La closca de nou dins un got de cafè intacte

MOISÈS DOLZ SALORD
Una al·lota s'aixeca un matí, es vesteix i va a un bar. Sense demanar-ho li porten un cafè. El paga i marxa sense beure'l", aquest és, en paraules de l'autora, l'argument del relat amb que Maria Cardona ha guanyat recentment el primer concurs de microrelats 3-333.
"Després, ja no sabem què passa", explicava l'autora a una entrevista la setmana passada. No sabem què passa després, com tampoc sabem què li succeeix a la protagonista entre el moment que li serveixen una tassa de cafè (tal vegada com de costum) i el moment que decideix marxar sense haver-se'l près. Algú o alguna cosa (un record que li ha vingut de sobte?, un somni que se li ha enganxat als ulls?) ha provocat un clec dins ella, ha precipitat una decisió que, vist des de fora, resulta tan incomprensible com absurda.
I segurament ella (la protagonista), tampoc es trobi en condicions de poder explicar què l'ha torbada, captiva com és d'un d'aquells moments d'estranyesa interior, d'estranyesa de món; no pot explicar res perquè es troba fora de si, potser tant com s'hi pugui trobar un ocell migratori dues vegades en l'any, quan es disposa a canviar de clima perquè l'actual es torna inacceptable.
Què ens succeeix quan modifiquem un petit hàbit sense donar-nos-en compte, quelcom aparentment tan insignificant com deixar intacte la tassa de cafè amb llet damunt la taula del bar que acostumem?
L'hivern passat, fullejant les memòries d'un obrer mallorquí que havia sigut fet presoner a l'inici de la guerra civil, vaig llegir una curiosa anècdota que li va succeir al camp de concentració de Brams a principis dels anys quaranta.
Nascut a Sóller el 1914, durant la república s'havia afiliat a les JSU per amistat amb alguns dels seus membres, i també perquè així podia jugar amb el seu equip a la pista de bàsquet del poble. Durant l'aixecament militar del 36 va ser fet presoner i enviat a diferents camps de concentració francesos. A les memòries, el solleric explica nombrosos casos de vexacions i atrocitats comeses pels guàrdies. Tot i amb açò, i tal vegada com una defensa natural per evitar tornar-se boig, el solleric admirava els treballs penosos que els obligaven a fer (obrir camins, aixecar murs) com si es tractés d'una valuosa obra col·lectiva. En certa manera, i malgrat tot, la seva actitud vitalista davant l'adversitat li reportava un cert benestar comparatiu.
Però un dematí, mentre obria una síquia en el camp de Brams, el solleric va sentir una coïssor sobtada al pit, una coïssor que li entrava dins l'ànima. En obrir-se la camisa per veure què dimoni era allò que li picava tant, va trobar tres polls passejant-se entre els pèls del pit. Llavors va aixecar el crit al cel i acte seguit va decidir fugar-se del camp. Aquella visió immunda dels polls corretejant per la seva pell li provocà una espècie de desesperació que cap de les atrocitats viscudes amb anterioritat havien aconseguit fins aleshores. La ment del solleric ja no va descansar fins que aconseguí embarcar-se en una balandra que marxava cap a Oran.
La ment del solleric maquinava una bogeria: travessar la Mediterrània de nord a sud dins una closca de nou; certament fugia d'una bogeria que tal vegada era major, encara que la probabilitat de perdre la vida durant la travessia fos de 9 contra 1. El cataclec de Brams va tallar en sec qualsevol il·lusió de benestar dins el camp de concentració; per quin motiu, no se sap: el solleric només pensava en fugir, i encara que dubtava si el pas que es disposava a fer el trauria de la bogeria o el precipitaria definitivament dins ella, no podia pensar en altra cosa. Dins l'ànima del solleric, la distància que separava la bogeria de la lucidesa era només la d'aquell pas i no sabia si sortia de la bogeria o hi entrava.
Els motius pels quals al solleric el van sublevar els polls en la seva pell i no cap altra visió són del tot inescrutables, perquè són els seus motius, ben igual que els motius d'aquella l'al·lota quan deixa el cafè intacte al bar. És com si a qualsevol moment, un petit detall de la vida quotidiana tingués accés a l'inconscient, i remenés el bagatge del passat. A la manera de dir de Henri Bergson, "a qualsevol instant ens segueix tot sencer: allò que hem sentit des de la primera infància, allò que hem pensat, estimat, és allà inclinat sobre el present amb el que es reunirà a continuació empenyent la porta de la consciència que voldria deixar-lo fora."
Com és de suposar, el solleric va arribar miraculosament a les costes algerianes després d'un llarg i penós viatge, però hagués pogut succeir que la closca de nou s'extraviés per la Mediterrània i les corrents l'arrosseguessin a la deriva durant mesos, o durant anys, fins que, qui sap, l'embarcació fugitiva arribaria setanta anys més tard a la costa de Cala Sant Esteve, on una jove, asseguda a la terrassa d'un bar que donaria al mar, es disposaria a prendre's un cafè amb llet.