El somriure distant d'Enric Duran

MOISÈS DOLZ SALORD
Escric en aquestes pàgines per fer públic que he expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries a través de 68 operacions de crèdit. Incloent interessos de demora, la xifra actual del deute és de més de 500.000 euros que no pagaré", explica Enric Duran, català de trenta-dos anys, a la revistaCrisi, editada amb una part d'aquests diners manllevats als bancs. La resta del profit de la victòria ha servit per a finançar projectes de vida alternatius promoguts per diferents moviments socials.
Aprofitant el ressò de la seva acció (no el ressò mediàtic, que aquest el paguen els mateixos bancs que han sigut expropiats, sinó el que llenega damunt el seu silenci), Duran explica aCrisicom els bancs creen els diners a través del deute, i com aquest mateix endeutament ha provocat el col·lapse del sistema financer. Diners que no existeixen físicament però que anam pagant entre tots amb els interessos de les hipoteques.
Com és de suposar, en aquestMatrixcontrolat per les financeres qui roba als Grans Lladres no obté cent anys de perdó, com diu el refranyer popular, sinó de persecució. L'activista s'amaga en la clandestinitat, mentre dubta si tornar i convertir el seu més que probable judici en una campanya pública de denúncia dels poders econòmics, sobretot dels bancs.
Duran defineix la seva acció com un acte de desobediència civil ("aquesta acció vol ser una crida per a que cadascú es plantegi el que pot i vol fer per canviar l'estat de coses entre el que sigui possible o fins i tot el que semblaria impossible...") emmarcada dins un context de crisi econòmica, en la que centenars de milers de persones es troben endeutades/hipotecades gairebé de per vida.
Mentre llegia l'edició digital deCrisiha sonat el timbre del carrer. Com que no trobava les claus de la porta, he guaitat per la finestra de la cuina. Hi havia una dona i el seu fill, testimonis de Jehovà. S'han presentat davant la finestra i la dona ha començat a xerrar "d'aquests temps de crisi econòmica i de governs incompetents", davant la pila de plats sense escurar. "Vindrà el Messies, tal i com van predir els profetes de l'Antic Testament", ha dit.
El fillet, mentrestant, s'entretenia amb les fulles del roser de l'entrada, menjades pels caragols. "Per què estan foradades?", es demanava en veu alta, mentre sa mare explicava que si deixes tres palets de blocs a la intempèrie durant anys, quan tornis no trobaràs un edifici fet. És la mà que construeix la mà de Déu. Em demanava si aquella dona hauria sentit a xerrar de n'Enric Duran. Li hauria volgut demanar: vostè coneix n'Enric Duran? És n'Enric Duran el Messies?
Després que els testimonis haguessin marxat, encara era molt prest (avui el sol ha brillat tot el dia, el cel completament blau després d'uns dies ennuvolats), m'ha quedat una sensació d'elevació per dins, com si des del seu somriure distant, n'Enric Duran m'estigués convidant a una festa. Com si em tragués paràsits dels ulls, mentre sento la seva veu, més enfora: "La festa ja ha començat... No veniu a la festa? La festa ja ha començat...!"