Tornar

LAURA ROTGER COLL
Era un fred capvespre de primavera, i just trepitjà en Joan l'estació, després de quasi més de trenta anys, començà a ploure. El cel era gris, i una suau brisa fresca recorria tots i cadascuns dels racons. A la llunyania se sentien els trons, i el cap de l'estació, fent un gest d'assentiment cap al cel, pronosticà una forta tempesta per aquella mateixa nit.
A pesar de la pluja, en Joan restà immòbil, mirant com el tren s'allunyava una vegada més. La nostàlgia envaí el seu cos i fou incapaç d'evitar el record que finalment el feu marxar d'aquell petit i miserable poble. Paraules, però sobretot imatges, anaven passant per la seva ment com si d'una pel·lícula es tractés; i acabà pensant en na Paula, i en si algun dia aconseguiria estimar algú amb tanta força i passió com l'havia estimat a ella. Encara ara era capaç de recordar cada carícia que havia rebut d'ella, cada petó i cada piga del seu cos. Aquells cabells rossos i suaus, unes mans petites i delicades i un cos perfecte constituït a base de petites proporcions. Recordava els dits dels peus, petits i tremolosos cada cop que li feia pessigolles i aquella cicatriu que tenia al genoll dret. La seva dolça veu al pronunciar el seu primer "t'estimo", i aquella forta i seria tristesa just en el moment en què es van acomiadar i en què ella pronuncià "no m'oblidis mai però deixa d'estimar-me". Per uns instants, visqué una vegada més aquella escena. Es veia a ell mateix abraçant na Paula molt fort, intentant impedir que marxés. Recordava també aquell preciós vestit blanc i el barret que portava aquell dia i, se'ns dubte, pensà que mai ella havia estat tant preciosa i delicada. Pensava que potser podria tornar-la a veure, i la felicitat de poder tenir-la una vegada més entre els seus braços quedà dibuixada en un enorme somriure als llavis que es veié interromput per un fort tro. La tempesta que havia pronosticat el cap de l'estació s'havia avançat.
Forta pluja
En Joan va córrer a resguardar-se de la ara forta pluja al petit bar que quedava al costat de l'estació. Es va prendre un cafè amb llet i esperà a que amainés una mica i a que en Ferran, el seu germà petit, l'anés a buscar al sortir de la feina. Podria haver estat capaç d'anar sol a casa, però en les seves il·lusions guardava la idea que tot allò que havia conegut de petit hagués canviat. Desitjava trobar-se nous carrers, cares noves, veus desconegudes i llocs diferents. Imaginava aquell poble d'un altre color. Però no fou així. Just demanar el seu cafè amb llet a la jove cambrera del bar, una veu ronca i serena pronuncià el seu nom. Ell la reconegué de seguida. A pesar de la seva luxosa vestimenta i d'aquell maletí d'executiu que s'havia convertit en el seu millor amic, la seva presència no passà inadvertida als ulls del tiet Albert, i en Joan no pogué evitar sentir apreci cap a la seva persona. Potser els anys no havien deixat marca als carrers del seu poble, però si en la seva presència, i observant-lo detingudament, veié com les arrugues que s'enfonsaven en el seu rostre eren repletes de pols. Els dos individus es fongueren en una forta abraçada i foren incapaços de pronunciar una sola paraula durant uns minuts. Es miraren, intentant trobar en la nova aparença de l'altre la persona que eren trenta anys endarrere. Tot havia canviat. En Joan no sabia de què parlar amb el seu tiet, i sentí una enorme tristesa. Pel seu cap corrien els records d'aquells dies rodejats de contes, històries i cançons, però sobretot rodejats de complicitat, i se'n adonà de que la persona que en aquell precís moment s'havia assentat al seu davant havia esdevingut una autèntica desconeguda, i en el seu interior es demanà perquè havia tornat.
Durant aquests trenta anys havia intentat ignorar qualsevol fet, acció o record que el pogués unir amb el seu passat, però sobretot, amb la seva família i també amb na Paula. Havia volgut oblidar i deixar de sentir. Però potser, no ho havia arribat a aconseguir. Cada nit, quan arribava cansat a casa després d'un dur dia de feina, imaginava en com podria haver estat la seva vida si s'hagués quedat al poble. Segurament s'hauria casat i potser ara seria pare. Tindria una feina mediocre en alguna de les fàbriques tèxtils de les rodalies, un sou miserable que possiblement s'acabaria gastant al bar del Rafel i una dona a qui segurament no estimaria. Ella no seria na Paula, però ell ara no estaria sol.
Carrer llarg i empedrat
La pluja amainà una mica, i en Ferran no trigà en entrar al bar i asseure's amb el seu tiet i el seu germà. Se n'anaren a casa. La mare el volia veure, i en Joan no pogué dissimular l'alegria en pensar que ella encara era viva. No havia oblidat encara la seva darrera abraçada i el se darrer petó, i volia sentir, una vegada més, la seva olor i aquella preciosa veu que, nit rere nit, els cantava, a ell i a en Ferran perquè s'adormissin.
Aquell carrer llarg i empedrat que portava a casa continuava com sempre. Pasqua tot just acabava de passar, i totes les cases del poble estaven perfectament emblancades, amb les persianes verdes i tots aquells ramells assentats a l'acera. I a pesar de la seva voluntat inicial de veure-ho tot canviat, en Joan va somriure. Del forn de na Maria se sentia la olor a pa i dolços acabats de fer, i del bar del Rafel sortien, una vegada més, els crits dels borratxos, que havien sortit feia unes hores de la feina, i sense passar per casa s'havien dirigit allà. La pluja havia esborrat les línies de les xarangues que havien dibuixat els nens al matí, i un gos perdut es passejava tranquil·lament. La seva casa era a dalt de tot del carrer. Era l'única del poble que tenia les persianes blaves, amb unes cortines blanques i grogues.
