Entrevista a Gabriel Janer Manila

Raquel Marqués
Maó

Les paraules l'enamoren?
Sí, això és el que m'ha perdut tota la vida i el que ha fet que sigui escriptor, aquest enamorament per trobar els múltiples sentits que tenen les paraules i alhora poder jugar amb aquets sentits. Per això és que una llengua mai es coneix del tot, perquè hi ha matisos i formes expressives que vas descobrint i que observes quedan-te com al·lucinat davant la quantitat de formes que tenen les paraules. Les paraules estimulen el pensament i la imaginació. Quan llences una paraula a un grup de persones és com si tirassis una pedra a dins un estany, de cop veus com la superfície de l'aigua es mou en ones concèntriques perquè amb l'impacte de la pedra es va expansionant i amb la paraula passa el mateix, perquè d'aquella pedra ens queda la visió exterior d'aquell moviment d'aigua, però sota la superfície l'impacte ha remogut tota la vida de l'interior de l'estany, i això és el que passa quan una paraula arriba, que també produeix una commoció baix la superfície.
La literatura idò s'encarrega d'expandir aquesta commoció.
Sí, la literatura opera per contagi, és a dir, contagia virus positius, emocions i inquietuds que produeixen les paraules.
S'imagina escrivint amb una llengua que no sigui la seva?
No, perquè això és com fer l'amor, no es pot fer l'amor amb un altre llengua que no sigui la teva. Escrius amb la teva llengua pròpia i açò és un aprenentatge llarg, comences a conèixer-la, a estudiar-la i a veure les seves possibilitats per expressar exactament aquella idea o matís que vols donar a l'expressió. Escriure amb una altra llengua és possible, però crec que s'escriu amb la llengua que domines i així i tot no és gens fàcil.
Faci'ns un balanç de present i futur de la literatura catalana.
Veig un present interessantíssim. Hi ha gent nova i veureu-ho t'agrada i t'emociona pensant que hi ha continuïtat i, a més a més, un gran nivell. Hi ha gent jove que escriu molt bé i això és extraordinari. Però el problema sempre està allà mateix i és que tenim una literatura que funciona en quant a creació, però després tot això no troba, ni dins la societat ni dins els poders político-culturals, la repercussió que hauria de trobar. Molt sovint els nostres creadors culturals, en aquest cas els escriptors, fan un esforç per escriure, amb un treball continuo, de preparació i autoexigència, i tot això mereixeria un altre tipus de gestió cultural. És patètic que hi hagi una gran quantitat de gent que al costat del seu nom té la paraula "cultura" (directors generals, consellers, assessors...) i que després tinguem aquesta misèria cultural que, insistesc, no és deguda als creadors perquè la creació cultural és viva i té una energia extraordinària. La nostra societat té problemes per entendre i valorar als seus propis creadors. Encara se l'ha d'ensenyar a ser orgullosa dels seus escriptors i creadors culturals. Vivim a una societat de menyspreu i de falta de consideració. Els polítics tenen la responsabilitat de que la promoció de la creació cultural estigui ben gestionada i més en el nostre cas al tractar-se d'una llengua i d'una literatura minoritzada per la pròpia societat.
És optimista respecte al demà de la llengua?
Allò que succeirà de ben segur que no és el que ara podem preveure perquè la Història sempre dóna moltes sorpreses. Tenc amics alemanys que em deien que arribaria la reunificació d'Alemanya i jo no els creia, ja ho veus... Si mos haguessin dit que cauria el mur de Berlin o que desapareixeria la Unió Soviètica... els historiadors mai varen preveure això, ni ells ni ningú podem fer prediccions de futur. Sempre succeirà allò que menys esperam. Però dins aquest misteri que ens guarda el futur jo hi seguesc veient una llengua esplendent i una literatura de bona qualitat i d'alt nivell. Clar que voldríem que hi hagués més lectors, però tornam allà mateix, això depèn de la gestió dels polítics. Hi ha una reflexió terrible, i és que a les Balears, amb un milió d'habitants, tenim cinc governs amb cinc consellers de Cultura, cinc directors generals de Cultura..., sembla una broma!, no? Un milió pot ser la població del barri de Gràcia de Barcelona, s'imagina un barri amb cinc governs?, i per a què?, per a veure aquesta misèria cultural? De cada dia em trobo a més creadors (poetes, novel·listes, pintors...) que han decidit tancar-se dins ca seva per no poder viure a una societat que els menysprea.
Una persona que no llegeix, és un individu incomplet?
És una persona marginada. Hi ha una forma de marginació que és la de ser no lectors. Una persona que llegeix, que sempre té un llibre començat i que es va alimentant amb la lectura es construeix perquè així no es neix, sinó que es fa a través d'un procés educatiu. Però el drama és que el no lector també és el resultat d'un procés educatiu, en aquest cas d'un mal procés educatiu. Nosaltres creem no lectors i per tant creem marginats que no entren dins el riquíssim món de la cultura escrita. Estar al marge d'aquesta i no viureu-la intensament és una forma de ser marginats. A començament del segle XXI, esser lector encara és un privilegi quan hauria de ser un bé col·lectiu, falta democratitzar la lectura. Això és importantíssim perquè a través de la paraula i la lectura creix el pensament, les emocions i augmenta la imaginació, és a dir, les facultats humanes necessàries.
Sempre hi haurà altres prioritats socials. La cultura no interessa?
