"La gent, de vegades, em demana si conec Tyler Durden..."

Comentari de na Paula...
Bon dia Sabino!! He començat a llegir el que escrius fa molt poquet i la veritat és que m'agradat bastant el teu culturàlia dedicat a l'Alejandro González Iñárritu. Són 21 grams el pes de la il·lusió? La meva en aquests moments pesa bastant més de 21 grams...
Sembla pel que dius que tens cua de suggeriments, així que no espero resposta en breu però proposo una comparativa entre "El club de la lucha" i "El maquinista". Penses que Brad Anderson ha fet una còpia grollera de la pel·lícula dirigida per David Fincher? Es podria dir fins i tot que Trevor, el personatge del maquinista caracteritzat per Christian Bale, és en definitiva el mateix que interpreta l'Edward Norton a "El club de la lucha"? Penses que Brad Anderson és fan de Palahniuk i ha fet la seva pròpia interpretació de la novel·la? Pot ser que en certa manera "El club de la lucha" amagui metàfores sobre feminisme?
Gràcies pel vostre temps, Paula.

FERNANDO SABINO SEGUÍ
Incrèduls! Sabeu què és un 'spoiler'? Eh? Aquesta paraula defineix un comentari sobre alguna pel·lícula que pot revelar massa cosa del desenvolupament d'aquesta i afectar la concepció final... Bé, 'quien - avisa - no - es - traidor'... Aquesta setmana, aquesta pàgina sencera és un 'spoiler' del quinze sobre dues magnífiques cintes, molt recents, que tenen una certa connexió entre elles... o això és el que pensa na Paula al seu primer e-mail... Benvinguda, Paula, a la nostra humil secció...Moltes gràcies per servir d'inspiració a aquest pobre diable, amb 'The Fight Club' de David Fincher (1999) i 'The Machinist' de Brad Anderson (2004), dos films que sempre generen gresca... Paula, realment és la teva il·lusió el que em serveix d'inspiració...
Benvinguts, incrèduls, alCulturàliaque connecta dues de les millors pel·lícules del fantàstic dels darrers anys! Benvinguts alCulturàliadel 'Chuck Palahniuk's connection'! Aquest és elCulturàliade na Paula i, per què no dir-ho, de la il·lusió! Les moltes qüestions que ens planteja obren un petit debat molt enriquidor, sobretot tenint en compte la polèmica que ha rodejat sempre Chuck Palahniuk i la seva obra. Si el rei del territoriwhite trashforma part del ideari del director Brad Anderson o no, poc té a veure amb la pel·lícula d'aquest 'El Maquinista'. Personalment crec que s'allunya bastant del univers postmodern de la narrativa de Palahniuk, tot i que hi ha semblances que poden portar-nos a l'equívoc.
Charles Michael 'Chuck' Palahniuk va néixer a Pasco, el 21 de febrer de 1962 i va créixer a la casa mòbil dels seus pares a Burbank, al mateix estat de Washington. Novel·lista satíric i periodista independent, se'l posa al mateix sac que Bret Easton Ellis, Irvine Welsh i Douglas Coupland. En els seus llibres i contes, els personatges són gent marginada, d'una manera o una altra, per la societat i que solen reaccionar amb agressivitat autodestructiva. El mateix Palahniuk ho descriu com una ficció transgressiva. La principal crítica va dirigida a l'abús del materialisme de l'individu contemporani. Però cal recordar que és la sàtira el principal motor de la seva obra...
La majoria de les seves narracions, com 'El Club de la Lucha', alteren la linealitat cronològica i de vegades, comencen pel seu final i acaben oferint un gir argumental clau que altera tota la concepció del relat. Això Palahniuk ho anomena 'Hidden Gun' o 'Pistola d'amagatotis' i és la clau argumental de la seva obra. L'estil és minimalista i directe, amb un vocabulari limitat i frases curtes i repetides com si fossin part d'una cançó. Força i contundència sota un subtil sentit del humor cínic i irònic marca de la casa. Així el defineix l'escriptor Alberto Fuguet: 'Chuck Palahniuk és veure vídeos porno i menjar patates frites en lloc de masturbar-se. És pagar amb la teva targeta VISA i no tenir ningú de qui trucar després. Palahniuk és la veu que ejacula la psiquis del 'American almost-psycho', de l'addicte a l'addicció, del tipus que no necessita matar perquè ja està mort'... oooppsss...
