Coneixent el Sàhara

Susana Mora Humbert
Maó
Una de les mestresses de l'escola de Primària mercadalenca, na Rosa, va viatjar al Sàhara tot junt amb un grup de persones de les nostres illes, entre les que s'hi trobaven na Rosa Palliser i na Clàudia. En la seva estada, van tenir l'oportunitat de conèixer quins són els costums, tradicions i l'estil de vida d'aquest poble per a nosaltres tan llunyà, qualificant l'experiència en el seu conjunt d'inoblidable i irrepetible. En tornar i reincorporar-se en les seves rutines, varen decidir fer extensiva la seva vivència i apropar-la tot el que fos possible a tots aquells que estiguessin disposats a sensibilitzar-se amb ella i a aprendre'n. D'aquesta manera, van optar per començar la seva tasca en el centre escolar en el que la Rosa imparteix classe.
El Sàhara per als més menuts
Aprofitant el suport fotogràfic per a explicar cada detall del seu ­viatge, varen aconseguir fer arribar la seva història als més menuts, els quals, emocionats amb allò que per a ells tot just semblava un conte de fades, varen interessar-se per cadascun dels indicis del relat. En acabar, varen decidir portar a terme una activitat didàctica per facilitar el processament de la informació rebuda pels infants i ajudar a exterioritzar els seus sentiments al respecte. L'activitat en qüestió, consistí, en el cas dels alumnes de cinquè de Primària, en inventar un conte sobre un viatge imaginari a un campament de refugiats, i en el cas dels alumnes de P-5, en fer un treball sobre "Un dia i una nit al Sàhara", activitat aquesta darrera que tractava de classificar diferents retallables en dues cartolines en què una representava el dia i l'altra la nit.
Conte
Una de les històries que van ésser redactades pels alumnes de cinquè ens ha estat facilitada per la seva mestressa, pel que hem decidit recollir-la tot seguit als efectes de compartir-la amb tots els nostres lectors:
"Hola em dic Aixa, visc al Sàhara a un poblet anomenat 27 de Febrer.
Tenc 11 anys, visc a una haima amb la meva família. Tinc dos germans, un de nou anys i una germana que estudia a Espanya que té quinze .
La meva mare es diu Raixida i el meu pare es diu Ali. Sóc feliç amb la meva família però a vegades estem tristos perquè no podem anar al nostre país, i no tenim prou menjar, però ara us explicaré com és el meu poble 27 de Febrer.
Es molt gran, té moltes cases de diferents tipus, hi ha haimas i de blocs. Els lavabos són molt diferents als nostres. A vegades no m'he pogut dutxar perquè no podem emprar gaire aigua, l'aigua és dolenta i la tenim en uns dipòsits al carrer.
Tots els fillets d' allà som molt feliços, juguem al carrer i aprenem moltes coses a l'escola. Tenc molts amics i amigues, la meva millor amiga es diu Magace i el meu millor amic Amir. N'Amir és més gran que jo, té dotze anys, però na Magace en té onze, com jo. Amb els meus amics m'agrada jugar a la corda, també m'agrada posar hena als dits de les persones. El que m'agrada més és estar a terra fent hena amb la meva mare, també m'agrada fer una volta pel desert amb n'Amir i na Magace.
A vegades vaig a l'ordinador per anar a la pàgina web juegos.com. M'agrada el meu poble perquè tot és típic d'allà, fins i tot els remeis naturals."
És precisament la senzillesa d'aquesta preciosa història la que ens permet comprovar com els més petits van retenir l'essència del que se'ls havia explicat, era la vida al Sàhara, ja que en aquesta es tracten temes com la manca d'aliment, d'higiene, d'aigua potable, de joguets occidentals i la importància de les relacions humanes i del contacte entre l'ésser humà i la natura.
Conclusió
Les jornades van ésser descrites com un èxit per tots els seus participants, alumnes, mestres i ponents. Tots van coincidir que les mateixes resultaren una via divertida per a l'aprenentatge d'una cultura desconeguda i per a prendre consciència que hi ha països que necessiten de la nostra ajuda. Per tot això, des del "Xoc" no podem més que aplaudir-ne la iniciativa i dedicar-ne a la mateixa aquestes pàgines per a fer-la extensiva a tota la nostra comunitat.