Snowman lost his head

Raquel Marqués
Ciutadella
Artista jove i sense pretensions de vendre's. Alan Florit és un autor en perill d'extinció que treballa pel fet de que crear li ompl l'ànima. Una fita valenta en un món embogit. Ell no cerca, s'estima més que el cerquin... La seva música i la seva pintura parlen d'ell mateix. A cada obra deixa l'empremta del seu pas pel món. Composicions electròniques i impressions pictòriques damunt fusta que conjuguen a una combinació perfecte. "Kandinsky ho feia molt açò de combinar música i pintura, és una proposta que m'interessa", comenta.

Experimenta amb ambdues disciplines des de ben petit, llavors ja tenia una bateria. Fa quinze anys començà amb un grup que es deia Distorsió, també formà part dels inicis de Delên o d'una formació amb un nom si més no potent, Viva los domingos. De tot allò, professionalment, ara roman a Sinevara amb Aitor Arriarán, Quim Torres, Joan Torres i Tòfol Pons. "Amb nosaltres també han col·laborat Santi Arguimbau, Dani Benejam i Sandra Rodríguez, però l'any passat, després de varies maquetes i un disc, decidirem donar-mos un temps. Sinevara no deixa de ser un grup d'assaig experimental amb el que de tant en quant feim un concert".

Actualment Alan Florit està centrat a dos projectes. Snowman lost his head i Paranoia Angel són les seves apostes musicals més personals. "Ja fa 10 ó 11 anys que faig música tot sol amb l'ordinador, un mitjà que em crida molt l'atenció perquè pots fer coses que amb un grup no pots fer. Al principi els programes d'edició musical eren molt complicats, però ara treballo amb un dels millors, Ableton Life", explica.

Al camí que va a Líthica hi viu i hi té el seu estudi. Allà, enmig del camp, en un entorn verd i de pared seca, no li falta un eMac, una de les eines més preuades pels qui es dediquen a les arts. "Faig música electrònica, però amb una llibertat total. Snowman és música ambient més tranquil·la, mentre que Paranoia Àngel sorgí fa 1 ó 2 anys per ordenar una mica les idees, és techno house, és com una diversió. Darrerament composo moltes peces de piano tot sol, és un dels avantatges que té l'ordinador, tenir aquest so en un espai tan reduït. En realitat, pots tenir una orquestra a casa teva", diu.

Netlabels
Amb tots els temes més elaborats que té aglutina al voltant de tres discos que es poden descarregar per Internet. Alan Florit forma part d'un portal de netlabels pel que es promociona la seva música a la Xarxa. "Sempre he pensat que, tant en música com en pintura, hi ha una gran diferència entre el que és art i el mercat de l'art, quan hi ha doblers de per enmig és un mal assumpte. El que vull és que la gent escolti la meva música i no vendre discos, gràcies a les netlabels arribo a més gent, suposo que no valoro prou el suport físic..."

Llicenciat en Història de l'Art, senyala com l'art, en general, "és una de les maneres més importants per expressar-mos". "He anat creixent com a pintor i músic, la possibilitat de fer art és el que ens diferencia de la resta d'animals i veig que no l'aprofitam prou, m'estranya molt per exemple que la gent no tengui la inquietud d'agafar quatre pinzells i de provar a pintar... En aquest sentit, no em considero músic ni pintor, el que faig no és extraordinari, tothom hauria de veure les arts com una cosa normal".

Textures damunt fusta
A la vessant pictòrica, el ciutadellenc es troba còmode amb l'experimentació de textures, sempre damunt fusta. "Aquest material dóna molt de joc i com que no m'agrada que es vegi la pinzellada, treballo amb espumes, la qual cosa és bastant laboriosa", afirma. Florit critica un món de l'art que considera elitista i egoista alhora. Els seus inicis foren d'acrílic i reconeix que sempre ha tingut una estètica abstracta. "Els primers quadres eren monocroms tots negres, al principi m'estirava molt el blanc i negre, fins que vaig començar a ficar color".

Defensa la pintura i la música com una manera d'expressar les emocions i els sentiments que no es poden explicar amb paraules, Alan Florit és autodidacte, captiva i es deixa captivar. I mai firma l'obra. "L'artista no té cap importància, només la té en el moment de fer l'obra, quan està acabada el diàleg és entre l'espectador i el quadre, és per açò que no m'agrada explicar la meva obra, no vull interferir en la relació que després hi pugui tenir amb ella el públic". És el discurs de qui creu amb l'art, de qui l'avantposa als interessos comercials d'un sistema que, com dèiem, ha embogit i del que no en vol formar part. Si ha de perdre el cap, pel bé cultural comú, que ho continuï fent amb Snowman.