Conte de Nadal

Josep Masanés
Estava plovent a bots i barrals aquella nit de desembre de l'any 2007, onze dies abans de l'aniversari d'en Carlos, aniversari que coincidia amb el dia de Nadal. En Carlos Martínez de la Rubia, un home de front boterut i rictus permanentment malhumorat, petri, que duia un vestit enverat, estava aixoplugat dins el seu cotxe, a l'aparcament de l'hospital Mateu Orfila, guaitant, presoner de la fúria i la gelosia, les portes d'entrada de l'edifici hospitalari, on es trobava, dempeus, la seva esposa, la Marieta Riudavets, una dona grassoneta, eixorivida, minsa d'alçada, de cabells curts i atzabeges, que rallava animadament amb un home alt i prim, de nas allongat i polpós, galonejat amb una bata blanca.
En Carlos coneixia bé aquell home. Era el seu millor amic. En Quico Quevedo, traumatòleg de professió. De tots els homes del món, la seva esposa s'havia hagut d'anar a enredar amb el seu millor amic. Aquell que presumia d'avantposar l'amistat per sobre de tot.
Els dos traïdors es van acomiadar i la dona va començar a caminar sota la cornisa de l'edifici hospitalari per tal de no mullar-se. En Carlos va sortir fuent del cotxe i va dirigir-se cap a ella per tal de barrar-li el pas.
- Què hi fas aquí?
- I què hi fas tu? Amb qui estan els nens?
- Co-co-co-com que amb qui-qui-qui...! Mi-mi-mi-mira que... -va quequejar en Carlos, com sempre que es posava nerviós.
La Marieta va comprendre tot d'una que els malaltissos zels del seu marit l'havien dut fins al restaurant on ella treballava de cuinera, i allí havia descobert que s'havia demanat el dia lliure. En Carles, el seu fill gran, tenia catorze anys, cuidaria dels petits, la Marieta i la Catalina. Per això no calia preocupar-se.
- He vingut a curar-me el constipat -va mentir, i dient això, va treure un mocador de paper rebregat de la seva màniga i es va mocar.
- No em vinguis amb ro-ro-ro-manços. Que t'he vist amb en Quico. I ell no és pas pne-ne-ne-ne-u-u-u-mòleg.
- Ell, donada la cronicitat i "contumàcia" de la meva malaltia, m'ha aconsellat el metge que m'ha de tractar.
- I per això no-no-no m'havies dit res, oi?
Tots dos molls com ànecs van tornar cap a la seva vella, però encisadora casa des Cós de Sant Lluís per separat. I si no ho remeiava res, aquesta separació seria per sempre. Així li ho havia assegurat en Carlos a la Marieta.
"Jo em di-di-di-vorcio. El dilluns vaig a ve-ve-ve-ure el meu ad-vo-vo-vo-cat".
De res no va servir que ella li demanés que esperés a passar el Nadal. Que ho fes pels nens. En Carlos estava molt enfadat.
L'endemà havien d'anar a dinar, com cada diumenge, a casa dels seus amics, en Quico i la Bàrbara. La discussió ja va començar de bon matí.
- No hi penso anar. Com vols que miri als ulls la Bàr-ba-ba-ba-ra?
- No siguis tragicòmic, per l'amor de Déu!
- Ma-ma-maleït sigui el dia que et vaig co-co-conèixer.
- Calla, que encara et sentiran els nens!
- Doncs bé que ho sa-sa-sabran aviat! Demà vaig a ve-ve-veure el meu advocat.
- Tossut! I deixa de dir que aniràs a veure el "teu" advocat. Que és l'advocat que du les coses del banc.
A la casa dels Quevedo, una casa moderna, amb piscina, situada a l'entrada de Sant Lluís, hi havia els avis, els germans de la parella, amics i un munt de joves i criatures. Al llarg de la taula col·locada sota una pèrgola al jardí se servien talls de botifarró i carn de corder a la brasa.
- Estàs segura que només du vi aquesta sangria?
- Sí, l'he feta jo mateixa -li va respondre la Bàrbara.
En Carlos va fer un glop i va defugir de la companyia de la Bàrbara, no fos que endevinés el que amagava. De fet va defugir del contacte amb la gent. Assegut sobre el mur de pedra seca que delimitava la propietat, amb el seu got de sangria i la gerra a la raseta al costat. Sense menjar res. Preguntant-se per què. Enyorant-se de la seva terra extremenya. Mirant de cridar l'atenció discretament. Però ningú no li va fer cas. I a cada instant més engatat. I més, i més...
