Petroli (II)

Fons Menorquí de Cooperació
Ferreries
La setmana passada es van exposar els impactes menys coneguts del petroli en els països que en són productors ( pitjor qualitat de vida, menys democràcia, violència i corrupció). L'article d'avui vol fer una aturada en els països que no en són productors, però si consumidors, per reflexionar sobre les implicacions d'un model econòmic basat en l'ús de combustibles fòssils.
La geografia del consum
Tot i sabent que els combustibles fòssils són limitats, la demanda d'energia sembla no tenir final a causa del paper fonamental que l'hi hem donat als països del nord en el nostre desenvolupament i qualitat de vida. Així, el mapa de consum d'energia és gairebé negatiu del de la producció.
Reserves minvants
Una de les preguntes més important actualment relacionada amb el petroli és poder dir de manera fiable quan n'hi ha. Segons ASPO, una xarxa de geòlegs i científics vinculats a institucions i universitats va posar data per el zenit i el declivi de la producció del petroli i el gas: entre el 2003 i el 2008, la qual cosa vol dir que ens trobem precisament en aquest moment.
Els estudis de l'ASPO es basen en el principi de la corba de Hubbert, que ja l'any 1949, sent empleat de la Shell, va vaticinar que els combustibles fòssils tenien els anys comptats. La seva corba plasma gràficament el comportament dels pous de petroli: tot pou de petroli o de gas, o tot recurs no renovable, passa per una corba de producció en forma de campana des que el pou o el jaciment es descobreix i es comença a explotar, fins arribar a un zenit, després del qual es comença a descendir inexorablement cap a l'esgotament final.
Un raonament senzill porta a concloure que, si hi ha poques reserves i minvants, l'esperança radica a trobar nous jaciments. No obstant això, no es pot ser optimista, els científics de l'ASPO conclouen que més del 90% del petroli mundial ja està descobert.
L'Agència Internacional de l'Energia (AIE) i altres organismes sostenen que amb tecnologia, i perfeccionant els sistemes de càlcul, les perspectives podrien millorar. Això voldria dir que, en el gràfic en forma ed campana, el cim es convertiria en altiplà, prologant la situació actual cinc o deu anys més, i que després baixaria no pas en pendent sinó en picat.
La realitat és que cada vegada hi ha menys petroli, és de pitjor qualitat i la seva extracció és més cara. Com va dir un geòleg, l'exploració petroliera s'ha tronat com una cacera en la qual els progressos tecnològics permeten al caçador millorar l'escopeta, però la presa és cada vegada més petita i escassa.
Què farem?
El panorama actual exemplifica en el petroli una evidència més general: aquest model de desenvolupament només és viable si és limita a aquí i ara; és a dir, no és possible per sempre ni per a tothom. L'alternativa és el desenvolupament sostenible, una expressió que es troba en molts discursos polítics, però que no sol anar acompanyat d'accions concretes.
L'economista Herman Daily proposa tres condicions senzilles per construir un món materialment i energèticament sostenible:
1- El percentatge d'ús dels recursos renovables na ha d'excedir la seva capacitat de regeneració
2- El percentatge d'ús dels recursos no renovables no ha d'excedir el percentatge al qual es poden desenvolupar els substituts renovables
3- Els percentatges d'emissió de contaminants no poden excedir la capacitat d'assimilació de l'entorn.
El protocol d'Uppsala
El 16 de febrer del 2005 va entrar el vigor el Protocol de Kyoto, un acord entre governs que estableix que el conjunt de països industrialitzats ha de contaminar, entre el 2008 i el 2012, un 95% del que contaminava l'any 1990. Aquest acord va començar a gestar-se l'any 1997. No obstant això, no va poder entrar en vigor fins vuit anys després, i ho va fer sense la participació del primer contaminador mundial - els Estats Units-, ni tampoc la Xina i l'Índia.
El fracàs -o èxit limitat, per els més optimistes- del Protocol de Kyoto rau en el fet que no posa el dit a la llaga: mentre el model, la utopia i el somni universal de desenvolupament siguin sinònim de creixement hi ha poc a fer. El desenvolupament entès d'aquesta manera s'alimenta de petroli, de manera que la contaminació que ens aboca al canvi climàtic es pot frenar, però no aturar.
Així les coses, l'any 2003 els científics de l'ASPO van elaborar l'anomenat Protocol d'Uppsala. Pedro A. Prieto Pérez, vice-president de l'Associació per a l'Estudi dels Recursos Energètics (AEREN) resumeix de la següent manera les propostes d'aquest protocol:
-Començar a estudiar el descens voluntari del consum, segons les taxes d'esgotament dels combustibles
-Preveure mecanismes de solidaritat amb els més pobres
-Analitzar de manera molt més científica i realista la situació
-Aturar el creixement econòmic i de producció il·limitat i infinit.