Carme, Itziar, Barcelona

Carme Pérez Torres
Barcelona
Encara no sabia què volia estudiar, però tenia molt clar que volia anar a viure a Barcelona. Quan arribes a segon de Batxiller has de decidir el que serà la teva futura professió, el teu futur professional, i tot i que em deien que no passava res, que em podia equivocar, que sempre estàs a temps de fer-te enrere o tornar a començar... jo em sentia pressionada per la importància d'aquesta decisió. Però al final, crec haver endevinat. Estic estudiant Administració i Direcció d'empreses a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, i m'agrada sentir com totes aquelles estones que vaig passar cercant informació, xerrant amb professors, amics i família, i sobretot pensant i donant voltes al tema, almenys per ara, han valgut la pena.

A mitjans de setembre vaig partir cap a la capital catalana, m'acompanyava momare. Ella i mon pare m'havien ajudat durant les setmanes anteriors a fer tots els preparatius, preparar les caixes, fer les maletes, triar el que m'havia d'endur i el que no, perquè jo sempre deia: "Que hi vaig a viure!! Açò potser ho necessiti en qualque moment!" i efectivament com em deien ells... ara no em faria més que nosa. Estàvem nerviosos, només volíem que tot anés bé, aquell dia començava una nova etapa de la meva vida, una etapa de la que tant havíem xerrat durant el darrer any i de la que tothom que l'havia viscuda n'explicava tan bones experiències. La "despedida" de la família i dels amics que es quedaven a Menorca va ser difícil però a la vegada, les ganes que tenia d'arribar allà i instal·lar-me no em retenien.

Estic vivint a una residència universitària a cinc minuts de la facultat. La primera vegada que vaig entrar a aquesta habitació, que ara em fa sentir com si estigués a casa meva, era lletja, petitíssima i no em va agradar gens... No podia entendre com allà hi cabien dos llits, dos armaris, dos escriptoris, una cuina, una taula de menjar i un bany! Va ser la primera i única decepció d'aquell dia. Després d'unes quantes hores vaig conèixer la que havia de ser la meva companya d'aquests 20 metres quadrats durant tot el curs, n'Itziar, una al·lota de Pamplona molt simpàtica i decidida. Ens vam avenir tot d'una, coincidíem amb gustos, idees i fins i tot, costums. Quina sort! La veritat és que quan, a l'agost, em van dir que m'havia tocat habitació doble em vaig desanimar, veia complicat conviure amb una persona totalment desconeguda en tan poc espai i gens d'intimitat, però ara crec que em sentiria molt tota sola si no pogués entrar a l'habitació i tenir algú a qui contar el que m'ha passat pel camí o no pogués dir "bona nit" quan vaig a dormir.

L'adaptació ha estat fàcil, crec que bastant fàcil. Només en aquelles estones més delicades, quan la melangia et guanya t'agradaria tenir els teus a prop i no haver-los d'escoltar a través d'un telèfon sense poder-los abraçar. Però el que t'aporta sortir de casa i canviar de ciutat és molt més. És créixer com a persona, és saber organitzar-te, és saber que si tu no fas net o no has anat al "super" per omplir la nevera, ningú ho farà per tu. Que no hi ha la mare que et digui que fas tard a classe o que et recordi que has de pagar el curs d'anglès. Que ara tot el que fas o deixes de fer és responsabilitat teva. És aprendre a conviure, treballar i disfrutar amb noves persones, i és aprendre d'elles tot el que et puguin donar, persones diferents que després de tres mesos sembla que hagin estat amics teus tota la vida. Per açò, també és obrir-te a noves mentalitats, noves oportunitats, i desig que en un futur, abraçaré nous horitzons que ofereix una gran ciutat com Barcelona. A més, és esforçar-te per superar el difícil però no impossible canvi institut - universitat, per sobreviure davant aquella assignatura que sempre et costa més o per vèncer el pitjor professor que sembla haver posat l'examen final pensant amb com deixar sense estiu als seus alumnes. Quines "cossiguetes" mentre obres l'expedient acadèmic a l'ordinador, per veure les notes publicades, i quina alegria veure que ho has aconseguit!

I també és treure temps d'on sigui per seguir fent el que tant t'agradava fer a Menorca, com anar a l'Acadèmia de dansa cada capvespre o anar a passejar, però ara per descobrir una preciosa ciutat. És en definitiva, afrontar situacions noves fins ara i són com diuen tots aquells que han viscut l'experiència i la recorden amb un somriure d'orella a orella: "els millors anys de les nostres vides!"