L'hort

JOSEP MASANÉS
Si l'home, malgrat la seva avançada edat, no hagués estat tan acurat en la neteja de les seves dents, no hauria vist, aquell capvespre de lluna plena, des del bany de casa seva, situat en una segona planta d'un edifici vell i necessitat d'una mà de pintura, com el seu veí, un home jove, prim, sempre vestit amb tons blancs i negres, sortia de la seva casa amb una bossa d'escombraries i en lloc de dirigir-se cap als contenidors situats a la carretera, se n'anava cap a l'hort.
L'ancià, calb, baixet i de rostre arrugat, amb el raspall a la mà, sentí el cop sord del xapo clavant-se a terra i els calfreds assaltaren el seu cos.
- Matilde, et dic que això no és normal!
- Deixa'm veure la "tele", si us plau.
L'home anà fins al televisor i l'apagà. La dona, grassoneta, de cabells arrissats, curts i de color palla, que no cal dir no era el seu color natural, se'l mirà sorpresa i comprovà que encara duia els pantalons grisos i les sabates de sola de goma, no pas la camisa, i el que era més estrany, aguantava a la mà el raspall de dents.
- Et dic que aquest home n'ha fet alguna de grossa.
- De què parles, Jaume, si us plau?
- Que l'acabo de veure com anava a l'hort carregat amb una bossa d'escombraries.
- I?
- Doncs, que sigui el que sigui el que duia dins, ho ha enterrat.
- Què vols dir?
- Doncs que ha matat algú.
- Potser se li ha mort el gos.
Com per contradir-la, el gos del veí es posà a bordar entusiàsticament. La dona féu un gest de contrarietat, com dient: No és el gos.
- Jo truco la policia.
- I què els penses dir? Que has vist com el teu veí anava a fer l'hort a posta de sol?
- Matilde, et dic que això és molt estrany!
- Per una cosa estranya que fa, pobre xicot! Si més correcte i educat és impossible de ser! I no oblidis de qui es tracta. És director general de "no-sé-què".
L'ancià protestà i se n'anà cap al llit tot rondinant. La dona aixecà el pandero d'una de les dues butaques del menjador i engegà el televisor, donant així per conclòs l'incident.
Mes, al cap d'uns trenta dies, coincidint amb l'arribada d'una nova lluna plena, es repetí la situació. Els dos vells tornaren a discutir.
- Molt bé, no acudiré a la policia. Però demà, de bon matí, en quant marxi a treballar aquest gamarús, aniré a investigar.
- Això, a veure si encara et faràs mal! Tu el vols denunciar i encara et denunciarà ell per ficar-te a casa seva.
- Hi aniré amb els prismàtics i guaitaré des de la paret seca. Per fer això ningú em pot dir res.
Al migdia, la dona arribà més aviat de les seves classes de gimnàstica perquè tenia ganes de saber què havia descobert el seu marit.
- No he vist res estrany. Només que en aquesta casa han de menjar moltes cols. N'hi ha un fotimer de sembrades.
- Això, el pots acusar de plantar cols fora de les hores legalment establertes. Segur que li'n cau una de bona. Mira si també hi ha alguna ordenança contra els sorolls nocturns, per allò de fer servir la pala i el càvec per les nits. Però vigila no t'acusin a tu de superar els decibels permesos amb el rebombori dels teus roncs.
- Em sembla ?respongué ell? que tant passar-te rovells d'ou pel cap per suavitzar-te el cabell, se t'ha degut contagiar el mal de les "gallines boges".
L'home, enfadat per les burles de la seva muller, se n'anà a la seva butaca a llegir el "Menorca". Ni tan sols li digué el que havia descobert remenant a les bosses d'escombraries del director general: Que llençava llagostins i escamarlans sense ni tocar-los. "Això no era normal!", però no li volgué dir res a la dona. Que encara li diria que anés a enterrar els mariscs. I l'home no obrí la boca en tot el dinar. Decidí que sotmetria a una vigilància intensiva el director general.
Fruit de la seva abnegació, tres dies més tard, com sempre quan ja era fosc, descobrí que el veí tornava a traginar bosses cap a l'hort. Aquest cop féu fins a tres viatges. I, estigué més d'una hora cavant.
- Jo el denuncio. Si no és un psicòpata, està guillat. I si és un psicòpata, qualsevol dia ens toca a nosaltres.
La dona ni contestà.
Al dia següent, cap a mig matí, arribaren als voltants de la moderna i sumptuosa mansió del director general quatre cotxes. D'ells baixaren uns déu o dotze homes, dos d'ells uniformats de policia. El director general anava amb ells. Tots es dirigiren cap a l'hort. El director general estava emmanillat. L'ancià veí s'ho mirava des de dalt de casa seva. Des del bany. Amb els prismàtics. Dos homes que duien unes armilles fosforescents es posaren a cavar. El director general, de primer, semblava tranquil. Després de dues hores de cavar i de fer-li malbé l'hort els operaris anaren cap a les cols.
- Això, això, les cols! ?els animà l'avi des de la finestra de casa seva. I es passà la mà pels pocs cabells que tenia, enganxosos de brillantina.
El director general semblà posar-se nerviós. Els homes fosforescents picaven al terra. De sobte s'aturaren. Pareixia que havien trobat alguna cosa. Un d'ells s'agenollà, gratà el terra amb les mans enguantades i tragué una cosa que aixecà en alt.
- La mare que l'ha parit! Els ha incinerat! El molt cabró els ha incinerat!
- Què dius ara, Jaume! ?digué la seva dona que estava al seu darrere amb la bata de fer feines i els "rulos" al cap, fent saltar el pobre home de l'ensurt.
- Que sí dona, que sí! Que ha ficat els cadàvers dins pots de xocolata en pols.
L'endemà sortí la notícia als diaris. El director general de desenvolupament sostenible i recerca "postproductiva", M.M.M (Miquel Mercadal Mascaró) havia estat detingut acusat de tràfic d'influències. En un primer registre a un hort de la seva propietat s'havien trobat dins pots metàl·lics importants quantitats de diners que es presumia procedien del cobrament de suborns.