'Sóc l'únic pare que tens!!.. Jo sóc el maleït 'paterfamilias'!!.. (Coen vol.1)

FERNANDO SABINO SEGUÍ
'Oh Brother, Where are Thou' (2000) va suposar, en el seu moment, una nova reinterpretació personal dels germans Coen de la seva cultura integral, en aquest cas codificant la música tradicional nord-americana, la seva història i... 'L'Odissea' d'Homer! Aquests dos cineastes sempre han caminat pels estranys camins del cinema independent, i el seu estil, personalíssim i difícil de pair per als 'majors', remou sempre entre els universos literaris nord-americans, l'articulació de cinemes clàssics tan variats que van des d'Alfred Hitchcock fins a Frank Capra i el seu particular discurs crític, absolutament distingible i, a la seva manera, poètic. El seu segell invariable és el seu brutal sentit de l'humor, que vesteix cadascuna de les seves produccions. Però de la dotzena llarga de pel·lícules que han dirigit, només la meitat s'apropa al que podríem considerar comèdia pura... No resulta fàcil catalogar la seva filmografia per gèneres, quan la seva principal virtut és la d'atordir aquests i domesticar-los al seu gust... Avui intentaré mostrar els Coen més 'slapstick', més còmics, més 'cartoon'...
Joel i Ethan Coen van néixer a Minneapolis (Minnesota) als anys 1954 i 1957, respectivament. De petits jugaven a ser directors de cinema amb una càmera super 8 (i de grans sembla que encara ho fan!). Joel va estudiar a la University Film School de Nova York, mentre que Ethan es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de Princetown. Ja estudiats, Joel va començar a treballar d'ajudant de muntatge per a produccions independents de terror com 'Posesión infernal' de Sam Raimi, mentre que Ethan anava escrivint guions per a ells mateixos i per a altres, entre ells el de 'Sangre Fácil' que esdevindria el seu primer film, ja premiat com a millor pel·lícula als Independent Spirit Awards i al Festival de Sundance de 1985... El primer esglaó d'una carrera única i personal... Benvinguts al primerculturàliadels irreverents germans Coen! Benvinguts alCulturàliad'aquests dos innovadors francotiradors del món del cinema i les seves comèdies! Voilà!
Després de 'Sangre Fácil' (1984) va venir 'Rising Arizona' (Arizona Baby, 1987), autèntica comèdia esbojarrada sobre el malson americà, via 'cartoon' tipus Coyote i Correcaminos. La necessitat d'un vulgar lladre de mitja volada per crear una família i integrar-se en la societat d'una Amèrica profundíssima ( H.I., és a dir, Nicolas Cage), esdevé una divertidíssima carrera d'obstacles, una projecció onírica i hipervitaminada de la revolució crítica que començaven a imprimir els Coen. Impressionant repartiment, aleshores més independent, amb Cage, Holly Hunter i Frances McDormand, actriu 'fetitxe' dels germans i senyora Coen, via Joel...
Després de la maduresa i la claredat estilística demostrada pels de Minnesota a 'Barton Fink'(1991), i reconeguts com a artistes a nivell mundial, van voler recuperar la posmodernitat còmica d''Arizona Baby' amb 'The Hudsucker Proxy' (El Gran Salto, 1994). Comptaven amb un pressupost generossísim a càrrec de Joel 'Arma Letal' Silver i van voler adequar-se a la comèdia clàssica dels 40, especialment fixant-se amb l'estil de Frank Capra, tot i que l'estimació als personatges, tan pròpia d'aquest, es liqua amb una acidessa més pròpia de Billy Wilder. Tim Robbins, Jennifer Jason Leigh i el recentment dessaparegut Paul Newman van protagonitzar aquesta faula fantàstica, amb hulla hop inclòs. L'existencialisme i la sàtira social al servei d'una obra que, tot i la seva validesa, va quedar relegada a un segon pla de la seva carrera.