Aquest nihilisme narratiu, que Palahniuk nega ja que es considera senzillament un romàntic, queda enormement subratllat a 'El Club de la Lucha', la seva més coneguda novel·la, i a la posterior adaptació a càrrec de David Fincher, aleshores un dels més prometedors realitzadors de l'actualitat i realitzador de 'Se7en' (1995, a mi m'agrada escriure-ho així, que és més 'xulo'... he, he...), un dels thrillers més impactants de tots els temps. 'El Club de la Lucha' volia ser la definitiva graduació com a autor de Fincher. Queda clar que, com a mínim, Fincher va aconseguir tota mena de reaccions i, per tant, una gran pel·lícula. De fet, a més de realitzar una adaptació quasi perfecte, va crear un artefacte cinematogràfic d'alt voltatge. Un impressionant Edward Norton, un inèdit Brad Pitt i una desquiciada Helena Bonham-Carter formen el excel·lent repartiment del que ja és un clàssic contemporani, sense dubte...S'hi ha d'afegir un desenvolupat Meat Loaf com a Bob, personatge clau i protagonista de la pseudometàfora femenina a la qual fa referència na Paula...
Realment no queda clar si hi ha reivindicació feminista o desacat misogin. El patetisme de Bob empobreix gràcies als cops de puny i la contradicció regna en l'únic personatge femení del film, una Marla post X-generation, però és ella la qui separa als dos Tylers, el revolucionari Pitt i el catàleg d'Ikea Norton. El debat segueix obert...
La benevolència de la violència, la complaença de l'automutilació i els deliris de la personalitat al servei del anarquisme 'new age'. La faula del nihilisme terrorisme plegat d'idees radicals, estètica rupturista, imatges impressionants i girs imprevisibles, al servei d'un discurs bestial amb diàlegs grandiloqüents. L'exageració i l'extravagància al servei d'una violència crua, quasi còmica... Incrèduls! Tot això és 'El Club de la Lucha'. Tot això s'allunya força d'un film, evidentment menor però d'un estimable sentit fantàstic, com és 'El Maquinista' de Brad Anderson.
Trevor Reznick no pot dormir des de fa un any. A més a més s'ha convertit en un sac d'ossos paranoide i es veu envoltat per aquest thriller psicològic, dramàtic i al·lucinant, en el qual acaba apareixent també un alter ego particularment mortífer. L'èmfasi atmosfèric post-noir, el paisatge grisenc industrial i el tractament estilitzat d'una trama desgastada per l'excés esquizofrènic la fan producte menys perdurable que el film de Fincher. Però queda clar que el cadavèric Christian Bale sí que serà força recordat durant molt temps. La seva interpretació monopolitza l'atenció total d'aquest film, eclipsa els seus companys i la mateixa llavor artística d'Anderson... Musho Bale, musho Bale, e..., e...
Dues grans interpretacions, dos grans desdoblaments de personalitat, dues grans pel·lícules... Aquest ha estat elCulturàliade dues paranoies diferents, però amb força semblances, com les de Jack 'Tyler Durden' i Trevor Reznick! Un culturàlia per a Chuck Palahniuk, una 'errada humana' de gran narrativa i, de moment, brillantment adaptat al cinema! Unculturàliaper a na Paula i crec, que-te-creus-que-te-crec, que no serà el darrer! Així ho espero...he... he... he... Fins a la setmana que ve, xatos!
Arriben nous incrèduls a la secció... i tu? Què fas, que no escrius?culturalia@menorca.info... treu la teva personalitat amagada i parla de cinema... que és molt relaxant! He... he... he... Fins prest!