La memòria voluble

MOISÈS DOLZ SALORD
Cada vegada que he baixat a Ciutat, durant aquests quinze anys, he mantingut l'esperança, conscientment o inconscient, que ens tornaríem a veure. De fet, fins fa poc creia que un encontre fortuït pel carrer, o dins un bar, o pujant a l'autobús, havia de ser una qüestió tan fàcil com inevitable. Però no ha sigut així.
No és que visqui esperant un encontre amb tu, no mantenc aquesta il·lusió. Però no puc evitar, quan travesso les avingudes, mirar si et veig a través dels finestrals lluminosos del bar Cristal, allà asseguda ben igual que la primera vegada que vam quedar (recordo que em vas haver d'explicar com arribar-hi). Ni tampoc puc evitar, de vegades, escrutar l'angle d'un rostre, les sivelles d'unes sabates entre els vianants al carrer dels Oms. D'altres, em sorprenc a mi mateix fitant els passatgers nocturns de l'autobús nombre 3, el que ve del Coll d'en Rabassa.
La Ciutat no és gran, almenys no tan gran com perquè no ens haguem vist durant tant temps. Qui sap, és possible que ja no visquis aquí, i els meus esforços per retrobar-te siguin inútils. També pot ser que t'hagi vist i no t'hagi reconegut, quinze anys poden canviar bastant la fesomia. Tal vegada hagis creat una família, tal vegada ja siguis mare, tal vegada cobris un bon sou, tal vegada...
De la gent d'aquell entorn tampoc n'he sabut res més, cap indici que em condueixi a tu. Mentida. Una vegada, fa cosa d'un any, em vaig treure el carnet de lector a la biblioteca de Santa Catalina i la bibliotecària em va dir: No te'n recordes de mi? No, no m'enrecordava d'ella. Era n'Èlia i no l'hagués reconeguda en absolut. Havia canviat, i supòs que jo també perquè només em va reconèixer després de llegir el meu nom al carnet. Vaig sortir de la biblioteca amb la necessitat imperiosa de trobar-te, d'anar a casa de la teva mare, al Coll. I ho vaig fer, vaig anar a ca ta mare. Em vaig quedar allà, dret davant la porta una bona estona. I després me'n vaig anar.
A n'Èlia, per descomptat, no li vaig demanar per tu. Em va demanar on vivia, què feia, i coses així. Recordo que em va mirar estranyada quan li vaig dir que la zona que més m'agradava de Ciutat era el carrer Aragó. Reconec que el carrer no té res d'especial, a part del trànsit dens i sorollós, un paisatge urbà vorejat de blocs de pisos i establiments comercials i restaurants i semàfors i voravies amples. És clar que veig el carrer Aragó amb ulls del passat, els mateixos ulls que tancava quan ens refugiàvem a l'habitació del nombre 154 cada vegada que podíem. No és una imatge real la que veig, és una imatge antiga com la llum de les estrelles.
Una nit, mentre fèiem l'amor damunt la taula del menjador, ens vam adonar que les nostres ombres es projectaven contra les cortines blanques del finestral, com una pantalla gegant posada enmig del carrer Aragó. Que es morin d'enveja, vas dir tu.
Encara ara, quan camino pel carrer Aragó, i vaig a travessar el pas zebra del creuer amb Balmes i Marquès de la Fonsanta, especialment si és de nit i ha plogut, i els llums es reflexen damunt l'asfalt, em trobo fora de mi, tenc el convenciment que en qualsevol moment pot succeir qualsevol cosa, encara que en realitat mai no succeeixi res d'extraordinari. Mentre camino per allà, durant aquells moments, estic fora del temps. Segurament, la major part de les coses que recordo no han existit mai, els fets que recordo mai han succeït en la realitat. Tant se'm dóna.
Durant tots aquests anys, he vist la Ciutat viva, s'ha mantingut viva als meus ulls perquè a cada cap de cantó creia que t'havia de tornar a veure. Però açò no succeeix mai, no ha succeït des que ens vam acomiadar. Tanmateix, si et tornés a veure, no sé què et diria, no sé què faria ni com reaccionaria. Et diria que em sap greu el que va passar? Buscaríem un lloc més íntim, sense dir-nos res?
Qui sap, és possible que si algun dia et torno a veure, si algun dia ja sé on he de venir a buscar-te, la ciutat mori per sempre dins meu.