09/02/10 0:00
TW
0

Moisès Dolz Salord
Si baixes un poc i grates la capa de vernís, el que trobaràs davall és la carn pensant, la carn que no pensa sinó que és travessada, i en la taca del que queda fet carn (carn capolada), el codi sintàctic del no-res pren qualque forma, intel·ligible o no, però en qualsevol cas propera, ratllant el límit de la suspensió.
Ulls, carn davall la pell i venes de sang, mars de sang que corren amunt i avall com si no tingués res millor a fer, i quan corre què diu, no diu res: és codi sintàctic, pell prematura, saliva encara no foradada. Trossos segments partícules sense cap fonament, sense fer via ni vent. Caminava un dia per la platja de Cavalleria, la vaig veure arribar; més ben dit la vaig veure caminant rere les fosques roques del fons, el seu pas brillant damunt l'arena, a pocs passos de l'aigua (a pocs centímetres de l'holocaust). Què l'esperava si s'hagués apropat de cintura -és a dir, de garrons per amunt?-. No recordo res més, només els seus peus caminant un poc titubejant per l'arena de la platja, i d'aquesta imatge podria desgranar els grans d'arena un a un.

D'acord de cor, partim musicalment i amb prestesa -ja devia haver sonat un munt de vegades el mecanisme accionat i fet explosionar com un quadrúpede que no tingués extremitats ni potes ni nostàlgia de saber-se desfer per la vida, trabocat i sincronitzatper a.

Escric des d'uns baixos, bé davant la torre de l'aigua, color groc. Deu ser un dipòsit o quelcom semblant. Hi ha un debat sobre si és o no és un edifici guapo:

Montse diu que guapo sí però en un altre context. A mi m'agrada, encara que potser m'agrada perquè no em toca cap més remei, si l'he de veure cada dia.
Aquí baix abans hi havia una botiga de segona mà, mes ara el local és buit, és a dir no hi ha la botiga, ara, però hi ha palets que vaig dur per muntar-me un llit doble. Hi ha armaris, hi ha unes rajoles de conglomerat vermelles amb pedretes.

És mort com a deixar d'existir. Mort com a veure què passa, quin succés tindrà lloc, o quin palet morirà, quines entremaliadures voldran arribar fins aquí, o fins al llac de sotmetre paraules, les coses mundanes.

Sent un engranatge que passa davant la taula, com si s'emportés una velo amb renou de pestell menorquí, uns peus que s'alcen d'enterra i després el soroll es confon amb els guiris fillets que piulen allà defora, el bronzit dels motors dels cotxes que passen a tot hora per l'avinguda, una moto que surt a escapament, la renou tentinejant de forquetes dins els plats hi suquen el pa deliciós de cada dia mesclat i fragotejat amb ketxup.

I ara, anem a parlar del què succeeix avui i aquí. Estic assegut fent automàtica escriptura i pensant, o més bé traslladant al paper el que succeeix allà defora i aquí dins, per què no. L'alter ego (em podria dir Gonçalves, sona bé i no és a l'inrevés). Doncs bé, la crisi que diuen que ha esclatat, aquests dies de juliol són d'una xafogor tan humit que m'aixeco mig marejat i no recupero l'esma fins ben entrada l'horabaixa.