Pilar Perdices Sintes, 'Passen coses'

?Turbulències? (2006)

09/02/10 0:00

Miquel Antoni Pons Carreras
Enguany, entre els actes culturals de la Diada de Sant Antoni, tindrem l'oportunitat de gaudir d'un agradable present, fins ara embolicat amb cura per tal que fos una sorpresa, malgrat que no han faltat intents de desembolicar-lo abans d'hora, però s'han de disculpar, perquè de les errades n'aprenem. I ja és hora de saber què hi ha en l'interior de l'embolic i conèixer el regal, entès com el gust donat als sentits, que no és altra que el de na Pilar Perdices Sintes (1931), com a persona i com a artista; una "filla pròdiga", ara definitivament recuperada, que ha dedicat tota la seva vida a la investigació artística i a l'ensenyament de l'art, i que ha dut el nom de Menorca per tot allà on ha exposat. De la mateixa manera que el poeta menorquí Ponç Ponsescriviu, na Pilarartviu; és a dir, ha fet de l'art un estil de vida. Una exposició antològica a la sala d'exposicions del Claustre del Carme de Maó (el dimecres 14 de gener, a les 20 hores) -i després a El Roser de Ciutadella-, prèvia conferència de la mateixa artista demà dilluns, a les 20.30 hores, a l'Ateneu de Maó -on es pot veure una interessant selecció de 19 gravats-, contribuiran, sens dubte, al seu coneixement.
Primer devia ser el no-res, el buit, fins que va aparèixer el suport, posem per cas la terra gratada, o la roca gravada i pintada; com la tela en blanc, o el cartó que dóna peu a un començament i al qual se li van afegint elements que, progressivament, adopten un cert ordre. L'obra més recent de Pilar Perdices sembla al·ludir -almanco a mi m'ho recorda-, segurament de forma inconscient per part de l'artista, a un incert principi de tot. Les formes indefinides, els colors, les transparències, els reflexos, els elements (aigua, foc, terra, aire), els gasos sotmesos a un esclat de reaccions físiques i químiques en un ambient caòtic i hostil per a la vida, de radiació ultraviolada i d'intensa activitat sísmica (Magma, 2004). Quan l'esclat de calor s'esvaí, el vapor d'aigua formà el medi líquid que possibilità la matèria desenvolupada en un brou primitiu que alliberà oxigen a l'atmosfera. Es formaren les primeres mostres primitives de vida al planeta Terra (Mother Well, 2004). El so ja devia existir, i milions d'anys després esdevingué una forma de comunicació que complementà el gest, la senya, la qual féu la imatge, a partir de traços molt simples i esquemàtics, de pictogrames, dels quals evolucionaren els mots, l'escriptura. Havia nascut la comunicació humana (Escrits, 2003), absolutament necessària per a l'adaptació al medi, per a la supervivència de l'espècie.
Les obres de Pilar Perdices -alguna vegada s'ha identificat com a dona que pinta quadres- reflecteixen, metafòricament, tot aquest llarg procés del camí cap a la vida. En els seus quadres hi és present aquell món extraviat en la memòria, d'un temps desconegut, intemporal, una mescla de realitat i de somni; una surrealitat, com a projecció íntima, investint la natura, a partir d'un fet important, una persona estimada, del seu estat d'ànim que pren la forma de paisatges solitaris i infinits, de llums fantasmagòricament -ha dit algun crític- màgiques i d'ambigua bellesa.

Cartes pintades
L'artista confessa, des de la seva casa estudi del barri gòtic de Barcelona -un espai de resistència (Fortalesa, 2002;La ciudadela, 2002)- que a mida que va pintant, les obres li parlen; per açò té molta cura de no ofegar-les, i deixa a l'atzar (Passen coses, 2007) un espai raonable d'acció, perquè vagi fent. Concep la pintura com un mitjà poètic, cartes pintades (No y punto rojo, 1978), obertes a qui tingui la mirada interessada i neta -fins i tot de petit format com els tríptics de viatge que regala als qui considera amics i amigues- on es combinen els pictogrames i les lletres que poden formar mots i frases, poques vegades, però, llegibles, i contextualitzats en un ambient plàstic força expressiu; perquè na Pilar mai no ha considerat que el silenci sigui una medecina contra el dolor o contra les coses que no ens agraden. Escriu lletres perquè no pot callar experiències viscudes, fa gargots per dir coses que no es poden dir -hom no sempre pot dir el que pensa- però sí que les pot representar (Enfrontament, 2006), encara que no s'entengui el sentit literal; i es pot intuir el missatge de forma plàstica, per l'energia del gest, la mida dels mots, per la delicadesa de la forma i del traç que transmet l'estat anímic de l'artista, i per suposat, pels títols poètics dels seus quadres. Les paraules, però, procura que prenguin el protagonisme just, el que formalment i estèticament demani l'obra, de manera que el fi últim no és que es pugui llegir ni entendre, més bé que transmeti la idea de conjunt. Ara, per l'experiència viscuda, fa que disposi de la llibertat que abans no tenia per dir les coses tal com les sent, sense embuts; malgrat açò, segueix escrivint sobre els seus quadres, perquè hi ha coses que val més dir-les per escrit, de manera que les lletres formin part de formes i colors.
A l'artista li agrada fer composicions que prenen la forma desdoblada, d'espais dobles (S'escriu en blanc, 1978), com si fossin finestres -a vegades són portes- de l'ànima a través de les quals ens hi podem endinsar; i també alhora són fulls de llibres, manuscrits, cartes obertes a qui les vulgui llegir. La doble lectura d'aquests espais desdoblats és evident, en una clara referència al que ens ocorre per defora -part alta o dreta de l'obra-, al misteri del que ens succeeix per dedins, composicions, aquestes darreres, molt més airades i dinàmiques que les més quietes i tranquil·les de la part externa. A vegades veiem passar una figura fugissera; d'altres un grup de figures romanen estàtiques a través del buit de la porta (Personatges, 1988), la finestra o l'arcada en contrallum.
Sempre són paisatges de l'ànima, projeccions íntimes, més o menys figuratives -no són abstractes perquè sempre hi sol haver una referència figurativa, geogràfica, mitològica, megalítica... (Mediterrània, 2008;Terra mítica, 2005;Terra de dracs, 2004; Illa i drac, 2004;Taules, 1987) que mantenen la composició al límit entre la figuració i l'abstracció-, tant si són detallats, esquemàtics, com si mostren grans panoràmiques, sol ser habitual que aprofitin les possibilitats que brinden els suports reciclats (fusta, capses de cartó, tela de sac, tela, paper...) que també remeten a vells murs plens de càrrega semàntica, als quals s'hi afegeix el color, les textures, les incisions gràfiques, els papers aferrats, les marques humanes...
Perquè na Pilar ha entès molt bé quina ha de ser la funció de l'art. Entén que hi ha d'haver una base filosòfica, íntima i política, i un entorn intel·lectual d'intercanvi d'idees. A banda de combinar l'estètica i la bellesa -la bellesa interna de les coses-, l'art és un mitjà poètic per retratar-se a si mateixa, i a les circumstàncies personals que l'han anat colpint durant la seva vida; ha d'alliberar pressions internes (Presó de paper, 1992), tant a l'espectador com a l'artista i sortir de la presó individual, de la qual "només es pot sortir, però no entrar". Pinta per obrir les portes que troba tancades, en el camí cap a la llibertat.
Com deia Hemingway, la cultura val la lluita; hi afegiria que també val el temps i l'esforç per a donar-la a conèixer.