Chanel nº 5 en temps de guerra

TERESA GARCIA PETRUS
Ala memòria col·lectiva roman l'any 1989 com l'any de la caiguda del mur de Berlín. Però jo record especialment aquest any perquè va ser l'inici de la meva carrera com a periodista. Vaig deixar de ser una estudiant, i vaig assolir el meu primer treball de veritat. Una important revista em va contractar per anar a cobririn situla notícia. Vaig tenir el privilegi de poder viureu-ho de primera mà, de poder transmetre el testimoniatge d'aquell moment històric. El meu ampli domini de la llengua alemanya va ser determinant per portar a terme la corresponsalia el millor que vaig poder. En aquelles dades, vaig fer moltes entrevistes, a personatges molt diversos, i encara avui les conservo totes, gravades en unes cintes de cassette com si fossin tresors. Per desgràcia, molta gent que vaig tenir el plaer de conèixer, avui ja no viu. Veus que mai més podrem escoltar en viu i en directe... Històries personals, vivències, petites anècdotes... Difícil recordar-me ja de totes, però n'hi ha algunes que encara que dormin a la memòria i pensis que les tens oblidades, de sobte et vénen i te'n recordes a la perfecció d'aquell moment que sostenies la gravadora i et vas emocionar amb el que et contaven.
A Berlín, vaig travar amistat amb una noia de la meva edat, col·lega de professió, alemanya, ella i la seva família sempre havia viscut a la part oest de la ciutat. Em va proposar que entrevistés la seva àvia. Aquella dona de cabells blancs immaculats i ulls caiguts es deia Gerda Diller. Això és el que em va contar:
- A finals del 39, jo era una jove berlinesa de setze anys, només conservo una foto d'aquesta època. Però podràs comprovar que jo era prou bonica i que intentava estar sempre contenta, malgrat que això era molt complicat, donat els moments que vivíem. Residia amb els meus pares i la meva germana gran a un piset al barri, no molt enfora d'on visc avui. El meu pare, que era un home ja bastant gran, però s'havia allistat voluntàriament, encara que es quedà a Berlín...
De sobte, ella va notar amb mi una reacció, un neguit que vaig tenir, quasi imperceptible, així que es va posar molt seriosa i va interrompre el seu relat dient-me:
- Mira noia, no dissimulis! T'he vist! He notat el teu rebuig quan t'he dit que el meu pare era un seguidor del Führer. Típic dels estrangers. Però no podem negar l'evidència. El Hitler era un boig que va arrossegar a tot un país a la bogeria, però... quan veis per les pantalles les imatges en blanc i negre on hi apareix ell, amb les seves desfilades i donant discursets... Qui vos pensau que hi havia entre la multitud aclamant-lo? Doncs nosaltres, els alemanys! Com t'he dit, érem una família humil, però encarnàvem el prototipus de la raça ària, que tant en voga estava aquells dies... El meu pare era ros i feia quasi dos metres d'alçada i la meva mare, també rossa era una dona corpulenta, ben matrona! Imagina't, érem pobres, sí, sempre ho havíem estat! Però de sobte ens vàrem sentir importants! El pare havia lluitat a la Gran Guerra, va patir molt, pobre home! Però el problema és que guardava molta rancúnia, creia fermament que el resultat d'aquella contesa havia estat una humiliació per a la nostra nació... ximpleries!... Tampoc és que em vulgui justificar, això també és una ximpleria...
- Però ara no parlàvem de política, parlàvem de mi, de quan era joveneta... Així tens que a la unitat del meu pare hi va ingressar un jove de dinou anys, molt ben plantat! Provenia d'una família molt important i adinerada, eren de Colònia, amb rang nobiliari, de barons o vescomtes... no ho sé pas. El noi en qüestió es deia Fritz Von Hendersmann. Una nit, el pare amb la intenció de ser hospitalari, i també enlluernat per l'important posició que el noi ostentava, el va convidar a casa a sopar. Ja et pots imaginar... ens coneguérem i ens enamoràrem bojament. (...)
- Però la guerra no porta res de bo, tot ho podreix! Amb l'ocupació alemanya a quasi bé tota França, que va tenir lloc als darrers mesos d'aquell mateix any ,en Fritz va ser destinat amb una altra unitat militar a París. I per desgràcia meva, mai més el vaig tornar a veure...