No interessa perquè moltes vegades no saben ni com ho han de fer. La gent es penja el cartellet d'assessor cultural o de director general de Cultura i no té ni idea del que ha de fer. Els polítics fan coses puntuals com editar un llibre amb les obres completes d'un autor que es mort i que va deixar un bon patrimoni literari i clar que val la pena fer-ho, però tot això són actes aïllats.
Quina és la millor lliçó literària que ha après al llarg del seu extens bagatge com a escriptor?
La millor lliçó que he aprés a nivell personal és que si no ho fas perquè t'agrada, no ho facis. En el meu cas ho he fet amb una intensitat extraordinària. Allò que més importa és que t'ho passis bé, perquè en la mesura que així ho fas quan el lector agafi un llibre teu es contagiarà d'aquest plaer, d'aquesta alegria i passió que tu has posat.
Vol dir que deixaria d'escriure en el moment en què no disfrutés fent-ho encara que tingués molt d'èxit?
Sí, totalment, i moltes vegades hi estic temptat i moltes altres penso que m'he equivocat. Hi ha enveges i disgustos rere els que penses: "ho pagava?, ha compensat el gust que has passat després dels trastorns que t'ha produït...", però això és com una condemna i no ho pots deixar... (riu). Quan era molt jovenet vaig anar de mestre a una barriada de Palma i allà hi vivia un estranger alemany que tenia una gran col·lecció de cactus i ell mateix els reproduïa i havia cercat cactus de per tot, però ningú sabia res d'ell, era totalment anònim i la gent li deia "s'estranger des cactus" perquè ni tan sols en sabien el nom. A mi moltes vegades m'agradaria ser com ell...
Com a col·laborador de diaris: com viu la vessant periodística?
La visc com si fos un fet de creació literària. Vaig publicar un primer llibre de les meves col·laboracions a "El Mundo" que es deia "Que no se't mori el temps", (Lleonard Muntaner 2006); i després "Un peu a la lluna, l'altre a les tenebres" (Columna 2008), de les de "Diario de Mallorca". I ara, a finals d'enguany, tindré tot el material apunt per fer un tercer llibre d'articles periodístics. En principi tenc un títol provisional, "El mar de la tranquil·litat", ja que la idea de "Un peu a la lluna, l'altre a les tenebres" em va venir quan vaig veure per la televisió com l'home posava un peu a la lluna i com justament ho feia a un lloc que es deia el mar de la tranquil·litat. Aquests articles, que faig com un exercici literari, em produeixen moltes alegries perquè al ser breus hi ha molta gent que els llegeix.
És un escriptor constant?
Sí, escric cada dia i també cada dia pens amb el que escric perquè a vegades, fins i tot, t'has d'haver documentat i això també és una feina. A més abans sempre hi ha un procés de preparació, en el meu cas tenc un quadern d'apunts per cada tema. Així vas construint les infrastructures de les històries fins que trobes que ja tens prou idees i anotacions per envestir definitivament la redacció.
Un consell per a un jove escriptor que comença.
Dues coses, que escrigui i que llegeixi, però que ja no llegeixi com sempre ho ha fet sinó pensant en com ho han fet els altres. Que faci una lectura-estudi sobre l'obra i que tracti d'anar més enllà del que conte i, sobretot, anar més enllà de com ho conta i per què l'autor s'ha servit d'aquelles estratègies narratives. En definitiva, fer-se preguntes a nivell de tècniques, perquè al cap i a la fi escriure és com fer l'amor, necessites un gran raig de passió i una altra part de tècnica. Perquè si només hi hagués tècnica malament i si només hi hagués passió també... (riu).
Per què hauríem de llegir la seva obra, "Hem d'enganyar el dimoni", que recentment ha presentat a Mallorca?
El títol està extret de quan jo era nin. Al meu poble hi havia un ball amb els cossiers i el dimoni que marcava l'espai de la festa, però quan el dimoni es girava els al·lots més espavilats anaven i el provocaven per darrera incitant-lo a la brega. Crec que això és molt positiu, que el nin deixi d'estar arrufat de por perquè hi ha el dimoni i s'atrevesqui a donar la passa cap a la provocació. Aquesta és la idea que respira el llibre, amb un conjunt d'onze conferències que he pronunciat sobre temes de literatura oral, (rondalles, cançons eròtiques, teatre popular...). Quan aquesta literatura ha intentat rompre l'hermetisme social i els prejudicis és quan ha contribuït a enganyar al dimoni.
Diu que si pensa per què va començar a escriure li ve al cap la manera de narrar dels homes i les dones del seu poble.
Sí, abans d'escriptor vaig ser un contador d'històries orals i en vaig aprendre amb la gent del meu poble. Jo formava part d'una societat a on els llibres o estaven prohibits o no arribaven. Vaig viure una infantesa sense llibres i vaig accedir a la literatura a través de les històries orals que la gent contava. Llavors hi havia veïnats que ho sabien fer perfectament. Sense saber-ho, jugaven amb el llenguatge i amb el tempus narratiu, i a jo allò me seduïa i no volia que m'enviessin a jeure prest perquè als vespres la gent es reunia i parlaven de fets del poble, de les guerres..., aquesta fou la meva primera fascinació pel llenguatge.
Va tenir sort.
Sí, vaig tenir bons narradors i narradores que m'envoltaren. Gent que m'explicà històries molt dramàtiques i dures sobre la Guerra Civil, com a la meva família a on he vist plorar de dolor mentre contaven, i allò era terrible, però a la vegada, de com ho contaven, era bell.