Gran dama de l'escena

D eu ser difícil per a vostè explicar d'on li ve el "cuc" de la interpretació quan s'és actriu de tercera generació de teatre.
Sí, i tant. El meu avi ja era actor. La meva mare va començar la professió als 14 anys i fins els 82 que va morir, i mon pare també s'hi va dedicar sempre... A més, a l'Orfeón, en aquella època, es programava una obra de teatre cada setmana. Als 12 anys jo ja feia "El alcalde de Zalamea", de Calderón de la Barca. Clar que pertànyer a una nissaga no significa que després siguis una bona actriu... Llavors, jo era allà dintre, ho vivia, no em plantejava ser o no actriu, per açò crec que tots aquests joves, que a ca seva mai han viscut aquest ambient i els seus pares fins i tot no solen anar al teatre tenen molt de mèrit en arribar un dia i dir que volen ser actors.
Però llavors no era una professió gaire comú, cridava l'atenció.
Així és, però per a mi era el més normal del món. Ara te n'adones que hi havia unes diferències, a l'institut, per exemple, quan havia que llegir a classe sempre em feien sortir a mi.
Se'n recorda quan fou la primera vegada que va sortir a un escenari?
Uf!, no, és impossible perquè la primera vegada em van donar el pit dalt l'escenari. Fou a "Els pastorells", ma mare feia de la Mare de Déu. Ho he viscut tota la vida. Quan sortia d'escola anava directe a l'Orfeón perquè allà era on assajaven els meus pares. Per a mi era el més habitual del món, encara que pujar-se damunt un escenari no és fàcil.
Amb tants d'anys de professió, els seus sentiments no es mesclen amb els de tots els personatges que ha hagut d'interpretar?
No, en absolut. Cada actor té el seu sistema, però en el meu cas, quan he acabat de fer un personatge immediatament queda esborrat. A mi m'ha passat, fins i tot, al cap d'una setmana, que qualcú m'aturi pel carrer i que jo ni tan sols me'n recordi del nom de l'obra. Deu ser perquè quan acabo una obra ja en tenc una altra en preparació. El mateix em passa amb la sèrie "Llàgrima de sang", el que vaig aprendre ahir per una seqüència avui seria incapaç de repetir-t'ho. La memòria és selectiva.
I més en el cas d'aquesta telesèrie d'IB3 amb guions per a 200 capítols i on el seu personatge, na Margalida, és una de les protagonistes...
Sí. Els telespectadors van per la vintena de capítols, però nosaltres ja estem gravant el 108! A més el meu personatge surt moltíssim.
Amb tanta intensitat d'enregistrament, com compagina anar a rodar a Mallorca?
Tenc un contracte especial. Vaig a Palma tres dies a la setmana, però una cosa és la teoria i l'altra la pràctica. Açò a més vol dir que has de fer la feina prèvia a Menorca, t'ho has de preparar i estudiar.
Quan de temps li pot dedicar a tota aquesta planificació de guions?
És incalculable. Depèn de la motivació o l'estat d'ànim amb què t'aixeques aquell dia. A més en una sèrie amb tants de guionistes és més difícil perquè la manera d'escriure d'un o d'altre t'ajuda més o manco.
Parli'ns del seu personatge. Forma part d'un matrimoni ben avingut, propietaris d'una bodega...
Sí, som un matrimoni ideal!
Que n'hi ha d'aquests encara?
No ho crec!, (riu). El meu personatge és una persona encantadora, una dona a qui li agrada ajudar la gent perquè no tan sols el seu matrimoni funciona i la relació amb els fills no pot ser millor, sinó que a més tothom que l'envolta l'aprecia molt. I per açò mateix també rep capçanades..., però en definitiva és un personatge tendre, agradable i molt proper per als telespectadors. Sempre és allà, amb la família.
Àlvar Triay, company de rodatge, digué recentment a una entrevista, en aquestes mateixes pàgines, que "na Laura Pons és bé de Maó"...
Sí, de fet els directors ens varen dir que fóssim el més naturals possible, així que en aquest cas no em tenc que esforçar per res en el meu rallar maonès.
A la telesèrie hi ha una bona representació menorquina, ja era hora no? Com és l'ambient de feina?
Sí, ja era ben hora! De fet faig broma amb l'equip i els dic que fan bé perquè a Menorca hi ha molta gent que es mira la sèrie gràcies a açò, perquè els fa gràcia veure'ns a la "tele". Hi ha un ambient fantàstic, els quatre directors són gent estupenda, i alhora molt diferents. Són tres homes i una dona, però m'hi trobo molt a gust amb tots i açò que quan arribes no saps qui et tocarà aquell dia perquè es van tornant, ja que alhora gravem en diferents moments perquè amb tants de capítols si no no arribaríem a temps, ja que tot ha de quedar enregistrat a finals del proper gener o principis de febrer.
Fer una telesèrie, com a professional, fou tota una novetat per a vostè. Com s'hi troba?
