Somiant al mig de l'encreuament de Miller

FERNANDO SABINO SEGUÍ
Incrèduls! Arriba el fred i la tardor comença a semblar-se a un frondós bosc sembrat de fulles mortes... 'Miller's Crossing', és a dir, 'Muerte entre las Flores' segueix sent el meu gran clàssic modern preferit dels Coen i Tom Reagan (Gabriel Byrne), un dels meus personatges escollits de sempre. Sempre al cinema dels germans Coen, Joel com a director i Ethan com a productor, o al revés, escrivint a quatre mans o muntant sota el nom de Roderick Jaynes, hi ha una mirada perversa, distinta, radical i mai revisionista dels gèneres, treballant sobre els codis, personatges i històries atenent a una nova estratègia narrativa i formal, deutora del model original, però també independent del mateix, xapat tot per un irònic i subliminal humor negre.
Les seves comèdies no són una excepció i d'això ja vam donar prou compte la setmana passada. Però aquests dos genis ho han sabut aplicar molt bé, potser de manera més flagrant, quan s'han apropat al thriller, a les adaptacions literàries o al cinema negre més tradicional. Benvinguts, una setmana més, alCulturàliadels Coen, vessant més seriosa! Benvinguts a l'univers dels assassins existencials, dels 'sheriffs' de família i dels perruquers invisibles! Benvinguts alCulturàliade Dashiell Hammett, James M. Cain i Cormac McCarthy, empastifats de l'entremaliada visió dels de Minnesota!
Tot plegat va començar l'any 1984 amb el seu primer film, 'Blood Simple', un fresc i esbojarrat thriller de 750.000 dòlars de despesa. Moviments desequilibrats, moments dramàtics excessius i barrocs i figures narratives de pur cinema de terror són la carta de presentació d'aquests dos cadells afamats de cinema i sobrats de talent. Més enllà del simple desgast adrenalític d'una obra primerenca, a 'Sangre Fácil' hi ha una feina molt matisada per a justificar la senzilla premissa argumental. Així, la càmera frenètica i el muntatge vertiginós tenen una justificació estilística clara i precisa, perquè aquesta mostra de pur 'noir' estil James M.Cain, mesclada amb Hitchcock, amb un toc quasi 'explotation' acabi semblant una variant d'un John Carpenter 'pulp'. Frances McDormand encapçala l'òpera prima dels Coen, que també endevina el constant atac crític contra l'estupidesa quotidiana de l'Amèrica profunda... Un thriller hard per a obrir boca...
Quasi consecutivament, Joel i Ethan Coen treballen en un guió que acabaria dirigint un tal Sam Raimi i que esdevindria sant i senya identificativa del seu estil posterior: 'Crimewave' ('Ola de Crímenes, Ola de Risas', 1985... el patetisme dels traductors espanyols en el seu punt més àlgid...). "El primer 'pastitxe' global que van concebre els dos germans, amb mesclòrum de 'thriller', comèdia esbojarrada, gènere de terror, muntatge de narrativa gràfica i estètica de sèrie B al servei d'una idea reduïda a la mínima essència(...) i camuflada amb malabarismes tècnics força innocus" (Quim Casas). Tot i ser compartida creativament, aquest film obra la tendència paròdica dels germans Coen i el seu humor purament 'slapstick', que arrossegaran posteriorment, fins i tot en les seves incursions més classicistes...
'Miller's Crossing' (1990) és una descarada revisió de 'La llave de Cristal' de Dashiell Hammett, però amb una confrontació italo-irlandesa de fons. Ens trobem davant una història espinosa, plena de forats omplerts de pur art cinematogràfic i que acaba amb un dels millors 'The End' de la recent història del cinema. Afilats diàlegs de pur 'noir' sota una de les millors fotografies de la filmografia Coen, la de Barry Sonnenfield (posteriorment famós director de 'La Familia Addams' i 'Men in Black'), marrons i grisos al servei d'un elegant Tom Reagan, heroi hammettià per excel·lència, un currant que es pateja els carrers i gasta tones de saliva per salvar la seva pell. Un personatge que ja està en un lloc privilegiat del setè art. Un lloc a on no es mor mai, per molt que volin els barrets...
Algú pot saber què passa per la ment d'un escriptor bloquejat davant la plana en blanc? Els ­Coen busquen una explicació a un fosc i humit hotel, a on la creació es revela com a un acte impossible...