- Al cap d'un temps, un dia a les tantes de la matinada i molt d'amagat, vàrem rebre la visita d'un noi que havia compartit a França amistat i tasques amb el Fritz. No sé com ens va poder localitzar! Em va comunicar que desgraciadament el meu estimat havia estat ferit mortalment en un atac de la Resistència. Arribà a ser hospitalitzat, però no hi pogueren fer res per salvar-li la vida... Però abans de morir, li havia fet prometre que em faria arribar un regal que, el dia abans havia comprat expressament per mi, a una exclusiva botiga de modes de la capital francesa.
-Imagina't la meva sorpresa quan el vaig desembolicar, i em vaig adonar de que es tractava d'una ampolla del perfum Chanel nº5. L'únic producte que estava a la venda a la botiga que Coco Chanel havia obert l'any 1910 al nº 31 de la Rue Cambon de París.
Realment aquesta història em va commoure, però com vos he dit, amb el pas del temps la tenia oblidada, fins que fa uns dies, de la manera més absurda, la història va tornar.
Resulta que la meva filla, que fa un parell d'anys va començar els seus estudis universitaris, l'any passat li va ser concedida una beca d'Erasmus per anar a fer un any de la seva llicenciatura a la Universitat de Colònia. Així tens que estàvem ella i jo veient la tele i va sortir un anunci de la Chanel. I va ma filla, i em diu:
- L' Angela, la meva amiga de Colònia m'ha explicat que l'àvia de la seva mare va rebre una ampolla de Chanel nº5 del seu estimat, un comandant de les S.S. o algo així... Resulta que el destinaren a París durant l'ocupació alemanya a França. El pobre morí allà, no es retrobaren mai més, però per mitjà d'un amic li arribà la Chanel nº5...
En fi, la història era quasi bé idèntica a la de la Gerda Diller. Amb unes diferències: la senyora en qüestió es deia Lena, durant la guerra vivia a una poble pròxim a Colònia. Pels càlculs que va fer la meva filla i jo, deduïrem que la Lena era uns quants anys major que la Gerda. De sobte vaig tenir un pressentiment.
- Mira, només per curiositat. Escriu un mail a la teva amiga i que t'aconsegueixi el nom exacte del noi, -vaig dir entusiasmada.
Però de seguida em vaig adonar que m'havia deixat emportar per l'emoció del moment. Era una bogeria pensar que es tractava del mateix noi. El món no pot ser tan estret! Quants nois soldats, oficials... destinats a París durant l'ocupació, devien haver adquirit una caixeta d'aquest famós perfum? Segur que molts! Investigant a la xarxa, he trobat una petita ressenya de l'època que es fa ressò de que era el regal més apreciat de la guerra i de l'emergent mercat negre. "Desenes de soldats fan cua a les portes de la botiga Chanel per emportar-se al seu país el perfum Nº5", resa el capçal de l'article.
Fins que l'altre dia la meva filla se'm planta i em diu:
- Ah! Per cert! He rebut el mail. El soldat en qüestió, es deia Fritz Von Hendersmann.
- Quèeee? -vaig exclamar-. No m'ho crec, no m'ho puc pas creure!
- Felicitats! -Em va dir el meu marit que ens escoltava atent. -Ja tens una història.
- Com? - respongué jo.
- I és clar, dona! Tant d'interès per saber el nom del paio en qüestió... És perquè penses que si hi ha segona dona amb una ampolla de Chanel nº 5 del Fritz noooosequè, segur que també n'hi ha d'haver una tercera!
- Mama! La periodista ets tu!- Intervingué la meva filla -Busca les altres dones amb ampolles, investiga el parany d'aquest noi. Potser no va morir i es va casar amb una altra tia! No, no... Millor! Imagina't que potser és un d'aquests que va sortir de rosetes als judicis de Nüremberg i avui viu els seus darrers dies de retir a una casa que va adquirir a Alacant...
- Prou! Tot són especulacions el que esteu fent! La veritat és que no vull investigar res més de tota aquesta comèdia! Jo recordo la tarda que vaig passar amb la Gerda Diller. Aquella dona havia sofert tant! Jo pensava que aquesta història anava d'uns nois innocents i enamorats. Una història d'amor tràgica, que es veu truncada per un panorama tan horrible com és la guerra... I ara...
- Bé, i ara què? Què és el que ha canviat? Per què tan sobtadament hi perds l'interès? -va dir amoïnada ma filla.
- Teniu raó, ja no m'interessa gens! Perquè me n'acabo d'adonar que la Gerda ha deixat de ser la protagonista d'aquest esdeveniment. Nois, m'heu d'entendre: se m'han tret totes les ganes d'investigar una història que gira entorn a un nazi cabró.