Instantànies

...i I...

Quinze taules i trenta cadires omplen la terrassa del Miramar. A dins, una jove vestida de verd maragda i blanc i sabates de xarol negre escura la xicra de la xocolata i arreplega les miques dels melindros del berenar. Tanca els ulls i deixa adormir els seus cabells sobre les espatlles perquè facin el xubec. La llum del matí entra mig amagada per les fulles dels plataners com si demanàs permís per travessar els vidres de les portetes dels dos balcons baixos de la façana principal, allarga les ombres fins el fons del bar i pinta de groc les rajoles blaves. Ella neteja les restes de xocolata altre cop, dibuixa ones a la xicra, els seus ulls es tornen a tancar. Un pianista toca alguna cosa de Ravel i amb un gemec de la banqueta s'aixeca un moment per anar al lavabo. Enmig del silenci se sent cantar la mar i les gavines. Se li atraca el sol i ella n'accepta les seves moixonies.
Ha entrat ell i des dels tres esglaons del portal l'ha cridada. Les seves paraules van a parar al terra i reboten damunt l'espatlla d'ella, com una enfiladissa li han entrat per l'orella. Ha tornat la lluïssor als seus ulls de mora, prenent tota la llum al sol, que s'amaga darrera l'edifici de correus. S'ha aixecada i li fa així així amb la mà perquè s'atraqui. I ell com una enfiladissa s'ha apropat al seu arbre, li desperta els cabells del seu somni i la besa darrera l'orella.

...i II...

Baixa els vint-i-quatre esglaons per arribar al carrer amb la motxilla a les espatlles i el talec de quadrets Vichy groc agafat amb l'índex i el dit del cor. Quan tanca la porta del carrer fa tres passes dins l'entradeta, salta el portal i s'estremeix amb la fredor i la humitat del matí, tots els porus se li ericen, que té pell de gallina. Els llums encara són encesos i d'aquí a poc s'apagaran; primer perdran la brillantor i la bombeta passarà de blanca a groga i de groc a taronja, i després de l'agonia es morirà la llum. S'atura un moment damunt l'acera, agafa un poc d'aire, mira que no passi ningú i fa donar tres voltes al talec, l'agafa amb tota la mà i el torna a deixar penjar dels dos dits. Camina aferrat als enfronts de les cases i fa girar tots els crancs de les persianes. Quan arriba al cap de cantó baixa de l'acera, revogeix i camina enmig del carrer, la seva mare ja no el pot veure des del boínder. Dóna coces a les pedres que han saltat de l'asfalt i torna a fer donar voltes al talec, ara amb més força. Una dona major que xoroia el mostrador de la merceria fa un renec, com si només per renegar aclarís el món. Passa la dona que reparteix els diaris amb la seva velo amb alforges i torna a pujar dalt l'acera. D'una porta amb cortines de plàstic de tires verdes i blanques surt un home carregat amb una senalla d'espart. Amb el talec li dóna un cop al braç i l'home s'espanta un poc i fa unep!sonor que buida tot el silenci del carrer. La vella torna a renegar, l'home no li dóna més importància i li fa una rialla ampla i sincera; té els ulls d'un color blau quasi violeta, com de cel de matinada. El nen se'l mira i de cop es veu molt brut, al costat d'aquell home tan ben vestit i d'ulls violetes. -Bo i què hi duus dins es talec, polit? Es berenar? Sí que deu ser dur, es coc, idò, vam si me sortirà un cop blau, eh!- El nen no sap què dir-li i només gosa mirar aquells dos ulls de cel de matinada. -Me n'he d'anar, que faré tard a escola...-
Ho ha dit amb un filet de veu. Què diria aquell home si sabés que a casa els ve just per a comprar el pa i que la seva roba és vella i gastada perquè ja l'han duta els seus dos germans majors i que potser ja era de qualque cosí d'enfora...Au va, va, vés polit!Vés polit i no tornis...

...i III...

Na Teresa ha sortit un moment a comprar potax per a fer les natilles de la bereneta. A ella li agraden força líquides, la crema també; mai li ha agradat la que quasi es talla amb ganivet, per açò ja hi ha els flams, que també li agraden. Però les natilles més perquè calentes les aboca dins les xicres que ha arreplegat de comprar cremes catalanes aLa Menorquina, aquelles que són de terra amb esmalt negre, i mentre s'acomoden dins les xicres treuen un baf humit que li entela les ulleres, i les hi deixa totes plenes de bovor. És divertit veure omplir-les, les xicres, que sembla que les natilles es tapen per anar al llit... Bé, el que li deia, que avui matí ha anat a comprar potax perquè resulta que avui vénen els néts, o açò diu ella perquè jo mai l'he vista plena la seva casa, de néts. Jo no sé si és cert o no, el que m'ha dit, que ja m'ho ha dit altres vegades i després no han vengut, els néts... Un dia em va deixar passar al rebedor perquè m'havia de donar les mil cinc-centes pessetes que jo li havia bestret de la xocolatada del carrer Sant Josep, que ella hi havia passat i s'hi havia volgut quedar i res més i pel que es veu no duia ni un duro a sobre. Bé, la qüestió és que aquell dia em va deixar passar i vaig veure que la tenia força aclarida, la casa. Del carrer ja ho sembla, una casa prou bonica; l'entradeta sempre la té ben neta i la porta, ja ho sap, sempre acabada de pintar. Al rebedor hi té un canterano que em va semblar de cirerer, força plantós, i a sobre hi té una peça de ganxet blanc molt ben feta amb tot de fotografies al damunt. La porta que dóna al menjador és d'aquelles de vidre bufat, que fa com butllofes i arrugues i només vaig veure per una escletxa una taula parada amb estovalles de quadrets marró i blanc. Com que del finestral li entra molta llum estava com mig encegada i no vaig distingir res més. Va treure un moneder negre de dins el canterano, em va pagar i me'n vaig tornar a casa. Ai, m'enred, m'enred i ja no sé de què li parlava! Sí, que la casa és força bonica i que em va cridar molt l'atenció tot aquell caramull de fotos que hi havia al rebedor. Sortien nens i nenes i dinars i homes i dones i algun pagès i el pati d'unes cases molt grans amb les parets totes ben blanques de calç, sense cap pellofa ni una, i tres pins que feien ombra... Hi sortia ella sempre somrient, tota felic que esguardava tota la festa... Però ara em sembla tan sola, pobra... Són les sis i mitja i encara no han aparegut els néts... Oh! Guaita, guaita! Ha encès el llum del boínder. Què fa? Porta alguna cosa a la mà però no veig el que és. Mira! Ara s'ha asseguda a la butaca... Està ben rostida ja, la pell vermella del butacot, aquest. S'hi passa tantes hores al sol i amb la música posada... Oh! Ha corregut les cortinel·les! Veu res, vostè? Es deu estar menjant les natilles, ella sola... Pobra Teresa...