Jaume Fedelich Bosch, de camí autèntic i coherent

Raquel Marqués
Ciutadella
Sorprèn del mestre que rere una trajectòria consagrada, prolífica i coherent continuï defugint de la notorietat que roda entre d'altres artistes que, sense tenir la seva experiència i tècnica, formen part d'una palestra untuosa plena de modes i grans corrents trencadors. Sorprèn també que, convidat segurament per la seva humanitat i sinceritat, es deslligués un dia del nom amb el que havia guanyat prestigi i un bon grapat de guardons per tal d'emprendre un parèntesi alliberador que, finalment es va estendre i amb el que, diu, "anava sortint l'altre pintor que havia obstaculitzat el realisme".
Entram a l'estudi de Jaume Fedelich Bosch (Ciutadella, 1943), un racó d'artista atapeït de vivències. Un lloc a on entre pintures, molts de llibres i records desenvolupa la seva triple vessant de gravador, fotògraf i pintor. Al carrer Arguimbau de Ciutadella recorda Fedelich els seus primers anys. Influenciat per Torrent, per Brusset o Bernat Benejam, s'acostà més tard a la manera de fer d'un Matías Quetglas nodrit pel realisme que havia begut de Madrid.

El pintor més espontani
"La reflexió que digué un pensador de si pintes un ca tal qual, en tost de tenir un ca i un quadre, tindràs dos cans, em va donar que pensar". Parla l'artista de com "encara estant amb el realisme, els diumenges matí sortia a pintar al camp amb un grup d'amics". Llavors amb la companyia de Maria Sintes, Nina Camps, Miquel Cardona, Martina Faner o Xec Coll va començar a fer un traç més lliure i sobretot espontani, "com si fossin apunts", explica, que amb el temps decidí signar com J.F.Bosch. "Per aquells anys estava oberta la galeria d'art Sant Josep de Pedro Bagur, on ara hi ha la sala Sa Nostra, i com que anava reservant l'obra realista per a una futura exposició a Palma, vaig pensar en deixar en dipòsit per a la venda aquella pintura d'apunt a Sant Josep", comenta. Una decisió amb la que sense saber-ho anà manifestant el traç de l'autor sensible al color i a la taca, el que ell mateix anomena el "pintor-pintor". "Llavors el que veritablement sortia era jo, una manera de viure la Menorca més càlida...", afegeix.
Fou així com l'època de paisatges i composicions realistes es perllonguen sols de manera continuada fins als anys vuitanta. Anys que defineix de "tècnica lenta".
Avui, poc tenen a veure les primeres creacions sota el "J.F.Bosch" amb les d'ara. Començant per la llum i el color més mediterrani que esdevenen en una explosió de tonalitats que feren tots els sentits.
Predilecte de l'oli i antic investigador del tremp d'ou, avui confessa que malgrat la seva empremta impressionista desitja, i així ho fa, apropar-se més cap a l'expressionisme, encara que considera que, a banda d'escoles vàries, "qualsevol pintor és expressionista ja que mostra la seva part més interior". "Ara m'estira la matèria i el color", afirma. Una intenció amb la que té la il·lusió de destapar una nova travessia.
Retreu tots els muntatges que esquitxen el món de l'art, i se'n fa creus de la milionada que ha costat la cúpula de Miquel Barceló perquè Fedelich és d'aquells que pensen que "les modes trepitgen tot aquell que ha trobat que havia de fer una cosa amb sinceritat". "El que val és la interioritat de l'artista, no la dels que critiquen l'Acadèmia fent a la vegada una altra acadèmia", subratlla. En aquest sentit, la seva també queda plasmada a belles fotografies de l'Illa, que alhora empra per dibuixar, i en el gravat, estil del que comença a fluir en la disposició d'eines el 1967.
Fedelich diu pintar simplement perquè s'hi troba bé. "Ni amb els meus quadres primerencs, ni amb els realistes, ni amb els "J.F.Bosch", he pensat mai poder canviar el món pintant. I si així ho pogués fer seria autor de quadres negres, ben negres, perquè l'art de gemec contra les canallades i misèries que els mateixos humans fabricam ha de ser negre, de dol. Si l'art tingués real poder transformador o tan sols conformador, ocuparia tant d'espai a la televisió com els esports o els programes del cor".