire temps per a xerrameques. D'aquí cinc minuts he de ser al quilòmetre sis de la carretera de Sóller - Deià, on un tot terreny esclafarà un carrerany de formigues que vol travessar la calçada. D'aquí sis minuts tenc un suïcidi a... En definitiva, avui no tenc temps per a tu. Un altre dia serà, no t'hi amoïnis. Ara, me'n vaig. Salut.
La Mort es disposava a marxar, però en Pelai la va agafar pel braç.
-Espera, espera. He de fer un últim viatge, i necessito que m'hi acompanyis.
-Un viatge? Què dius?
-He d'anar a Bordeus, a la casa de ma filla Violeta. Vull morir allà.
La Mort no va dir res. En Pelai va aprofitar el seu silenci per continuar:
-M'he passat mitja vida fugint. He lluitat contra les lleis escrites de l'home, però sé que no puc anar contra les lleis de la naturalesa. No vull morir aquí sol, açò és difícil. Ja no vull fugir més. És més, vull que enterrin les meves cendres aquí, a la vorera de la mar.
-Veig l'avantatge que en trauràs d'aquest viatge si t'acompanyo. Però i jo, què en trec d'acompanyar-te?
-Sempre et queixes que la gent projecta una imatge pejorativa de tu. Que et pinta amb la dalla i tot açò.
-Bah. No necessito cap rentat de cara davant l'opinió pública. Sóc La Mort, és normal que atemoreixi la gent.
-Coneixes els escrits de Montaigne? -va demanar Pelai.
-Aquell boig que deia que filosofar era aprendre a morir? Érem grans amics.
-Una vegada va dir que per saber com moria un home, només calia saber com havia viscut. I jo, malgrat tot, he viscut com un cavaller.
Una ràfega d'aire aixecà la posidònia seca de la vorera, amb una fressa brillant i lleugera. La Mort va mirar en direcció al mar, pensativa. Hi havia mar vella, i les onades s'entrequalcaven de manera caòtica.
-A més, què diria la gent, si ens veiessin junts? -va demanar La Mort.
-Ningú no s'adonarà de la teva presència.
-No sé com pots estar-ne tan segur.
-Ja ho veuràs.
-Està bé. Només et posaré una condició -va dir La Mort -, que mai xerrem d'ahir.
Aquell dia, Pelai va posar un mantell en honor del seu convidat.
Van dinar junts un plat d'espaguetis bullits amb sal i oli, i durant tot el capvespre es van dedicar a preparar l'equipatge.
Dins un maletí amb combinació, Pelai hi va guardar una agenda d'adreces i telèfons desenquadernada i amb els cantells desgastats; un sobre amb fotografies en les que apareixia nuu al costat d'una al·lota molt més jove que ell; un carnet de soci del RCD Mallorca; un sobre segellat i dirigit a un tal Schaffer, pintor de paisatges; una llibreta tamany foli amb les tapes de cartolina verda, un document oficial signat pel consolat francès amb data de l'1 de febrer de 1939, un carnet de la CNT amb la coberta ennegrida a causa de la humitat, un vestit de color crema (els pantalons a joc amb l'americana), un floc negre, una camisa blanca i una capsa de llumins de cuina.
Mentrestant, a fora, La Mort s'entretenia encenent fogueres amb les pertinences que en Pelai li anava llençant per la finestra: roba vella i quadres principalment.
Ja era de nit quan havien enllestit la feina. Pelai va aparcar el Renault 14 davant la porta i va mirar la caseta per última vegada. No hi havia lluna, el caliu de la foguera il·luminava les parets aspres, i per damunt la teulada, el cel s'havia cobert d'estels.
La Mort el va seguir en silenci, com si es tractés de la seva ombra. Tal i com havia previst en Pelai, ningú no la va reconèixer durant el trajecte en cotxe i després en vaixell.
Ensoldemà arribaren a Bordeus. 'Mon chérie, mon chérie', digué na Violeta en veure'l arribar.
La notícia es va escampar tan de pressa que aquell mateix capvespre una petita aglomeració de gent es va reunir davant la casa de na Violeta per donar el seu últim comiat al vell Pelai. Els primers dies va accedir a rebre els amics íntims i allà, recolzat al sofà, bescanviava els seus records amb persones que no veia des d'antuvi. La Mort, allargada al seu costat, sintonitzava els canals de notícies al televisor per no avorrir-se.
Van passar els dies i després les setmanes. Una, dues. Fins que un dematí lluminós del mes d'abril, amb l'excusa que havia de baixar a fer unes compres per la ciutat, La Mort va desaparèixer.
En Pelai descansava en el sofà. Des d'allà va veure com el resplendor que entrava pel finestral inundava tot el menjador amb una llum blanca quasi irreal. Veia com aquell fulgor engolia poc a poc els contorns dels objectes i les parets, com si es tractés d'una boirina suau.
Na Violeta, adonant-se de la inquietud del seu pare, es va apropar al sofà.
-Vesteix-me -li va dir ell, de sobte.
Ella va sortir del menjador i va tornar portant el maletí de combinació. Després, va ser qüestió de segons, el temps que va transcórrer entre que na Violeta el va acabar de vestir i que els contorns van desaparèixer definitivament. La taula i les cadires de fusta primer, les mans i els dits de na Violeta després, i finalment els seus propis braços. "Gràcies", va tenir temps de dir.
Després va tancar els ulls.
I aleshores La Mort va obrir la porta.
Després res més.
Una setmana més tard, na Violeta conduïa un cotxe de lloguer en direcció a s'Estalella. Al seient del copilot, La Mort subjectava amb cura la urna que dipositava les cendres d'en Pelai.