EL DISGUST

Josep
Masanés
Havia caigut davant la porta del vestidor. Malgrat tot, sabedora que s'estava morint, havia fet un darrer esforç i havia anat fins el llit, havia rodolat per sobre ell com una mena de soldat que practiqués "la croqueta" i havia caigut a l'altre costat sense poder atènyer el seu objectiu. El telèfon estava despenjat, però no havia pogut fer més. Sobre la moqueta blavosa que acabaven d'instal·lar, i que tanta il·lusió li feia al seu marit, jeia la dona amb els ulls estorats per la impressió.
Quan l'home entrà a l'habitació, ella només veié els seus peus per sota el llit, però eren, indubtablement, els del seu marit. Ella intentà captar la seva atenció. Intentà cridar, però la seva veu no sortia. Intentà aixecar-se, però no podia. Intentà donar un cop amb el peu, amb la mà, al terra, però el seu cos no responia.
Però, ella no tingué temps de pensar en això. De sobte es preguntà com era que el seu home no estava a l'oficina. Ell obrí el calaix de sota la calaixera on ella guardava la roba interior. L'home xiulava satisfet. Ella començà a entendre el que succeïa. Sentí remor de robes que es treien i que es posaven i ja s'imaginava al seu home mirant-se al mirall amb les seves calces i el seu sostenidor. Que li passés això a ella! Precisament a ella, que sempre havia estat una estricta creient. Que sempre havia fet el que havia de fer. Que no li havia donat motiu de queixa. Quin càstig i quina penitència!
L'home, efectivament, estava fent una desfilada de modes en roba interior a ritme dels seus xiulets que eren com una mena de "Nou setmanes i mitja" en versió "hip-hop". L'home, amb la seva barba dura de masclot, fins i tot s'emprovà un barret de la seva dona de color verd poma, amb una floreta enganxada i que, naturalment, no li entrava al cap. Estava guapíssima!
La seva dona, estesa al terra, seguia impacient els avenços del seu marit, maldant acabar de descobrir què succeïa.
L'home s'entaforà uns pantis, es calçà unes sabates de taló de color vermell, es pintà les galtes, els llavis i les pestanyes i es posà una diadema per tibar enrere els seus escassos cabells i unes arracades llarguíssimes a les orelles que representaven La Giralda de Sevilla. A continuació encengué una cigarreta i, assegut sobre el llit, l'home semblà dubtar un segon. Aleshores, després de donar-se un cop al cap amb el cantell de la porta del vestidor al doblegar-se un turmell per culpa dels tacons massa alts de les sabates, començà a potinejar dins l'armari i, després de diversos "frec-frec", "bom", "pataxof", i un parell de renecs, l'home aconseguí treure un maletí negre de l'interior més recòndit de l'armari. El prengué, es girà, donà unes passes cap on era la dona i deixà el maletí sobre el llit. Agafà la clau que duia sempre al damunt i anà a obrir-lo. Però, llavors, parà esment que la darrera vegada no l'havia tancat. Es digué a si mateix que havia d'anar més en compte. Que si la seva dona descobrís les seves aficions secretes, li donaria un disgust. I ell se l'estimava molt la seva dona.
Aleshores fou quan veié que hi havia alguna cosa estranya a la cambra. La vànova estava arrugada. Com si algú s'hi hagués posat al damunt. I, a sobre la tauleta de nit el telèfon estava despenjat. Anà a col·locar-lo al seu lloc. L'home no suportava les desviacions. Tot havia d'estar al seu lloc.
Mentre, la seva dona, que havia sentit el "clec" "clec" de la maleta a l'obrir-se, a la fi havia entès tot el que havia passat. El per què d'aquella situació. Perquè havia mort. I és que la pobra havia mort del disgust.