Pujant la costa que el portava a casa passà per davant la casa on na Paula havia viscut anys enrera amb els seus pares, no molt lluny de casa seva. Era l'única que tenia la porta tancada, l'única que no lluïa un emblancat nou i perfecte, sense els ramells a fora, i sense cap cor bategant-hi a dins. Feia trenta anys que ningú havia tornat a posar els peus allà.
En entrar a casa tot estava tal com ell ho havia deixat, i la seva mare, amb aquells preciosos cabells arrissats, ara ben blancs, i aquella olor a vainilla tant característica, no pogué evitar plorar en veure en Joan. Ell també plorà. I els dos es fongueren en una tendra abraçada.
Entre l'assalt de preguntes sense fre de la seva mare, els quatre soparen, acompanyats pel so llunyà dels trons i de la pluja, que de cada cop es feia més proper, i se n'anaren a dormir.
I fou allà, en la seva habitació encara d'adolescent, on revisqué tots aquells records que anys enrera havia decidit oblidar. La paret estava repleta de pòsters de pel·lícules antigues, i a sobre la tauleta de nit hi havia una foto de na Paula, de l'excursió de final de curs. "Aquell dia estava preciosa", pensà en Joan mentre continuava observant aquella petita habitació, ara desconeguda. Un a un, obrí els calaixos del seu escriptori, i amb molta cura observava els antics quaderns de quan anava a l'escola. La lleixa estava plena de llibres, i mig amagat trobà l'àlbum de fotos d'aquell primer estiu a la costa amb tots els seus amics. Va estar a punt de llençar-lo a la llar de foc del menjador, ara encara encesa, però s'ho va repensar. Va posar-hi més llenya, va fer-se una infusió de menta, es tapà amb la vella manta que hi havia a sobre del sofà i va decidir reviure una vegada més aquells preciosos dies d'estiu, que acabaren amb un trist setembre.
Recordà aquell fred hivern en què complí els 20, i quant dur hagué de treballar de manobre amb el seu tiet per a poder pagar-se aquelles merescudes vacances a la costa amb tots els seus amics. Na Paula també hi anava, i això l'animava cada dia, quan abans de les sis del matí s'havia d'aixecar per anar a l'obra a treballar. Es passava tot el dia allà i, quan arribava a la nit a casa, cansat i mort de fred, només desitjava en sopar i anar-se'n a dormir. Els dies es feien eterns, i les setmanes de cada vegada passaven més lentament. El diumenge sempre arribava més tard que el seu anterior, aquest sempre passava més ràpid, i les hores que passava amb na Paula eren de cada vegada més poques. Ella entenia el seu cansament, i no hi posava mai objeccions. L'estiu arribaria, i per fi, podrien passar junts dies i dies sencers.
Aquell any, la primavera arribà tard, però ho feu amb més força que mai, i això va animar en Joan, que fou aviat quan començà a contar els dies que quedaven perquè arribés el juliol. La revetlla de Sant Joan d'aquell estiu fou la millor de la seva vida, i fou sens dubte el record d'aquella nit el que més va repetir-se en la seva ment totes les nits següents des que na Paula marxà. Definitivament, pensà, aquells records estaven encara massa presents.
La revetlla
Una fotografia d'ells dos a la revetlla encetava l'àlbum. Era l'única que s'havien fet aquella nit. La mare d'en Joan havia sortit a sopar i el seu germà estava fent el servei militar, així que els dos decidiren escapar-se i anar a casa d'en Joan. Soparen a dalt el terrat, amb els focs artificials i la música de la revetlla de fons i s'adormiren allà dalt mateix, contant-se històries, tapats amb la mateixa manta que ara en Joan tenia a sobre seu. Aquella nit sabia ja na Paula que al setembre marxaria a la Universitat, però fou incapaç de dir-li a en Joan, ni aquella nit ni les nits posteriors. No volia espatllar la màgia d'aquells preciosos moments, que pressentia, serien els darrers que viuria al seu costat.
L'estiu passà massa de pressa, i els capvespres a la platja s'anaven escurçant a mesura que s'apropava el setembre. Van caure les primeres pluges anunciant-los a tots que ben aviat haurien de tornar cap a casa. La darrera setmana a la costa fou la més curta, i van intentar aprofitar les darreres estones de sol que els quedaven abans de tornar a la rutina. Fou també aquella mateixa setmana quan na Paula anuncià a en Joan la seva marxa a la ciutat amb la seva família.
Dels ulls d'en Joan queien, una vegada més, llàgrimes, i fou incapaç de continuar mirant les fotos d'aquell estiu. Deixà l'àlbum a sobre la taula i s'adormí al sofà mateix. Els primers rajos de sol el despertaren; la nit anterior no havien tancat la persiana del menjador, i al aixecar-se del vell sofà notà un fort mal d'esquena a causa del cansament i de les poques hores dormides.
La casa estava totalment en silenci, i molt cuidadosament, per no fer soroll i no despertar ningú, es preparà un cafè. Des de la finestra de la cuina es veia el llarg carrer. Les veïnes havien entrat, la nit anterior, els ramells que hi havia a fora a causa de la tempesta, i aquell carrer estava completament desert. Encara ningú s'havia despertat, i portes i finestres estaven encara tancades. Era massa aviat perquè hi hagués algú al carrer, pensà en Joan, però no pogué evitar observar com una de les finestres d'aquella casa que ahir a la tarda romania perfectament tancada, ara era oberta, i per la seva ment passà la il·lusió que potser ella també havia decidit tornar.