Pasar el invierno [Olivier Adam]

DAN PIRIS BASDEN
Ala vida les casualitats potser tenen una importància relativa, circumstancial en la major part dels casos, amb no gaire transcendència. De fet, és ben possible que bona part de les casualitats d'aquest món ens passin desapercebudes fins i tot si ens toquen a la mà, fregant-nos. Definitivament, però, es tracta de quelcom que fa bellugar el nostre entorn, encara que sigui per un instant. Fet i fet, la nostra existència sol adoptar un aspecte força més interessant quan l'atzar ens ronda al costat i la quotidianitat, aquesta miserable petita mort en vida, perd per un moment la seva embranzida i ens deixa fer un alè. I no m'entenguin malament: tampoc cal que les coincidències i casualitats siguin cabdals, encisadores i transcendentals, de les que ens giravolten i estrenyen l'existència com si fora una baieta que, és clar, faríem escórrer en groc. Poden ser casualitats modestes, una d'aquelles petites coses que Leonor Watling, tanmateix, titllava de "comidita para el alma".
Vaig ser a Madrid no fa gaire temps, de passada. Vaig entrar a la llibreria del museu Reina Sofia cercant un parell de títols relacionats amb la feina. Una vegada amb els llibres a la mà, vaig veure de gairell, sense voler, un llibret vermellós amb un títol que m'intrigà:Pasar el invierno. L'autor, un tal Olivier Adam, francès, era un nom fins aleshores absolutament desconegut per a mi. El vaig fullejar i sense pensar-m'ho gaire el vaig afegir al munt de les compres.
L'explicació és aquesta: ja fa uns quants d'anys, després d'haver-ne passat gairebé deu allunyat de l'illa, avesat a l'aldarull perenne i inesgotable de les ciutats, m'aterrava la idea de passar-me un hivern a Menorca. Ara em sembla un temor prou ridícul, coses de ganàpia, però aleshores era una vertadera preocupació. Com havia de travessar els dies d'hivern sense caure en l'avorriment i l'ensopiment? Tanmateix, vaig comprar la maqueta d'una casa de camp, amb tot d'innumerables peces d'argila que s'havien d'anar muntant una a una, una tasca àrdua i gaire colpidora. Mai no he tingut paciència per aquestes coses, però aleshores em semblà una opció no massa estúpida. En qualsevol cas, no gaire més estúpida que d'altres decisions. He de suposar que tot plegat, després de tants d'anys, féu que aquell títol blanc a la portada em resultés atractiu a primer cop d'ull. Potser es tractava de comprovar com s'ho fa, el tal Adam, per passar l'hivern.
El llibret ens presenta nou relats breus ràpids, enèrgics i amarats d'un dinamisme que ens recorda tot d'una la prosa de Carver. Freds, gairebé asèptics, Adam defuig en els seus contes la paraula sobrera, el detall superflu, per anar a remolc d'un fil d'Ariadna que descabdella sempre en un final obert, gairebé un no-final, que ens pot semblar fins i tot una mica previsible, com la pròpia vida.
Els personatges d'Adam ben bé poden passar el tall com a personatges perdedors, la poètica dels quals és tot un clàssic literari que, en mans maldestres, es desfan en miratges ridículs i plens de patetisme. Homes dolguts i abandonats, dones amargades per la feina o a causa dels seus marits. Ferits i desesperats de tota mena habiten aquestes pàgines plenes de color blanc, de baf i de solitud. Les seves vides, extraordinàries i vulgars alhora, transcorren al bell mig d'un tedi exasperant i que emmetzina l'esperit i que, no obstant, sempre deixa un petit espai per una nova esperança, per boirosa que sigui.
Vaig llegir amb gust el llibret d'Adam en les dues hores i mitja de vol que em portaven a una nova petita llibertat, volàtil, mentidera i, tanmateix, amb un indefugible bitllet de tornada. Les casualitats feren també que els relats em recordessin molt una pel·lícula que havia vist feia ben poc, la darrera de Julian Schnabel: Le scaphandre et le papillon. L'estètica és semblant; els colors, els mateixos.
Ara recordo que la maqueta que vaig comprar segueix en la seva capsa original, les peces verges dins petites bosses de plàstic, arraconada en un calaix de casa i agafant pols de mica en mica, com un moble oblidat. Tota sola, no sé com deu passar l'hivern.