M'hi trobo molt a gust, encara que no és gens fàcil. Tot va començar arran de la meva intervenció a l'obra "Siau benvingut" d'Alexandre Ballester, dirigida per Luca Bonadei i representada amb motiu de la reinauguració del Teatre Principal de Palma. Vàrem estar un mes i mig allà amb molt d'èxit. Després d'allò Humberto Miró, un dels directors de la sèrie, es posà en contacte amb mi. Em varen venir a cercar tot gràcies a que el dia de l'estrena hi havia molta gent del món del teatre.
Llavors devia de ser tot un repte prendre una decisió. Va pensar molt la seva resposta?
Després d'entrevistar-me amb Humberto Miró, ell em va donar un calendari, per tal que estudiés el projecte a Menorca, on quedaven reflectits els dies que em necessitaven per rodar, però en aquell moment mateix jo ja sabia que li diria que sí perquè em feia molta il·lusió. És una decisió de la qual no me'n penedesc en absolut. He trobat un ambient boníssim, als actors ens cuiden i ens mimen molt. Hi estic molt a gust.
Abans de "Llàgrima de sang", ja havia provat sort a la petita pantalla?
Amb anterioritat havia fet una feina per Televisió Espanyola, juntament amb Manel Soldevila. Era un programa cultural sobre Lord Nelson i Lady Hamilton. Va ser una experiència molt polida. També vaig participar a "El vent de l'Illa" de Gerard Gormezano... Però una telesèrie és una altra història, cada dia rodes seqüències de capítols diferents, és un ritme trepidant. L'altre dia vaig entrar a plató a les vuit del matí i vaig sortir a les vuit del vespre.
Després de tanta feina, però, ve l'acollida popular. Com és la reacció del públic? L'aturen els menorquins pel carrer?
Sí, i tant! Una senyora l'altra dia em va dir "Margalida!", i jo amb lo despistada que som no sabia ni per on em venia (riu). La gent que em coneix m'atura, els que no, em fan un somriure... cadascú diu la seva. Em sent molt estimada pel públic de Menorca, a l'Illa he tingut la sort de fer papers molt importants. Fa 20 anys que estic a La Clota, i hem fet una obra per any, qualque vegada dues... A Mallorca no hi ha aquesta repercussió perquè vaig específicament per feina, de l'aeroport directe cap el plató!
És curiosa i molt efectiva la fama televisiva.
Sí, l'altre dia un actor-company em deia: "Laura he fet més de 100 obres a la meva vida i que em coneguin només per una sèrie és molt trist...". Jo no hauria cregut mai que la gent estigués tan enganxada a la televisió.
La pitgen per treure-li més informació de la sèrie...
(Riu). Mira, fins i tot hi ha coses que nosaltres mateixos no sabem. Òbviament no podem dir res. Aquests dies em miro la sèrie per veure a quin punt està i que no sigui que se m'escapin coses que encara no han passat. Jo mateixa estic intrigada, hi ha informació que, al saltejar-nos capítols en el rodatge, ignoro. No sé quina relació vaig tenir de jove amb "l'amo", fins on vam arribar, sé que jo, o que ell, m'estimava molt, però no sé res més... (riu).
Acostumats com estàvem fins ara a les telesèries catalanes de TV3, com valora l'arribada dels culebrots de producció pròpia a Balears?
És molt positiu perquè els actors no sempre tenen feina i aquesta és una oportunitat boníssima, un recolzament molt important per a la gent jove que es vol dedicar a açò. Clar que la situació ideal és la de la Televisió Catalana on els actors graven de vuit a tres, i amb aquest horari els és més fàcil compaginar la "tele" amb altres projectes. Crec que açò també s'arribarà a aconseguir a les Illes. A Mallorca ara per ara hi ha una activitat artística important, hi ha molta gent jove que són bons actors i que cal recolzar, com tots els menorquins que he trobat a Mallorca: Queralt Albinyana, Josep Mercadal, Àlvar Triay, Enka Alonso, Aída de la Cruz... En un moment donat de la sèrie també sortirà Joan Gener, son pare d'en Rodo Gener.
Quina anàlisi fa de l'àmbit teatral a Menorca?
El problema que tenim a Menorca és la manca de teatres. Temps enrere hi havia teatre a Llucmaçanes, a Alaior n'hi havia tres, a Sant Lluís dos... i tot açò ha desaparegut. Llavors, la gent estava habituada a anar al teatre. A Mallorca qualsevol lloc l'aprofiten i en fan encara que sigui un espai alternatiu. I aquí ni tan sols tenim sales d'assajos, una reivindicació que no voldria morir-me sense veureu-la. No tenir açò, ni teatres en condicions és una vergonya. Imagina't fer una obra tan potent com "La reina de bellesa", que va costar mig any d'assajos, i no poder-la representar més que sis vegades! No la pots rodar per manca d'espais...
Fer teatre és viure dues vegades?
