Fiasco Awards 2009

De premis n'hi ha de molts tipus. I de premis en sentim a parlar amb molta freqüència, sobretot ara, època de l'any en què ens diuen qui anirà als Oscar, qui ha rebut el Goya... Quin deliri! Però bé, no tots el premis guardonen aquells que millor treballen, també tenim aquells que premien els fiascos, aquelles coses que no han funcionat bé, aquelles pel·lícules que no valen res...

Acabo de descobrir un d'aquests premis que funcionen a l'inrevés. Es diuen "Fiasco Awards 2009" i segons la seva presentació això és el que són: "Els Fiasco Awards volen premiar els millors projectes de l'àmbit TIC que han acabat en fiasco, a fi de potenciar l'esperit crític, fomentar l'actitud positiva envers els entrebancs del camí cap a l'èxit i, per què negar-ho, per divertir-nos!". Com a presentació, està prou bé. A més, és molt constructiu aprendre dels errors, tot i que quan ens equivoquem o ens surten les coses malament agafem una bona nerviada, almenys a servidora li passa. Però, quins són els candidats? Anem a conèixer alguns d'ells.

Autonòmix: programari lliure distribuït per les administracions, però fent-ho amb el seu propi model, és a dir, de dalt a baix. Això vol dir que la necessitat no va sortir directament dels usuaris sinó que la van dirigir les administracions, de manera que finalment no va arribar al gran públic i es va quedar en l'àmbit propi, on sovint ha topat amb la reticència d'alguns funcionaris. És una llàstima perquè les administracions, i nosaltres, com a ciutadans, hauríem d'exigir la implementació del programari lliure per deixar de pagar llicències pel correu, paquets ofimàtics, sistemes operatius... I d'altres qüestions que és millor no parlar-hi.

Google Lively, aquest passat any 2008 i que va durar només mig any, Google va estrenar aquest espai que era un entorn de tres dimensions on cada usuari tenia una parcel·la que podia decorar i on podia interactuar amb altres persones. La idea inicial era oferir una alternativa al Second Life però el Google Lively va acabar sent un espai molt diferent. La iniciativa de Google limitava la llibertat de moviments, segmentava els espais i no permetia la creació i comercialització, desestimant els beneficis en publicitat que sí que recollia el Second Life.

La ràdio digital. La seva història ve de lluny ja que l'any 1987, la Comissió Europea va patrocinar un projecte d'investigació, l'Eureka 147, per difondre emissions de ràdio digital que tinguessin la qualitat d'un cd. Deu anys després començaven les emissions a l'Estat espanyol. S'ha de dir que aquesta iniciativa no va calar gaire entre les principals cadenes de ràdio, les quals es van presentar a contracor a les licitacions que a partir del 2000 van fer el Govern espanyol i la Generalitat de Catalunya. Des d'aquest any i fins ara han estat emetent pràcticament sense oients. La inversió aproximada en la ràdio digital ha estat d'uns 50 milions d'euros arreu de l'Estat, 350 tenint en compte altres cinc països europeus que van apostar per aquesta tecnologia. Aquest passat 2008 la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va tancar les emissions després de 10 anys sense audiència. El problema amb aquesta iniciativa va ser que no es va tenir en compte que els usuaris ja estaven satisfets amb l'emissió en FM, tot i que es deia que la ràdio digital oferia més emissores i més qualitat de so, i que obligava a canviar de transistor per un altre que sortia molt més car que la ràdio tradicional.

Maresme Digital, aquest projecte va constituir el primer pas dins el pla de desplegament de la Televisió Digital Terrestre (TDT) arreu de Catalunya. L'experiència es basava a donar cobertura del senyal de TDT de Televisió de Catalunya al Maresme, comarca situada en una zona amb una orografia complicada que des de sempre ha tingut problemes de recepció i interferències. L'objectiu era permetre que poguessin rebre els quatre canals digitals de Televisió de Catalunya, però no van tenir en compte que aquells veïns que volguessin veure algun canal digital estatal necessitarien una segona antena dirigida cap a Collserola, on sí que es difonien la totalitat dels canals. Aquesta fou una iniciativa de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació (STSI).

Mobuzz.tv, aquest projecte de televisió per Internet va néixer l'any 2005, i es va crear amb la finalitat d'emetre programes de format curt, d'entre cinc i vuit minuts, destinats a un públic jove i usuari habitual de la xarxa. El projecte tenia una marcada vocació internacional, emetia els seus programes en francès, anglès i espanyol, aprofitava totes les potencialitats de la web 2.0, fomentant la participació dels espectadors. El problema d'aquest projecte va ser que el model de negoci de Mobuzz.tv era, en essència, el mateix que en la majoria de televisions tradicionals: els ingressos provenien de la publicitat. Aquest fet, en un entorn d'alta competitivitat i afegint-hi la crisi internacional, ha fet que el projecte fos econòmicament inviable.

One Laptop per Child. Programa del Massachusetts Institute of Technology (MIT) que pretenia combatre l'escletxa digital. La iniciativa buscava que tots els nens del món poguessin tenir accés a un portàtil, així com també aquells països rics que no disposen de recursos per informatitzar les aules de les escoles. Aquest projecte ha suscitat, des dels seus inicis, sensacions i opinions contraposades. La idea i part de la seva filosofia semblaven interessants, però el model de desenvolupament, amb una burocràcia excessiva, apuntaven un fracàs similar al de tants altres projectes de desenvolupament pensats perquè el primer món proclami la seva preocupació en l'educació i la tecnologia però sense tenir massa en compte a l'usuari final. La realitat és en tres anys només han arribat als 300.000 en comptes dels milions que anunciaven que vendrien.

Second Life és un món virtual, una aplicació en tres dimensions que permet a l'usuari viure una segona vida. Es descarrega a l'ordinador i, previ disseny de l'altre jo que entra a l'aplicació, Second Live permet navegar per una xarxa social i virtual desenvolupada bàsicament pels mateixos usuaris. El fiasco de Second Life es basa principalment en el fet que s'hagi de descarregar, instal·lar i executar, la qual cosa deixa fora a la gent que no vol o no pot fer-ho, a més de la complexitat del seu funcionament.

Windows Vista és el sistema operatiu que Microsoft va llançar l'any 2007 i que havia de substituir el Windows XP. Es va presentar assegurant que era un sistema operatiu més complet i segur que el seu antecessor, però el problema va ser que, a banda de les expectatives generades, els ordinadors havien de tenir moltes prestacions per poder funcionar amb Vista i, en molts casos, fins i tot es feia necessari canviar de màquina per poder-lo utilitzar. A més de problemes de compatibilitat amb programes i controladors de maquinari. Davant de tots aquests entrebancs, molts usuaris van optar per no instal·lar-lo als seus equips i quedar-se amb el Windows XP. Fa no gaire que han presentat el Windows 7, per fer-nos oblidar el pitjor sistema operatiu que ha fet Microsoft, juntament amb Millenium.

Què us semblen aquests fias­cos? Quin penseu que serà el guanyador? El dia 26 de febrer es fa el lliurament de premis. Us mantindré informats!