Quan, després d'un temps que en Carlos no va poder precisar, va despertar, estava en un estança de parets higiènicament blanquinoses.
"Sembla un hospi-pi-pi-pi-tal".
A en Carlos, a més, li feia molt mal el cap.
La seva esposa estava davant seu fitant-lo.
- Ja t'has despertat? Doncs, que sàpigues que és dilluns!
- Què? Però, he d'anar al banc! El di-di-di-director...
- Au, calla, que ja està avisat! Aquesta vegada l'has fet bona. Davant dels nostres amics!
- El què?
- T'has emborratxat.
- Jo?
- Sí, i t'has posat a perseguir la Bàrbara.
- Jo?
- Sí, tu. I t'has caigut i t'has trencat les dues cames.
- Les du-du-dues cames?
Els dies posteriors van ser molt durs per en Carlos. Sense poder moure's del llit. Amb uns pesos que li mantenien en alt les cames que li picaven rabiosament. Depenent per tot de la seva esposa que, abnegada, li donava el menjar, el netejava, li duia llibres i revistes.
Dimarts de la setmana següent, el dia de Nadal, en Carlos Martínez de la Rubia va aconseguir, com un favor, que li donessin l'alta de l'hospital. Estava ben avergonyit. Havia hagut de demanar-li el favor a en Quico. I a més, en haver estat ingressat tots aquells dies, no havia pogut anar a veure l'advocat per tal que iniciés els tràmits del divorci.
A l'aparcament de l'hospital la seva esposa empenyia la cadira de rodes, ell amb les dues cames enguixades, mentre els seus tres fills saltironejaven ben contents al seu costat i discu­tien, malgrat que en Carlos els hi havia reiterat que no els hi ho permetria, qui seria el primer en estampar la seva firma als guixos. Aquell seria un dia de Nadal ben trist. Els seus pares, a darrera hora, havien anunciat que no podien venir des d'Extremadura. Que la mare estava malament.
Devien ser les dotze del migdia quan van arribar a la seva vella, devastada, però encisadora casa. En Carlos es va sentir una mica com la casa. Que malgrat les aparences, es queia a trossos.
"Tot em surt ma-ma-malament".
Amb l'ajuda de la seva esposa i el seu fill gran, en Carlos es va asseure a la cadira de rodes i tots cinc es van dirigir cap a la porta principal.
- Enceneu els llums -va demanar en Carlos només van creuar el llindar-. Què hi fan les finestres tancades? Això semblen les ca-ca-ca-catacumbes de Roma!
I de sobte una cridòria esfereïdora va envoltar en Carlos. No se'n podia avenir. Davant seu, el dia del seu cinquantè aniversari, estaven totes aquelles persones que havien representat qualque cosa en la seva vida. Els seus amics de quan era nen a La Haba, tiets, cosins que feia anys que no veia, els seus amics de Sant Lluís, com no, en Quico i la Bàrbara, i és clar, els pares, que semblava que estaven millor que mai. Fins i tot, hi era l'Àngela, la que havia estat la seva primera xicota allà a La Haba.
I en Carlos va començar a comprendre. La seva esposa se li va apropar i es va asseure damunt d'ell mentre un silenci expectant s'apoderava de la sala.
- Espero que només tinguis les cames espatllades -va dir, i tots van riure l'ocurrència.
En Carlos estava incòmode. La Marieta sempre bromejava abans de dir les coses importants.
- T'estimo, Carlos. Per a mi tu ets l'únic home que hi hagut en ma vida i l'únic que hi haurà.
Tots els presents es posaren a gatzarejar. La parella es va donar un petó i les llàgrimes van rodolar dolces per les galtes d'un emocionat Carlos. La Marieta, però, es mantenia circumspecta.
- Ara, digues que m'estimes. Aquí, davant de tots -va exigir la Marieta.
En Carlos anava a dir alguna cosa, però la Marieta, ferma, li va demanar que s'esperés.
- I que mai no dubtaràs del meu amor.
- Ta-ta-ta-t'estimo i mai no du-du-du-dubtaré del teu amor -va dir mentre tots reien i cridaven.
- Em dones la serra, Quico?
I la Marieta va agafar una serra elèctrica de cirurgia i la va posar en marxa. El soroll de l'aparell feia esgarrifances.
- Però, què fas? No pots tra-tra-traure'm els guixos. Em que-que-quedaré invàlid!
- Ah, m'oblidava de dir-te una cosa. Mai no vas trencar-te les cames.