L'univers en un full de paper

Dietario voluble
Enrique Vila-Matas
Ed. Anagrama, setembre de 2008

Vaig descobrir els llibres del barceloní Vila-Matas ja fa uns quants anys -ben mirat, podria ser tota una vida- en la forma modesta i no gaire prometedora d'un exemplar desllustrat i ple de ratlles fetes amb bolígraf negre de laHistoria abreviada de la literatura portátil; tot just una edició de butxaca i de segona mà que vaig comprar al mercat de Sant Antoni, a Barcelona. Tot d'una, en haver-lo digerit -en aquella època no llegia els llibres, me'ls empassava-, vaig decidir que el llibret en qüestió formava part d'aquella mena de literatura el tema principal de la qual no és altra cosa que la pròpia literatura, aquella literatura que cerca en la seva pròpia història els fils d'aigua dels quals podrà beure tot un seguit de detalls prou sovint considerats perifèrics, gairebé anecdòtics, elements però, que, de fet, defugen el gruix de la història expressament. Així, tot i que els personatges de lahistoria abreviadano eren altres que un seguit d'escriptors importants de tota mena com ara César Vallejo, Valery Larbaud, Scott Fitzgerald, García Lorca i Walter Benjamin, entre molts d'altres, en realitat els temes de la novel·la eren circums­tancials dins la història narrada però, alhora, cabdals dintre de la teorització del propi fet literari. La cita de Paul Valery amb què el barceloní encetava la seva narració ja era tota una declaració de principis: "El infinito, querido, es bien poca cosa; es una cuestión de escritura. El universo sólo existe sobre el papel".
Més tard, amb tot un reguitzell de llibres que no deixen a cap crític indiferent, Vila-Matas publica, entre d'altres, l'excepcional antologia de contesSuicidios ejemplares, per anar de mica en mica fent camí cap allò que després es coneixeria com la seva trilogia sobre les patologies literàries i que comprèn els títolsBartleby y companía, El mal de MontanoiDoctor Pasavento. En aquests tres llibres, fet i fet, es pot llegir el Vila-Matas més conegut, aquell autor que cavalca amb una cama en la novel·la i una altra en l'assaig, tot plegat en una barreja fragmentària en què realitat i ficció cauen en una mescladissa no sempre fàcil de destriar.
L'entusiasme amb què vaig llegir els primers llibres de Vila-Matas que m'arribaren a les mans fins aBartleby y compañíaes va anar esvaint una mica, només una mica, tot girant les darreres pàgines deEl mal de Montanoper, al cap i a la fi, va acabar de desaparèixer a la pàgina dues-centes divuit deDoctor Pasavento. De fet, encara hi ha un punt de llibre que marca aquesta pàgina, tot recordant el lloc exacte en què vaig abandonar la lectura. Després acabaria el llibre, sempre interessant, però ja sense l'embranzida i l'alegria anteriors. Massa divagacions, excessius moviments en les perifèries i, al capdavall, una voluntat per desaparèixer que el narrador imposa sense deixar espai per al dubte i que m'esgotava d'allò més. Fet i fet, un ca, per moltes voltes que vulgui fer, finalment ha de decidir en quina s'atura i es posa a jeure.
Per totes aquestes qüestions, vaig agafar aquestDietario volubleamb una mica de suspicàcia, com aquell qui surt a ballar sense saber-ne gaire. Vaig anar avançant en la lectura amb tot de precaucions i recels, resseguint aquest dietari en què, haurem de suposar, Vila-Matas deixa alguna escletxa per a la ficció i que comprèn anotacions que van del desembre del 2005 fins l'abril del 2008. Tal vegada sigui pel fet que ara puc retrobar els seus (els nostres) autors predilectes en petites dosis amb un final definit, o potser sigui perquè Vila-Matas hagi claudicat definitivament davant el seu anhel per desaparèixer i ara se'ns mostri, lògicament, menys llunyà, però la cosa és que he recuperat el meu entusiasme. Però no es deixin enganyar: sortadament, Vila-Matas no deixa de ser Vila-Matas. I els temes que conrea una i altra vegada no abandonen la perifèria de la teorització literària ni els autors que tant estima, tot plegat descabdellant un dietari que, en la línia de la millor tradició, perd no obstant els límits definits del jardí per endinsar-se porugament en el camp sense domesticar. Al capdavall, com ho feia Maurice Blanchot en la cita amb què encetàEl mal de Montano, també ell sembla demanar-se sempre seguit, sense descans, amb el gest lleugerament encongit i misteriós a la solapa: "¿cómo haremos para desaparecer?".