Vindria el punt i a part de 'Fargo' (1996) i després...'The Big Lebowski' (EL Gran Lebowski, 1997), punt àlgid de la seva obra, adaptació marciana de Raymond Chandler i apologia descarnada del desencantament de la societat, reflectida en el meravellós personatge The Dude, és a dir, El Nota, un Jeff Bridges patètic i entranyable. Després de la relliscada comercial de 'El Gran Salto', els Coen afrontaven una comèdia amb una maduresa evident, rescatant l'onirisme lisèrgic (que en aquest cas té una justificació dramàtica... he... he...) de llavors i oferint una mirada directa, però obtusa, de l'univers 'Cartoon', i deixant que sigui el magnetisme total dels personatges l'eix del disbarat... l'impermeable hàlit de cinisme, apuntant directament a la ignorància de les classes baixes, cohabita de forma genial entre gent com El Nota, el seu inseparable fatxa-soldier Walter Sobchack (John Goodman) o el brutal Jesús Quintana (John Turturro), al ritme dels Gypsy Kings...
Després rodarien l'esmentada 'Oh, Brother!', una de les seves propostes més eclèctiques. Si fins ara feim referència a la comèdia com a punt de partida de la proposta fílmica, en aquesta ocasió els Coen s'apropen, des d'una perspectiva molt indirecta, al gènere musical. Des d'aquest film, la comèdia pels Coen té un nom: George Clooney. El seductor total en un constant estat d'autoparòdia. En aquest cas és Everett McGill, un fugat Ulysses recreant l'obra d'Homer durant l'època de la Gran Depressió amb coordenades musicals absolutament folk ('Man of Constant Sorrow' és una de les cançons més esbojarrades i genials de la història del cinema, sense cap dubte...). Un macrohomenatge cultural descomunal, excessiu i poc fluid, però una comedia irrepetible...
Clooney i els Coen tornen a veure's les cares a l'única comedia romàntica del duet, una mena de 'La Guerra de los Rose' (Danny deVito, 1989) estil Howard Hawks, que és 'Intolerable Cruelty' (Crueldad Intolerable, 2003). Aquest material, poc adient a l'univers Coen, esdevé un dels treballs menys personals dels autors, però disposa de tots els ingredients d'una gran comèdia basada en patrons clàssics. A la parella protagonista, Clooney i una esforçada però massa estirada Catherine Zeta-Jones, afegir-hi la complicitat de Billy Bob Thornton i de Geoffrey Rush, en una seqüència introductòria pròpia del millor slapstick. L'exploració de la guerra de sexes des del sempre recurrent pels Coen Preston Sturges, juntament amb Ernst Lubitsch i l'esmentat Hawks. Elegància al servei d'uns grans diàlegs, però uns germans Coen submisos al lluïment de les seves 'stars'...
Encara als cinemes la meravellosa 'Burn After Reading' ('Quemar después de leer', 2008), la darrera aproximació dels Coen a la comèdia va ser la negríssima adaptació de la joia de la Earling 'El Quinteto de la Muerte' (Alexander Mackendrick, 1955, amb Alec Guinness i Peter Sellers), 'The Ladykillers' (2004) amb un Tom Hanks passat de rosca com el professor de llengües mortes G.H. Dorr. La pel·lícula fou una mica ignorada, potser per no caure en un desagraïment cap a l'original, i ofereix una mecànica amable sobre la comèdia negra clàssica, però que potser serveix millor l'humor britànic. Proposta feble, però amb una Irma P. Hall simpatiquísima, de relectura còmica, situada, en aquest cas, al sud dels Estats Units. Una bona comèdia cínica per acomiadar elCulturàliasobre l'obra més lleugera dels germans Coen. Incrèduls! La setmana que ve, els Coen es posen serios! Surrealisme, sang i fetge i film noir a l'univers dels de Minneapolis... Fins llavors, al·lotets!
La incredulitat segueix tenint correu electrònic, no ho oblideu:culturalia@menorca.info... No despistarse! Gutiérrez, que le veoooo...