No sabria dir si és viure dues vegades, però sí sé que és una professió que t'ajuda a enfrontar-te amb el dia a dia, estiguis com estiguis anímicament perquè si estàs malament has de fer un esforç perquè el públic no ho noti i si estàs bé has de controlar perquè el teu personatge no sigui gaire explosiu. Interpretar vol un autocontrol rigorós damunt el teu estat d'ànim. És curiós perquè la gent no s'ho creu, però els actors normalment som gent tímida i aquesta feina t'obliga a obrir-te.
Quin és el paper que més l'ha commogut?
Recordo "La reina de bellesa", fou una mica de catarsi. El vaig fer amb la meva filla. És una lluita entre mare i filla terrible duita a tots els extrems. Per a totes dues va ser una interpretació bastant difícil perquè per molt que controlis, dalt l'escenari sempre surt el bo i el dolent de la teva persona.
Doni un consell als joves de Menorca que vulguin ser actors perquè sembla que açò de sortir de l'Illa té més avantatges...
Avui hi ha unes generacions prèvies de joves que en aquest sentit han fet un bon camí, però tots els que he conegut, la majoria, tenen una altra carrera, una alternativa per si el món de la interpretació els fallés. Açò és quelcom que no està demés. Però si els fa il·lusió que s'hi dediquin de ple perquè l'arribada d'una escola d'art dramàtic a Menorca a obert una porta. Però la preparació ha de ser forta i intensa, no han de defallir.
Què és el més dur de ser actor?
La inseguretat de no saber mai quan acabes si tindràs una altra feina. Afortunadament no és el meu cas, però és el cas del noranta per cent dels actors.
El teatre està en crisi?
El teatre sempre ha estat en crisi. Hi ha molts autors, però quantes obres bones es poden representar? És com el cinema, es tornen a fer remakes. Si no hi ha un text bo l'actor no té res a fer. Surten obres bones però encara no n'hi ha prou.
Així i tot, hem d'animar la gent perquè vagi al teatre.
És clar. En el cas de Menorca el que hem de fer és que hi hagi prou teatres perquè la gent s'hi torni a habituar. El mateix va passar amb el cine, fins que no es va obrir l'Ocimax la gent no es va reenganxar. Mai hauria pensat que vingués gent des de Ciutadella per veure una pel·lícula. Els polítics se n'haurien de fer càrrec de que a l'Illa s'han de crear uns espais adequats. I no és necessari gastar-se tants de milions per fer-ho, la bellesa formal de les coses no cal, sinó sols un lloc on puguem crear i on la gent pugui venir a gaudir del teatre. Al públic, una vegada immers a l'espectacle, li és igual si seu a una cadira de plàstic. Mentre hi hagi una bona acústica, amb un poc de imaginació i un poc de gust ja es pot fer cosa.

Al Teatre Nacional de Catalunya per la porta gran

S'estrena al Teatre Nacional de Catalunya amb "Mort de Dama" de Llorenç Villalonga, un clàssic contemporani de les lletres catalanes, sota la direcció de Rafel Duran.
Sí, serà el proper 22 de gener i romandrà en cartell fins l'1 de març. A l'obra faig el paper de donya Maria Gradolí, la mare de les filles lletges. És una senyora acomodada, parenta llunyana de donya Obdúlia Montcada, una dama de l'alta aristocràcia mallorquina que està a punt de morir. Aquesta obra es va fer per primera vegada fa 40 anys al Teatre Romea de Barcelona i aquesta és una adaptació teatral diferent de Marc Rosich i Rafel Duran, perquè els personatges que surten a la novel·la existeixen aquí, però molts que només s'anomenen a la novel·la en aquest muntatge estan molt ben representats. Són 19 actors principals, sense comptar la resta. És una obra amb un vestuari clàssic i on el meu personatge té una presència notable dins el repertori. Estic molt contenta ja que entro al Teatre Nacional de Catalunya per la porta gran.
Realment és una oportunitat molt valuosa d'entrar a un prestigiós escenari, són paraules majors...
Sí, i tant! El Teatre Nacional de Catalunya és per al teatre com el Liceu per a la música. Allà cuiden els actors fins el més mínim detall.
També és la seva estrena a Barcelona?
Amb La Clota ja havia rodat per Catalunya, però mai a Barcelona. És una oportunitat única.
Quan començaran els assajos?
El mes de novembre, açò vol dir que hauré d'anar i venir. Estaré entre la sèrie i l'obra de teatre.
Com li arribà el projecte?
També va ser arran de la representació de "Siau Benvingut", al Teatre Principal de Palma. Participar a aquesta obra ha estat clau, m'ha obert dues portes molt importants per la meva trajectòria.
El seu somni teatral ja està complert?
Sí, i encara que em surtin més coses. Amb "Mort de Dama" girarem per Catalunya i després serem dues setmanes al Teatre Principal de Palma. Estic compromesa amb el TNC fins el proper dia 15 de juny i així i tot faré una petita cosa amb La Clota de la qual encara no puc avançar res més. Després tenc un altre projecte que en Pitus Fernández té previst per d'aquí a tres anys i que, si surt, per mi serà segurament el millor que hauré fet al llarg de la meva carrera.