'Barton Fink' (1991) és una pel·lícula sobre el cinema, sobre l'escriure i sobre l'infern... una cruel diversió mefistofèlica al voltant de l'home corrent, un simple autor de teatre de Nova York... Els Coen tanquen John Turturro-Barton Fink en un escenari claustrofòbic i angoixant, decorat amb terrorífics papers pintats que es desferren de les parets, fauna voladora amenaçant, humitat i por, i un veí, Charlie Meadows-John Goodman que no l'entén gens. Onírica desintegració de la psique creativa, paràbola àcida dels envolats hollywoodencs i decadència oberta d'un somni trencadís... sense ser una de les seves millors obres, tot i la seva personalitat, es va emportar la Palma d'Or al Festival de Cannes d'aquell any...
Després de la decepció que va suposar la seva primera col·laboració 'oberta' amb la indústria, 'The Hudsucker Proxy'(1994), els Coen van tornar al seu terreny més familiar, l'hàbitat dels inicis, el 'thriller' desbocat tipus 'hardboiled' que va ser 'Simple Blood'...i van parir 'Fargo' (1996), un dels seus cims creatius inexcusables. A diferència de la seva cinta de debut, 'Fargo' és més accessible i comercial, tot i el seu minimalisme estètic, desdramatitzant la violència, però atorgant un to sec i directe i un sentit de l'humor més despert i personal que mai. La trama criminal està matisada per una mirada corrosiva i cínica damunt el depriment Mig Oest, centrada en el personatge de la 'sheriff' en estat de bona esperança Marge Gunderson, una oscaritzada Frances McDormand, amb un accent exagerat dels de Minnesota. Sense pietat els Coen retracten l'estat que els va veure néixer i converteixen aquest film en una blanca, però negríssima alhora, caricatura 'hitchcockiana' de l'estupidesa galopant del Middlewest... of course!
Un salt en el temps.
'Jo no parlo gaire. Em dedico a tallar el cabell'... és Billy Bob Thornton, un excel·lent personatge Ed Crane, que passa de puntetes per la vida... és 'El Hombre que nunca estuvo allí' (2001), l'apropament més fidel a l'obra de James M. Cain que han fet mai els Coen i l'aproximació més visual i narrativa al cinema negre dels anys 50. Però 'The Man Who Wasn't There' va més enllà de tot això. Davall la simplicitat formal en blanc i negre i el llenguatge senzill, trobem l'obra més obertament filosòfica dels de Minneapolis. Ludwig Wittgenstein planeja damunt el metratge. L'existència de nosaltres mateixos depèn de la nostra mirada, de la mateixa manera que el coneixement filosòfic ve determinat per l'actitud. L'existencialisme de Crane té una coartada criminal digna d'Alfred Hitchcock de nou i el to reflexiu de la cinta beu tant del 'pulp' de Cain com de l'autoral tipus Albert Camus. Els Coen tornen a sotmetre els seus personatges als lligams d'un destí capritxós i irònic i el pobre Ed Crane acaba 'cremat' de la seva pròpia i buida existència...
La darrera incursió dels Coen en els clàssics moderns americans va ser l'any passat amb 'No Country for Old Men' (2007) del gran Cormac McCarthy. Un 'deconstructed western noir' (com el va definir, sàviament, un conegut crític de cinema local) a on un ambient polsegós i deshabitat serveix d'escenari per a una escabetxina a càrrec del revers existencialista d'Ed Crane, un Anton Chigurh que observa el món des de la seva clarividència asocial. Javier Bardem ens va oferir un dels millors papers de sempre i va fer oblidar l'esgarrifós tupé de Barton Fink per sempre gràcies al seu look 'príncipe-de-Bekeler-Killer'... Una obra total. Una obra mestra absoluta que va ser reconeguda amb tota mena d'Oscars la darrera edició...
L'univers dels germans Coen està plegat de codis. Codis desxifrats amb particularitat; les claus dels gèneres cinematogràfics esdevenen metacinematogràfics i han convertit aquest parell de brètols en els grans exponents del cinema independent nord-americà...Aquests han estat un parell de culturàlies dedicats a aquest parell! Aquest ha estat elCulturàliade la miscel·lània d'estils que manegen Joel i Ethan Coen, autèntics representants de la cultura nord-americana del segle XXI! Una revisió del que és el cinema negre en mans de l'extraordinari imaginari satíric dels Coen... Fins a la setmana que ve, incrèduls!